Pinazo, Sorolla i Mongrell a la Fundació Bancaixa de València

L'exposició d'aquests grans mestres de la pintura valenciana es podrà visitar fins al 31 de juliol

per NLV

Cultura

Pinazo, Sorolla i Mongrell a la Fundació Bancaixa de València
Pinazo, Sorolla i Mongrell a la Fundació Bancaixa de València

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

La Fundació Bancaixa presenta «Pinazo, Sorolla i Mongrell: pintura entorn de 1900», una mostra que reuneix fins al 31 de juliol tres grans mestres de la pintura valenciana les trajectòries artístiques dels quals es van succeir al tombant del segle XX: Ignasi Pinazo i Camarlench (1849 – 1916), Joaquín Sorolla Bastida (1863- 1923) i José Mongrell Torrent (1870 – 1937).

L'exposició, a través d'una desena d'obres procedents de la col·lecció de la Fundació Bancaixa, Casa Museu Pinazo (Godella), Col·lecció Família Lladró i particulars, mostra exemples de la pintura decorativa per encàrrec de Pinazo, Sorolla i Mongrell, al costat d'altres obres dels artistes.

Comissariada per Isabel Justo, la mostra reflecteix estratègies i actituds diferents desplegades pels tres artistes per expressar-se en els seus projectes, malgrat les restriccions que un encàrrec poguera comportar. D'altra banda, es contraposen peces de pintura de cavallet dels mateixos autors.

En el cas de Sorolla, es pot veure el panell titulat Jo soc el pa de la vida (1897), un encàrrec de Rafael Errázuriz per a la seua casa a Valparaíso (Xile), junt amb tres anotacions de l'artista amb escenes de Biarritz i Sant Sebastià.

També s'hi exhibeix l'obra Bacant i amoret (1890), de Pinazo, en la qual no deixa de sorprendre que Salvador González Gómez acceptara de bon grat una escena d'alt contingut eròtic per al sostre de la seua casa a l'avinguda Navarro Reverter de València. El mestratge de Pinazo aconsegueix que no es tracte d'una escena contemporània carregada d'erotisme, sinó d'una estampa mitològica protegida pel vel de la cultura clàssica a la qual fa referència. L'excusa clàssica a l'hora de presentar el nu no és una excepció en l'obra de Pinazo com s'aprecia també en Xiquet tocant l'aulós (1890).

«El més rebel»

Pinazo pot ser que siga, dels tres, el pintor més rebel a l'hora de cenyir-se als dictats d'un encàrrec, bé fora un retrat o un gran panell dissenyat per a ambientar un interior. Així i tot, era perfectament capaç de controlar la seua expressivitat moderna i valenta, destaquen. Ho va fer en nombrosos retrats, com ara Retrat dels xiquets Amparo i Antonio Martorell (1886), que es presenta ací en una de les versions més lliures.

De Mongrell s'ha lloat la mesura i l'equilibri, l'harmonia clàssica i el gest ponderat dels seus models, fins i tot la seua tendència a la pintura japonesa, de la qual es declarava gran admirador. El pintor valencià va passar gran part de la seua vida professional a Barcelona, encara que mirant i enyorant sempre Cullera, el racó que pintava sempre i al qual procurava tornar cada estiu. De fet, dos dels llenços mostrats en l'exposició estan signats a la capital de la Ribera Baixa: La Floreta i El bes (ca. 1910 i 1909 respectivament).

La relació de Mongrell amb el vessant més utilitari de la pintura inclou l'obra Al·legoria de la música (ca. 1908), un quadre que va adornar un dels salons de la primera planta del modernista Edifici Ortega (1906, Manuel Peris Ferrando) a l'avinguda Marqués del Túria, 9 de València. És una peça feta ex profeso per dialogar amb l'arquitectura, que literalment abraçava el llenç amb tentacles modernistes de guix, dels quals encara s'observen les petjades.

La mesura pròpia de les esculturals figures a les quals té acostumat a l'espectador Mongrell, es repeteix en els personatges al·legòrics, des dels xicotets amorets nus a la mateixa representació de la música. La figura femenina principal comparteix amb les habituals protagonistes seues els ulls clars, el rostre rubicund i cabells llargs i rogencs.