Mónica Oltra

per Jesús Peris

Columnistes

Mónica Oltra
Mónica Oltra

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

La final de la Champions League de 2000 la vaig veure per televisió. Alguns amics i amigues ens reunírem per gaudir junts del que somniàvem que seria no només el major triomf internacional de la història del nostre equip, sinó també la derrota de l’ominós Real Madrid. Les coses ja sabeu que no isqueren com ens haguera agradat, però em queda el record d’una nit entranyable en casa de Miquel Real. No va ser l'única. Érem veïns aleshores. En recorde una altra en que acabàrem sentint emocionats el darrer discurs de Salvador Allende.

Vinc a contar açò perquè una d’aquelles persones d’aquelles nits llunyanes es deia Mónica Oltra. L'havia coneguda uns anys abans quan era la coordinadora de Joves d’Esquerra Unida en la seu del col·lectiu de Paterna, el seu poble, i el meu. En aquella època parlàvem de moltes coses, també de política. I tenia les coses molt clares. Puc dir amb total sinceritat que aleshores ja era un referent polític per a mi: per la seua consciència de classe, per la seua solidesa ideològica, per la seua mirada profunda cap a la societat valenciana i espanyola, per tindre clar quin era el sentit d’estar en política i també quin era l’objectiu de les institucions democràtiques: millorar la vida de la gent, fer el possible perquè ningú es quede arrere. I tinc molt clar que això és el que sempre ha intentat fer en política: treballar per millorar les condicions de vida de les persones que més ho necessiten.

No em va sorprendre que es convertira en la veu de la dignitat dels valencians i les valencianes contra la corrupció del Partit Popular. No em va sorprendre perquè coneixia la seua força, el seu discurs brillant i contundent i perquè estava segur que no estava en política per «forrar-se» (per dir-ho en les paraules d’un expresident de la Generalitat) com molts dels seus adversaris polítics

Després, en determinats moments he tingut algunes diferències polítiques. No acabe de compartir ni la devoció per Yolanda Díaz ni tampoc per Ada Colau. Ho apunte ací perquè l’article no semble un panegíric desfermat. No sempre estic d’acord amb Mónica, però tinc clar que les coses que diu, les decisions que pren, les pren per motius raonables, i perquè pensa que són les millors decisions en termes col·lectius. No tots els polítics són iguals. I per Mónica sí que es pot posar la mà tranquil·lament en el foc.

He sentit la necessitat d’escriure la meua columna d’esta setmana en estos termes perquè la campanya contra Oltra llançada pel Partit Popular és una de les més repugnants que puc recordar. Retórcer els arguments com ho estan fent, utilitzar el que haja fet el seu exmarit per llançar ombres de dubte sobre la gestió general de Mónica Oltra, no només és masclista, sinó que supera qualsevol límit d’indecència i això en el cas del Partit Popular és molt dir.

És clar que Mónica Oltra no necessita massa defensa, perquè el fet i els protocols que ha implementat són els que són, i perquè sempre dona la cara i argumenta tan sòlidament com sempre ho ha fet. Però he sentit que calia. Perquè a més no és un fet aïllat. La propaganda que llança en onades la ultradreta i la dreta indistingible no només és que estiga basada en mentides, és que, com deia George Orwell, no té cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que es pressuposa en una mentida corrent.

És molt difícil —i a més esgotador— enfrontar-se amb qui no té ni ètica ni escrúpols ni valora en el més mínim la veritat ni el bé comú; amb qui l´únic que vol és el poder siga pels mitjans que siga. En eixes estem. Si deixem que tomben Mónica Oltra de la manera que ho volen fer, eixe és precisament el perfil de la gent que eixirà guanyant. Com per a deixar-los una altra vegada les claus de la caixa i l’administració de les polítiques socials.