El castell de Peníscola

per NLV

Tresors del País Valencià

El castell de Peníscola
El castell de Peníscola

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El castell de Peníscola (el Maestrat), fortalesa d'origen templer ubicada al punt més elevat del penyal sobre el qual s'assenta la localitat homònima, és conegut com el castell del Papa Luna, ja que el papa Benet XIII d'Avinyó (Pero Martines de Luna) hi va viure des del 1411 fins que va morir el 1423. Tanmateix, no va ser l'únic que va viure entre els seus murs.

L'any 718, Peníscola estava en poder dels àrabs, que van construir una alcassaba, probablement erigida sobre fortificacions anteriors. La fama d'inexpugnable d'aquest castell quedà confirmada amb el fracàs de Jaume I davant dels seus murs en el setge de Peníscola (1225). Durant la conquesta de València, Jaume I simplement evità l’alcàsser, que se li acabà rendint amb un pacte de capitulació el 1233.

El castell respon a un model de fortalesa convent creat a Terra Santa i difós als països de l'antiga corona d'Aragó per l'orde del Temple, que ja l'havia assajat a Miravet a mitjan segle XII. El 1294, el mestre de l'orde del Temple a la corona d'Aragó, Berenguer de Cardona, arribà a un acord amb Jaume II, pel qual cedia a la corona la vila de Tortosa i el seu terme a canvi d'alguns castells al nord del Regne de València, entre els quals el de Peníscola, amb el seu extens districte (que comprenia Benicarló i Vinaròs). El Temple el va convertir en seu d'una destacada comanda i hi inicià immediatament la construcció d'un fortí que substituís l'alcassaba andalusina, aplicant-hi les millors tècniques d'arquitectura militar del moment. El nou castell estava concebut per reforçar les defenses naturals del penyal, d'un alt valor estratègic, dotat d'una deu d'aigua potable i que, a l'època, quan en dies de tempesta la mar envaïa el tómbol, arribava a esdevindre una illa. 

Juan Fernando Palomino, «Vista de Peníscola», Atlante español, ó Descripción general de todo el reyno de España, de Bernat Espinalt i Garcia, 1786

 El comanador templer de Peníscola, Arnau de Banyuls, amb la implicació directa del mateix Berenguer de Cardona ―prova fefaent de la importància donada pel Temple a la seua nova adquisició―, promogué les obres de fortificació, que ja estaven molt avançades quan, el 1307, l'orde fou suprimit i Jaume II posà els seus béns en mans d'administradors reials.

 El 1319, Peníscola i el seu castell s'incorporaren, com totes les possessions dels templers al Regne de València, al nou orde de Montesa, creat el 1317, sota el domini del qual l'obra de la fortalesa fou pràcticament acabada. Peníscola i el seu terme (amb Benicarló i Vinaròs fins al 1359) constituïen la més important de les comandes de l'orde després de la comanda major, de la qual depenia directament. Al capdavant, hi havia un cavaller, que dirigia una petita guarnició. El 1329, fou fundat al castell de Peníscola el priorat de Sant Jaume de l'orde de Montesa.

 

Característiques generals

Està situat a 64 metres sobre el nivell del mar, té un perímetre de 230 m aproximadament i una alçària mitjana de 20 m. D'estil romànic, el castell ha arribat als nostres dies en perfecte estat de conservació, tot i que se’n va destruir una part durant la guerra del Francés. En conjunt, destaca la sobrietat i solidesa de la construcció, tan característiques de les obres dels templers.

Té una vista única sobre la badia i l’espectacular murada que l’envolta disposa de tres accessos a la fortificació. A l’interior, hi destaquen una impressionant sala gòtica, el pati d’armes i l’església. Com tots els castells, eren, es pot dir, dominis autosuficients, amb estances destinades a cada activitat. També hi ha la sala del conclave i l’antic Palau Pontifici. 

Curiositats i llegendes

Durant l’estada a Peníscola, Benet XIII va popularitzar una infusió d’herbes medicinals, com a fàrmac natural. Es va aplicar durant els segles XV, XVI i XVII com a remei de provada eficàcia per evitar flatositats, mals de cap, tensions produïdes per l’estrés i malalties de ronyó. El preparat d’herbes que prenia el pontífex figura com a Pulveris Papae Benedicti de Luna. Des de fa uns anys, la tisana es comercialitza. La descripció de la seua recepta va ser “magistralment preparada a favor del papa Luna”, segons consta documentalment.

 El beuratge medieval comporta un record i reconeixement al papa, una de les figures més universalment conegudes, refugiat a la fortalesa templera de Peníscola en ser destituït com a pontífex per no acceptar la corrupció del clergat i declarar la seua renúncia al joc de domini polític. Benet XIII es va recloure així a la ciutat, convertint el castell en palau i biblioteca. El papa Luna hi va compondre, durant la seua estada, el Libro de las consolaciones de la vida humana, considerat com un dels més antics assajos filosòfics i religiosos escrit en llengua castellana.

Possible retrat del Papa Luna, Retaule de Cinctorres (els Ports), segle XV

  A la zona est de la fortificació, a 45 metres sobre el nivell del mar, trobem una escala que dona directament al mar, i que s’adapta a les roques del penya-segat. L'escala té més de cent esglaons, i l'última part està tallada en la roca. La tradició i la llegenda atribueixen l’execució d'aquesta escala a Benet XIII, que l'hauria construïda, miraculosament, en una sola nit. Trist i descoratjat per la deslleialtat dels seus va decidir descendir directament fins al mar i, una vegada allí, va estendre el seu mantell pontifici sobre les ones i es va recolzar al seu bàcul; surant, es va traslladar a Roma per a entrevistar-se amb els seus enemics i es va presentar davant el pontífex romà per a exclamar: «El veritable papa soc jo!» Tots aquests fets envolten el castell en una aura de misteri. 

 Durant molts anys va servir com a lloc per guardar els ramats, i després de la seua restauració també va fer les funcions d'escenari per a actes populars, com ara concerts i festes patronals. En l'actualitat els seus usos, a banda de monument turístic, són l'aprofitament de les estances com a sales d'exposicions d’art, així com sales per oferir conferències i recepcions. El castell de Peníscola va der declarat Bé d'Interés Cultural l'any 1931.