La cursa de dos moderats per liderar el PSPV al sud

L’alcoià Toni Francès i l’il·licità Alejandro Soler es disputen el domini del partit socialista a la demarcació d’Alacant en unes primàries que se celebraran aquest diumenge

per Manuel Lillo i Usechi

Política

Antoni Francés i Alejandro Soler
Antoni Francés i Alejandro Soler

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Pocs reptes són tan estimulants per als socialistes com mirar de créixer a les comarques del sud valencià. La principal institució d’aquest territori, la Diputació d’Alacant, resta en mans del Partit Popular de manera ininterrompuda des del 1995. Ni tan sols el 2015, any de grans canvis polítics, l’esquerra va ser capaç de fer-se amb l’administració provincial. En un moment en què els socialistes lideren les altres grans institucions valencianes, i quan tot apunta que la seua hegemonia al si de l’esquerra s’ampliarà els pròxims anys, el PSPV afronta unes primàries a les demarcacions provincials valencianes amb Alacant com a gran desafiament. Perquè una golejada electoral de les dretes al sud a còpia d’un PSPV afeblit suposaria, amb quasi total seguretat, l’eixida de l’esquerra de la Generalitat Valenciana.

Casualitat o no, el cas és que el PSPV mirarà de créixer a la província d’Alacant des de la moderació. Perquè els dos candidats que pugnen pel lideratge del partit al sud comparteixen un perfil pragmàtic i contemporitzador. D’un costat hi ha l’exalcalde d’Elx (2007-2011), Alejandro Soler, diputat al Congrés espanyol i membre de l’antiga família de l’exministre José Luis Ábalos, qui era l’home del president espanyol Pedro Sánchez al País Valencià. L’altre candidat és l’alcalde d’Alcoi, Antoni Francés, proper a Ximo Puig –tot i que no sempre ho ha estat– i líder de l’oposició a la Diputació d’Alacant, presidida pel popular Carlos Mazón, qui al seu torn serà el candidat del PP a la Generalitat Valenciana. Ben poca gent s’atreveix a fer pronòstics sobre qui guanyarà les primàries. La sensació generalitzada és que el PSPV del sud valencià es troba a les portes d’una competició igualada.

Fer-se fort des d’Alcoi

Antoni Francés és l’alcalde d’Alcoi des de l’any 2011 i va entrar com a regidor a l’Ajuntament quatre anys abans. Fill de militants socialistes, es va avançar als temps de governs de coalició quan va aconseguir arrabassar l’alcaldia al PP ara fa onze anys gràcies al suport del Bloc i d’Esquerra Unida. Des de llavors ha continuat a l’alcaldia de la ciutat, mai amb majoria absoluta però sempre sumant electors a cada elecció municipal.

L’alcalde alcoià ha fet créixer la seua popularitat a còpia de la seua proximitat amb la ciutat. «Ha assumit molt bé el que queda del sentiment alcoià», diu una veu implicada en la política local, qui indica que Antoni Francés sempre està present a les festes de Moros i Cristians, a les misses religioses i que és soci de l’Alcoyano, l’equip de futbol de la ciutat. Una altra de les seues habilitats és la capacitat de pactar tant amb els partits de l’esquerra com els de la dreta. Si Francés ha governat amb altres formacions progressistes, també ha sigut capaç d’aprovar amb el PP i amb Vox la subcontractació d’empreses privades per gestionar el servei de l’aigua, amb l’oposició previsible de l’esquerra. En aquest mateix sentit, el govern local liderat per Francés no ha tirat avant amb iniciatives com ara la reposició de la zona verda a la plaça de la Rosaleda, sobre la qual en temps del PP es va construir un pàrquing. Col·lectius ecologistes han insistit amb aquesta qüestió i lamenten que tot i que l’alcalde «no ens diu mai que no», mai no acaba d’executar allò que la justícia exigeix. I és que en aquest cas, el Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJCV) va obligar l’Ajuntament d’Alcoi, en una sentència del 2005, a recuperar aquest espai a l’aire lliure. Tot i això, el pàrquing continua funcionant en aquest racó de la ciutat.

Una manera de fer que permet al PSPV d’Alcoi, i també al seu alcalde, apropar-se als dos espais ideològics i no tancar les portes a cap entesa. Fruit d’això és, també, el paper d’Antoni Francés a la Diputació d’Alacant, des d’on lidera l’oposició i des d’on s’enfronta a Carlos Mazón amb un perfil discret en termes ideològics. «No fa massa soroll, està bé amb tothom i procura assegurar totes les opcions possibles per pactar», expliquen alguns coneixedors de la seua tasca. Des de la institució provincial, de fet, Francés s’erigeix en alternativa a Mazón amb una postura que l’allunya de la radicalitat, fet pel qual prioritza l’enfrontament en termes de gestió estricta i no en termes d’ideologia política.

La seua principal fortalesa és una gestió validada de manera reiterada pels alcoians, que integren la sisena ciutat més poblada de la demarcació provincial d’Alacant. Una gestió facilitada per la seua capacitat de cohabitar amb altres actors polítics. Francés és, alhora, el candidat més pròxim al president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, tot i que en el passat va ser pròxim a Jorge Alarte, candidat a les eleccions valencianes el 2011 i qui es va enfrontar amb Puig a primàries el 2014 per liderar el PSPV. Primàries que acabaria guanyant l’actual president valencià.

Alejandro Soler, recuperar el terreny perdut

Alcalde d’Elx només durant una legislatura, Soler té una taca en el seu historial electoral: va ser qui va perdre els comicis locals el 2011 contra el PP, l’única vegada que els populars han guanyat unes eleccions a l’Ajuntament d’Elx. De fet, el PP només va resistir una legislatura al govern municipal. El 2015 hi tornarien els socialistes de la mà de Carlos González Serna, l’alcalde actual, qui curiosament donarà suport a Antoni Francès en les primàries.

Això explica un dels atributs que fan comparables Soler i Francès: la capacitat de convivència. Alejandro Soler, tot i ser el gran referent dels militants socialistes d’Elx, respecta el lideratge de Carlos González a l’alcaldia i evita, de totes totes, possibles guerres internes que poden desembocar en fractura. Els qui coneixen Soler el defineixen com un tecnòcrata, com un moderat –una altra característica que l’aproxima a Francés– que no desentonaria en altres partits ubicats al centre polític. La seua obsessió per la gestió el va allunyar dels veïns de la ciutat durant el període en què va ser alcalde entre 2007 i 2011. En aquella legislatura, la crisi va condicionar un canvi d’hàbits en la classe política, que es va veure obligada en molts casos a renunciar a certs privilegis i a certs costums acomodats –viatjar en cotxes oficials, freqüentar bons restaurants, etc.– que Soler no va abandonar, cosa que li podria haver passat factura electoral en el passat. De l’exalcalde il·licità també es diu que no tenia un projecte definit de ciutat, cosa que li limitava la presència i la influència personals entre els veïns d’Elx. La gestió del dia a dia, tan necessària com poc visible, era la seua prioritat.

En canvi, a favor seu juga el seu sacrifici i l’aptitud per fer equip. És això el que el podria conduir a la victòria en aquestes primàries: la seua capacitat de treball connecta amb una militància que el té, en bona part, com a referent. Proper a José Luis Ábalos i, per tant, a Pedro Sánchez, hi ha qui pensa que la seua estratègia és la de guanyar les primàries per acostar-se, definitivament, a Ximo Puig i tancar el llarg capítol de distàncies entre el president valencià i els sanchistes. Aquest pas ja el va fer Ximo Puig amb Pedro Sánchez quan aquest va guanyar les primàries del 2017, de manera inesperada, a Susana Díaz, qui havia comptat amb el suport orgànic del partit i de molts presidents autonòmics, entre ells l’esmentat Ximo Puig. Aquest acostament de Puig a Sánchez, que ara mantenen un matrimoni de conveniència, podria tindre una nova versió a escala provincial si Soler guanya les primàries i s’acaba aproximant al president valencià amb voluntat de confluir i no de confrontar. No seria la primera vegada que Soler concilia distintes famílies al si del PSOE, tal com ha fet durant les darreres dècades a Elx, la seua ciutat.

Aquestes primàries són una nova oportunitat per a Soler després de la derrota del 2011. El seu propòsit és prestar serveis jurídics i de comunicació per als militants a cada municipi de la província per reforçar el partit internament i per posar les bases en contacte constant amb els seus representants territorials.

Cap dels dos candidats no ha descartat, si més no externament, la integració del perdedor en l’equip directiu del partit que sorgirà d’aquestes primàries. La connivència no seria complicada, atès el caràcter similar de tots dos. Amb aquests dos candidats el PSPV sembla tindre clar que, per retallar vots al Partit Popular al sud valencià, cal exhibir temprança, moderació i capacitat de gestió, així com allunyar-se del soroll i de la radicalitat. Dues estratègies, aquestes últimes, que són les que utilitza el PP per recuperar la presidència de la Generalitat Valenciana i per aturar la sagnia de votants que marxen cap a l’extrema dreta de Vox.