Tal dia com hui del 1728 va morir el general Joan Baptista Basset, el gran líder maulet que va encapçalar la revolta contra els Borbons

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1728 va morir el general Joan Baptista Basset, el gran líder maulet que va encapçalar la revolta contra els Borbons
Tal dia com hui del 1728 va morir el general Joan Baptista Basset, el gran líder maulet que va encapçalar la revolta contra els Borbons

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 15 de gener del 1728 va morir oblidat a Segòvia el general Joan Baptista Basset, el militar austriacista que s'enfrontà als Borbons per les llibertats del Regne de València i de la Corona d'Aragó. 

Joan Baptista Basset i Ramos va ser un militar de carrera que serví els Habsburg hispànics a Milà i els austríacs a les campanyes d’Hongria. Nasqué a la ciutat de València, o potser a Alboraia, entre el 1654 i el 1664. El pare, Joan, era daurador o pintor, i la mare, Esperança, estava emparentada amb la família de cavallers dels Ferrer de Lis. Malauradament, el dia de hui, la infantesa i l’adolescència de Basset encara està coberta d’ombres per la manca d’informació.  

 Cap al 1680 o 1681 Basset entrà a l’exèrcit per la manca d’oportunitats laborals que oferia la València de la segona meitat del Set-cents. Ell i dos germans seus s’allistaren als terços. El 1695 Basset era coronel d’enginyers de l’exèrcit imperial i el 1699 reconeixia haver servit en les guerres d’Hongria durant onze anys, quatre al Principat de Catalunya i tres a Milà. Afirmava també haver participat en quinze atacs contra places i castells, en cinc defenses de ciutats (entre altres, Barcelona, el 1697, durant la Guerra dels Nou Anys) i en onze batalles campals, haver estat enginyer a Orà i haver estat huit vegades ferit. 

Els Estats de la Corona d'Aragó, 1653

Al servei de l’Imperi

Els anys de servei militar de Basset foren avalats per dos importants prohoms de l’Imperi: el príncep Georg de Hessen-Darmstadt i el gran mestre teutònic Ludwig Anton de Palatinat-Neoburg; aquest darrer, germà de la reina consort Marianna, esposa de Carles II. Basset havia estat, sobretot, col·laborador del primer, fins i tot amic, abans que el príncep es convertira en lloctinent general del Principat de Catalunya (1698-1701). Basset arribà a Catalunya, amb les tropes de Georg de Hessen-Darmstadt el 1695, per lluitar contra els francesos a la Guerra dels Nou Anys, i romangué al Principat fins a juny del 1701, ja entronitzat Felip V. 

Basset tornà a Viena, on visqué els prolegòmens de la nova guerra contra França. En la guerra de Successió, Basset, ascendit a major general, es convertí en assistent del pretendent a la corona anhelada: el 12 de setembre del 1703, a Viena, fou proclamat Carles III d’Habsburg rei de la Monarquia Catòlica.

Altea i a Dénia, que van ser les primeres viles valencianes que reconegueren Carles III (Dénia el 18 d’agost de 1705). El 15 de desembre l’exèrcit maulet, exhibint cintes grogues (el color austriacista), arribà a la capital del Túria i el govern felipista capitulà l’endemà

La Guerra de Successió

Basset acompanyà Carles III a Lisboa i, el novembre del 1704, en nom d’aquest rei, participà en la presa de Gibraltar i contribuí, com a enginyer militar, a defensar la plaça i el penyal. Basset fou l’elegit pel rei austriacista per a governar la roca, encara que el general valencià renuncià perquè preferí lluitar a la seua terra. 

Una poderosa flota angloneerlandesa, a bord de la qual estava Carles III, eixí de Lisboa el 1705. L’objectiu: Barcelona. El 9 d'octubre, Basset i un grup de maulets restaren al sud del Regne de València, a Altea i a Dénia, que van ser les primeres viles valencianes que reconegueren Carles III. Prompte es va afegir a Basset el regiment de catalans de Rafael Nebot. El 15 de desembre l’exèrcit maulet, exhibint cintes grogues (el color austriacista), arribà a la capital del Túria i el govern felipista capitulà l’endemà. València era maulet més que austriacista i Basset es convertí en el líder salvador aclamat pels seus compatriotes. Això, però, no agradà a la cort de Carles III: Basset, tot sol, s’havia apoderat de tot un regne —la seua pàtria— i a més a més amb la pretensió de subvertir l’ordre feudal imperant. Els valencians de la ciutat reberen Basset i els seus «equitibus catalanis stipati» (pèrfids genets catalans, o siga, els de Nebot), «uti qui diutius expectatus adveniebat, tanquam numen aliquod praesentissimum patriam bonis omnibus cumulaturum» (com qui arribava després d’haver estat esperat durant molt de temps, com si fora una divinitat favorabilíssima que havia de sadollar la pàtria amb tots els seus béns). Vet ací Basset i la gran responsabilitat que va caure sobre ell aleshores. 

En definitiva es tractava purament d’un conflicte dinàstic atiat per les potències europees, però que a València, ignorada tradicionalment pels governs de Madrid (com s’esdevé també hui), va adoptar les formes d’un conflicte social: el poble llatzerat per una noblesa prepotent s’aixecava per enèsima vegada contra —en paraules de l’època— el «mal govern» que l’oprimia. Que a ningú li estranye, doncs, que el poble valencià cridara amb ganes «Visca Basset abans que Carles III».

Els maulets entren a València

Els maulets arribaren a la ciutat de València i la van fer seua. Basset, segons relata l’austriacista Francesc de Castellví (Narraciones históricas), «era el padre de la patria, restaurador de ella y el que la había puesto en libertad». Però Basset, el «restaurador de la pàtria», no va poder evitar enveges i enemistats dels qui, aliens al poble valencià, vestien amb el groc austriacista a la recerca de promoció personal. Per a aquests, la noblesa austriacista, Basset era tan enemic o més que els generals borbònics que tractaven d’assetjar València. Un exèrcit anglès amb efectius catalans del Principat, comandat per Charles Mordaunt, comte de Peterborough, arribà a la capital valenciana. Fou aleshores quan es feu efectiu el nomenament d’un nou lloctinent general del Regne, en la persona de Josep Folc de Cardona i Erill (marquès de Castellnou i comte de Cardona per títol atorgat per Carles III). Basset fou desposseït de la seua autoritat al Cap i casal del Regne i tramés a Xàtiva, on evità que aquesta ciutat caiguera en mans de les tropes borbòniques del comte de Las Torres. La guerra semblava guanyada després de l’entrada de Carles III a Madrid (Felip V havia fugit a Burgos) el 26 de juny del 1706. 

Ara les noves autoritats austriacistes del Regne, tan reaccionàries com les borbòniques, passarien compte als maulets: què s’havien cregut aquests valencians? Basset fou arrestat el 28 de juny del 1706: fou empresonat primer a Dénia i després a Tortosa i a Lleida; no fou alliberat fins a mitjan maig del 1707, després del desastre austriacista a Almansa (on no va lluitar —atenció!— cap combatent valencià) i després de l’entrada dels borbònics a la capital valenciana (8 de maig).

Carles III (l'Arxiduc) no fou un rei a l'altura de les circumstàncies. Abandonà Basset, temorós de la revolta social produïda a València. Més endavant, però, tornà a demanar el seu servei. I Basset romangué al costat del seu rei -i del seu país- fins al final

Les tribulacions de Basset

La causa contra ell va ser, de moment, suspesa. L’havien acusat de quedar-se amb béns de botiflers durant el seu breu govern. El vell delicte de malversació, sempre tan requerit quan es tracta d’acusar els contraris. El capsigrany de rei de sang austríaca, a qui tan fidelment havia servit, alliberà Basset amb el propòsit de reactivar la resistència valenciana contra francesos i castellans. Caiguda València, Basset, una vegada lliure i rehabilitat, es dirigí a Dénia per comandar la lluita. Allà, però, no gaudí de les simpaties de les autoritats austriacistes de la plaça i s’enfrontà al coronel Diego Rejón de Silva, murcià i marquès d’Alcantarilla, partidari de capitular. La disputa entre tots dos militars acabà en sang, quan un bon nombre de maulets abandonaren la plaça per auxiliar Xàtiva (juliol del 1707): Basset va ser tirotejat i acoltellat pels soldats de Rejón. Fou després enviat arrestat i malferit a Mallorca i acabà a Barcelona, encara que amb la prohibició d’acostar-se a la cort de Carles III.

La guerra continuà, però el general Basset, la culpa del qual havia estat abanderar la causa dels més desfavorits del seu poble, fou apartat de l’exèrcit que havia jurat servir. Encara hui dia és un misteri què va ser de Basset des de juliol del 1707 fins que fou rehabilitat en agost del 1711. Les acusacions vessades contra ell es demostrà que eren falses, però això no el va rescabalar dels patiments viscuts. Tornava a ser sergent general de batalla de l’exèrcit imperial, però quan aquest, de retirada, es disposava a abandonar la terra catalana. L’elecció de l’arxiduc Carles —del rei Carles III— com a emperador germànic capgirà el joc d’aliances europeu: Holanda i Anglaterra s’aprestaren a signar la pau amb els francesos i, òbviament, amb Felip V. Aviat ho va fer també Portugal. L’ara august Carles VI restà tot sol reclamant la corona de les Espanyes i, finalment, també cedí. 

Barcelona fou el darrer teatre d’operacions de les milícies valencianes, els membres de les quals sempre demanaren ser tractats com a nadius de l’Excel·lentíssim i Fidelíssim Principat, o siga, com a catalans. Un dels set regiments regulars d'infanteria que defensaren Barcelona era el valencià Nostra Senyora dels Desemparats, comandat pel coronel Josep Vicent Torres i Eiximeno, mentre que un dels quatre regiments de miquelets era format per voluntaris valencians, el Sant Vicent Ferrer, dirigit per Joan Vila. 

Fou Basset qui organitzà la defensa a ultrança, qui feu costat a la resistència heroica quan uns altres, com l’Antoni de Villarroel hagueren preferit capitular.  Va mantenir a ratlla francesos i espanyols comandant l’artilleria. En fi: Basset! Rebé pals per tots els costats: els austriacistes l’empresonaren per ser estimat pels seus connacionals, el Borbó mai no el perdonà i, finalment, els barcelonins l’oblidaren. 

La guerra acabà i molts s'exiliaren, però a Basset li tocà viure la llarga presó i, lluny de la pàtria, a Segòvia, empobrit i abandonat, Basset morí el 15 de gener del 1728.

 

Fonts: David Garrido, «El general Basset: maulet i patriota», Diari La Veu