Els pis de lloguer dels jutges del CGPJ

per Francesc Viadel

Columnistes

Els pis de lloguer dels jutges del CGPJ
Els pis de lloguer dels jutges del CGPJ

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El president del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, amb la nòmina que li cau de l’ala, no tindria cap problema per a trobar un pis de lloguer en Barcelona, Madrid, València o Sevilla que «es una maravilla» i ja no diguem en Benigembla, Gorga, Herbers o Matet. I això perquè gràcies a l’esforç contributiu d’uns quants milions de desgraciats com vostè i com jo el ciutadà Lesmes ingressarà aquest any una nòmina anual de 145.361,14 euros, mentre que la dels vocals de l’organisme que presideix serà de 125.366,60 euros. Val a dir que dins d’aquesta xifra no entren ni les dietes, ni les despeses de protocol, de residència -si calgués-, ni tampoc els desplaçaments per faena quan no es fan amb algun  dels 13 vehicles oficials de què disposen. 

Amb aquests fulls salarials a qualsevol arrendador de les Espanyes el cul se li faria llimonada tenint en compte que el salari mitjà dels espanyols en un mercat laboral precari, inestable, és de poc més de 2.000 euros, que sovint els habitatges estan en mans de fons voltor que els dediquen al lucratiu negoci del turisme i que els de titularitat pública són pràcticament inexistents. 

No cal consultar cap document oficial o saberut informe per a saber que a la majoria de les famílies espanyoles li és impossible hipotecar-se i, també, molt sovint accedir a un pis de lloguer. A Barcelona, posem per cas, no tan sols és difícil trobar alguna cosa en condicions, sinó que després cal competir amb una llarga llista de candidats. És obvi que els joves, els jubilats, els divorciats, l’assalariat de calbot o els que simplement viuen sols, ho tenen ben magre. No hi ha gaires eixides ni tan sols la d’anar-se’n fora de les ciutats on també han apujat els preus. I com s’ho fa el personal? Doncs, com pot. Compartint pisos amb desconeguts, acudint a la caritat, deixant de pagar quan no poden, resignant-se si cal a viure en autèntiques coves.   

Aquest no és el problema de Lesmes i els seus consellers que igual podrien pagar el lloguer d’un piset de seixanta metres quadrats per moblar al barri valencià de Torrefiel o al de Nou Barris de Barcelona que llogar un luxós apartament en el carrer de Muntaner o en el de Colón. O, fins i tot, passar de viure en la incertesa horrible del llogat i comprar-se alguna cosa, posem per cas, en Gandia amb vistes a la mar. Quasi trenta mil euros al mes i pertànyer a la classe social dels privilegiats en una democràcia de fireta obri moltes portes.

Lesmes no ha de patir del lloc on viure que tenen molts dels empleats de Mercadona, dels jornalers agrícoles de Borriana o dels empleats en el sector serveis de la província de Tarragona. En 2019 el president mateix de l’alt tribunal va declarar béns immobles per valor de més de 175 mil euros, més de 160 mil euros en comptes corrents, més de 124 mil en accions, més de 111 mil en assegurances de vida. El vicepresident i molt progressista jutge, Rafael Mozo, el mateix any va declarar 160 mil euros en béns immobles. Comparat al vocal Juan Manuel Martínez que va declarar 1 milió per béns immobles, tots dos són uns pobrets. 

Per a fer-se el càrrec de tot caldria saber encara què guanyen i què tenen també els seus cònjuges car al final tots comparteixen sostres i suquen del mateix perol. 

És evident que cap dels magistrats que ha de fer valer la sagrada Constitució amb què de tant en tant colpegen el cap dels espanyols esgarriats va descalç ni viu tampoc baix d’un pont. Més aviat viuen en el Versalles fantasiós de la reina austríaca.

Doncs bé. Resulta que els senyors magistrats, per a més inri rellogats des de fa quatre anys en el càrrec per l’indecent boicot del PP que és qui els sosté, han votat majoritàriament contra la llei d’habitatge que tramita el «Gobierno» de coalició. 

Una llei que, entre d’altres i sense ser cap panacea, vol limitar a un 10% l’increment dels preus de lloguer en les zones dels municipis on aquests superen el 30% dels ingressos de les llars i si en els darrers cinc anys han pujat cinc punts per damunt de l’IPC o, encara, que els habitatges que estiguen més de dos anys buits paguen més IBI a fi d’incentivar que aquests afloren al mercat.   

No és massa cosa tenint en compte la gravetat de la situació i el que caldria fer, però els magistrats, fora de termini, i en allò que sembla una maldestra maniobra de distracció, han votat en contra de l’informe que ha d’arrencar la tramitació de la llei. Descaradament, s’han alineat amb els arguments del PP que assegura que la norma envaeix les competències autonòmiques tot i que, segurament, deuen estar més d’acord amb els de Vox convençuts que ataca la propietat privada. 

La maniobra és del tot inútil per a evitar la tramitació. Els jutges el que han fet és, d’una banda, exhibir el seu armament ideològic i, d’altra, llepar el cul a qui li han d’agrair la poltrona.  

Quin desvergonyiment! I pensar que en bona part viuen com viuen gràcies al llom dels poca-roba. 

Espanya és i serà un país de desigualtats cròniques, de cacics, d’enemics tribals i, sobretot, de pobres someres hipnotitzades pels acords marcials del nacionalisme carpetovetònic. 

I per descomptat que, amb uns guàrdies de la llei com aquests, serà del tot impossible que mai puga eixir del túnel tenebrós en què la mantenen secularment els que la dominen. En aquest país, tot dret, el de l’habitatge, el de la llibertat d’expressió, el de circulació, el de botar a la corda o el de tirar-se un pet, no deixa de ser ben mirat una broma constitucional de mal gust.