Fuster, Llorente, Alacant

per Marc Salomón Uroz

Veus

Fuster, Llorente, Alacant
Fuster, Llorente, Alacant

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Joan Fuster escrivia en 1961 en el diari Jornada un article de títol succint: «Llorente». Se celebraven cinquanta anys de la mort del poeta que va encapçalar i protagonitzar la vida literària valenciana durant pràcticament un segle, una mort la qual va causar una gran commoció. Teodor va rebre un autèntic funeral d’estat per part de la nació que havia ajudat a construir.

El nostre escèptic per excel·lència —molt abans que aquest terme es posara de moda internacionalment— posava l’accent en la paupèrrima programació que la ciutat franquista oferia a la població per a recordar la seua memòria. Els escriptors que giraven al voltant de l’associació lo Rat Penat organitzaren misses i lectures de poemes. Fuster vegé en açò una mostra simptomàtica de la falta de memòria: un record basat en la recitació acrítica i sentimental dels versos del poeta.

Crítica, crítica; era l’única cosa que Fuster demanava contra els records artificials promoguts per un franquisme que reduïa la cultura a poca cosa més que un entreteniment per als pocs literats valencians que quedaven plegats al règim. Era l’única manera de madurar com a poble. La resposta de l’oficialisme es va fer ben palesa en un article que li feu l’escriptor Josep María Bayarri (famós escriptor de El perill català), que lluny de desmentir les acusacions de Fuster, confirmava el camí que portarien les elits literàries valencianes de l’època franquista: el camí de l’antiintel·lectualisme.

Fuster posteriorment va caure víctima de la seua pròpia mitologia, i juntament amb Manel Sanchis Guarner, feren del poeta valencià una figura bandejada. S’atribuïren a la ideologia conservadora i espanyolista —innegables— de Teodor Llorente com la causa de la desfeta nacional del País Valencià. Aquella Renaixença descafeïnada fou el «pecat original» dels valencians. En la dècada de 1970, amb la «Batalla de València», la cultura adquirí un caràcter de guerra de trinxeres i calia soltar llasts per a avançar en la contesa: Llorente representava una ambigüitat política que resultava incòmoda en el discurs d’afirmació nacional dels valencians.

Es tracta, aleshores, de trencar mites. Reescrivim la nostra història, la memòria, que és l’únic element del qual ens han negat de forma sistemàtica. A Alacant en sabem molt, perquè ho han aconseguit. Fa un mes vaig preguntar a dos professors meus de la universitat, tots dos alacantins, si coneixien que a la façana principal de l’Ajuntament hi ha una placa de lo Rat Penat. Em van mirar, bocabadats. Era la primera vegada que ho escoltaven: gent que no és aliena a la ciutat ni a la cultura valenciana.

I no són una excepció, no. Ni tan sols és fàcil d’esbrinar si t’adones de la seua existència física, perquè les lletres estan esborrades i és pràcticament impossible llegir-la excepte situant-se’n immediatament davall. La placa diu: «A l’Excm. Sr. N’Antoni Valcarcel, Príncep pius de Savoia, Marqués de Castel Rodrigo, Fill il·lustre d’Alacant, Investigador de les antiguitats pàtries, en penyora d’agraïment, Lo Rat Penat de València».

Llorente, màxim representant de lo Rat Penat, encapçalà la comitiva vinguda de València que va col·locar aquesta làpida al Comte de Lumiares en el bicentenari del seu naixement. Un altre personatge que pateix la desmemòria, una persona que va ser cabdal en recuperar el coneixement arqueològic de l’antic Regne de València. Va ser una mostra d’agraïment i de construcció d’identitat nacional. Una vertadera mostra de germanor sincera, enfront del mite de la «vida d’esquenes» que s’ha promogut durant dècades.

No seria l’única vegada que Llorente visitaria la ciutat. El 7 d’agost de 1890 participaria en la celebració dels Jocs Florals a la ciutat d’Alacant, a proposta de la Sociedad Literaria de Alicante en el (ja desaparegut) Teatre Circ. Dedicaria almenys dos poemes a la ciutat, València i Alacant i Present de flors. Homenatge de germanor, escrit un any després de l’homenatge al Comte de Lumiares.

Teodor no va ser alié a la nostra ciutat, però com li ho hem pagat? Els valencianistes, amb l’autocensura; els espanyolistes, amb l’esborrament de la història. Aquest any, que celebrem l’any Fuster, no vull sinó exaltar l’element definitori del mestre suecà: crítica, crítica, crítica. En sis anys celebrarem el 120 aniversari del descobriment d’aquesta placa i 220 anys del naixement del Comte de Lumiares. Crec que hem d’exigir-nos, la societat alacantina, reparar el greuge d’aquesta falta de memòria que ja patíem en el 50 aniversari de Teodor i superar els vells mites creats durant la Transició. Reescrivim la nostra història, perquè és l’única forma d’existir en llibertat.