Tal dia com hui del 1995 va morir la mestra i poeta Sofia Salvador, filla de Carles Salvador

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1995 va morir la mestra i poeta Sofia Salvador, filla de Carles Salvador
Tal dia com hui del 1995 va morir la mestra i poeta Sofia Salvador, filla de Carles Salvador

El 18 de gener del 1995 va morir a Benassal (el Maestrat) la mestra i poeta Sofia Salvador i Monferrer, filla de Carles Salvador i Gimeno.   

Nascuda el 22 de juny del 1925 a la plaça d'en Balasc de Benassal, tenia un germà, Carles, sis anys més gran. Després de marxar amb els pares a Benimaclet el 1934, va cursar els estudis de batxillerat a València. Quan va morir el pare, el juny de 1959, va tornar a aquest municipi del Maestrat definitivament amb la seua mare, i va exercir de mestra rural a l'escola del Pla del Sabater de Culla i a la del Mas del Pla d'Ares fins que el 1961 es casà amb Enric Monferrer. L'any següent va nàixer l'únic fill del matrimoni, Enric.

Una sèrie de circumstàncies familiars i de salut contràries la van afectar, però es va sobreposar i exercí de professora de valencià al Centre de Recursos de Base comarcal els cursos 1985-86 i següent, i presidí la Comissió Examinadora de la Junta Qualificadora de Valencià, de Castelló de la Plana, des del 1992. Tanmateix, el setembre del 1994, en plena activitat, li detectaren una afecció biliar que li causà la mort en pocs mesos.

Va començar a conrear la literatura durant els difícils anys de la postguerra. Va escriure poesia des del 1942 (recollida en bona part al llibret de versos Jardinet, del 1947) al llarg de tota la vida, i també narracions des del 1938, que en part publicà a diverses revistes. Va participar a les celebracions anomenades «Taula de Poesia», i va col·laborar, en especial els darrers anys de la seua vida, amb articles en diverses publicacions especialitzades. No va descurar l'estudi sobre el seu poble, manifestat en especial a l'apèndix al mai prou preat llibre Les festes de Benassal del seu pare i un notable nombre d'articles sobre la vila on va nàixer. Aquests només en part es van recollir al llibre primer de Benassal. Recull bibliogràfic de textos, edició que va comptar amb la seua orientació i col·laboració.

Com Carles Salvador, va ser cronista efectiva —tot i que no oficial— de Benassal i la persona que resolgué els majors dubtes i va fer les explicacions més adients sobre el seu poble i la seua comarca. Això li va permetre preparar les edicions dels Goigs de Sant Cristòfol i dels Goigs de Sant Roc per encàrrec de l'alcalde Tomàs Fabregat. Després, des del 1971 fa gestions amb Perfecto Artola per recuperar la música del Cant de l'escola de Salvador, que, amb la seua adaptació poètica, va esdevenir el 1974 Himne a Benassal per iniciativa de l'alcalde Abelard Escrig. Va escriure el 1980 la Crida de Festes, amb la qual s'inauguren oficialment les Festes de Benassal tots els anys des del balcó de la Casa de la Vila. Posseïa des del 1982, any de la seua institució, la insígnia d'or de la vila de Benassal, que li va imposar l'alcalde Manuel Pitarc.

El seu treball més meritori és la fidelitat i constància amb què ha conservat i divulgat l'important llegat literari i gramatical del seu pare Carles Salvador. Un primer exemple és l'edició el 1957 del recull Parleu bé, i després el seu esperit de col·laboració amb tot el que significara estudi i promoció de la nostra literatura i cultura es fa palés amb el gran nombre de visites que desfilaren per la seua casa pairal benassalenca. La major part dels estudis apareguts sobre el seu pare han comptat amb la seua col·laboració. Una excel·lent memòria i el tracte que va tenir durant les dècades de 1940 i 1950, amb tot el món literari i cultural valencià —i no sols valencianista—, testimoniat en una rica correspondència i records personals, han estat indispensables moltes vegades per clarificar els estudis sobre dita època.

Fins poc abans d'emmalaltir havia recorregut una per una les principals biblioteques i hemeroteques de Castelló i de València portant endavant, a la seua avançada edat, una complexa recerca per completar, tant com fora possible, la bibliografia del seu pare. Si tenim en compte que s'havia de desplaçar cada vegada des de Benassal, l'esforç encara té més mèrit, perquè els col·laboradors n'eren pocs. Les seues darreres contribucions es van redactar després de portar endavant quasi quaranta anys de conservació i recull dels escrits i papers del seu pare, sobretot amb motiu del 60 aniversari de les Normes de Castelló i, en especial, el 1993. Aquest any, centenari del naixement de Carles, va participar en la majoria d'actes i va redactar diversos articles i conferències, en especial la llegida a Morella el juliol, en què va tenir l'oportunitat de desfer alguna de les llegendes infundades que sobre el seu pare s'havien anat elaborant. També va obtenir el guardó de «Valenciana de l'any» de la Fundació Huguet de Castelló de la Plana.

Entre 1991 i 1994 també va tenir una breu actuació política que la portà a presentar-se a les llistes d'Unitat del Poble Valencià, primer a les eleccions a les Corts Valencianes i després, en coalició amb Convergència i Unió i el Partit Socialista de Mallorca, a les eleccions al Parlament Europeu. Va participar a diversos mítings, com els fets a Benassal el 18 de maig del 1991 i el 8 de maig del 1994.

Al final, va participar el mateix any 1994 en els actes del 750é aniversari de la Carta de Població de Culla, fet que li va suposar el retrobament amb els seus alumnes del Pla del Sabater. Precisament és la Biblioteca Municipal de la capital de la Setena la que conserva el seu darrer autògraf, datat el 29 de desembre.

Fins poc abans de morir encara estava endreçant papers del seu pare, retolant algunes fotografies... Però la malaltia avançà ràpidament i no li deixà acabar res, com ja s'imaginava amb gran clarividència i com resa l'epitafi «la vida és curta i etern el record», el mateix que el dels seus pares.

El 18 de gener era soterrada al Fossar de Loreto, un fred i ventós dia d'hivern, que feia evocar uns versos del poema del seu pare «Els xiprers del Calvari», de Cant i encant de Benassal (1945). Salvador es dirigia als arbres demanant-los que «Quan, la planeta resolta / d'aquest mon viure mesquí, / fred em duguen per ací, / canteu, xiprers, una absolta / amb veus de vent per a mi». Tanmateix, com va morir i el van soterrar a Benimaclet, els xiprers del Calvari de Benassal no pogueren complir el seu prec. Haurien d'esperar 40 anys per cantar-li aquella absolta a la seua filla, que també els havia recordat al seu assaig Passejades i vivències en record, publicat al volum 3 de Benassal. Recull bibliogràfic de textos.

La premsa castellonenca es feu ressò de la seua mort el dia següent, amb articles de Jesús Huguet (Un exemple), Vicent Pitarch (¡Adéu a la nostra Sofia!), Francesc Pérez i Moragon (Un record), Antoni Porcar (Ha mort una gran valencianista), Antoni Royo (En la mort de Sofia Salvador), Antoni Albalat (Sofia Salvador: un estel), i declaracions de Francesc Solsona, president de la Diputació, i Vicent Simbor, entre d'altres.

 

Fonts: Pere-Enric Barreda i Edo, «Sofia Salvador i Monferrer», Memòria valencianista / Maria Lacueva, «Sofia Salvador: una escriptora valencianista durant el franquisme», Empelt, Maestrat Viu, 2018 / Viquipèdia