El tren de Rodalia, xuc-xuc-xuc!

per Salvador Vendrell

Columnistes

El tren de Rodalia, xuc-xuc-xuc!
El tren de Rodalia, xuc-xuc-xuc!

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

M’entretinc llegint la premsa i em trobe que la ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana —ai! quin nom més llarg— admet les deficiències en els trens de Rodalia. Davant les deficiències, demana perdó i paciència. Diu que revertirà la situació. Us promet que m’agradaria creure-me-la, però el meu escepticisme no m’ho permet. Em pensava que el ministre José Luís Ábalos, que és valencià, ho arreglaria i ens deixaria uns trens de Rodalia que serien l’enveja de totes les altres comunitats autònomes, però no ha sigut així. Sembla que la nostra Rodalia no era la seua prioritat. Si no vaig errat, ho ha deixat tal com estava o pitjor. Encara com l’autopista del Mediterrani ara és de franc, cosa que es nota, i molt, en la butxaca dels que som desficiosos i ens agrada anar amunt i avall dels nostres països.

La veritat és que, de jove, he gastat molt poc els trens de Rodalia. Soc encara de la generació que preferíem fer estop i, quan anàvem a València a la Universitat, ens posàvem al costat de la via del tren, després d’un pas a nivell amb barrera, que era un lloc molt bo per fer aturar els cotxes que anaven des de Sueca a la capital per la carretera del Saler. Era un bon lloc, perquè, quan els cotxes s’aturaven davant el pas a nivell, el conductor no tenia més remei que mirar-nos una bona estona i tenia més difícil fer-se el distret i passar de llarg. Tots els dies passava Paco Burguera, que portava un cotxàs amb el seu xofer, per provocar-nos la primera decepció del dia. En tots els anys que férem estop, no va parar mai. «No ens haurà conegut», déiem al principi. Però, després, no podíem negar l’evidència. «¿Com que no ens ha conegut, si aquesta nit hem coincidit amb ell en casa Fuster?» Potser l’home, de bon matí, no volia cap
presència estranya en el seu cotxe i preferia anar tot sol o amb la seua filla que moltes vegades l’acompanyava. Encara com s’aturava sempre una bona persona que donava classes en una Facultat d’Enginyers Agrònoms, que
estava gairebé enfront de la nostra.

Ara, que som més grandets, sí que ens agrada el tren. Ens porta al centre de la ciutat i podem aprofitar per anar al cine, al teatre, a una exposició, a una partida de trinquet... I, sobretot, a un bon dinar. Després, encara que beguem una mica, el tren és la solució perfecta. Si no va molt ple, ens podem posar el despertador i, fins i tot, podem fer una
bona becadeta abans d’arribar a casa. Si va ple, hem d’anar drets agafats a qualsevol ferro i ens podem dedicar a compartir els coronavirus amb la gent que ens envolta, ja que anem molt apretadets. «Jo et passe els bitxos a tu
i tu me’ls passes a mi». Com els porros. Llàstima que no hi haja un tren nocturn per poder tornar, amb tranquil·litat, després d’un bon sopar i una bona xarrada amb els amics.

¿No us heu parat a pensar com de bo seria que el tren de la costa no s’aturara a Gandia? ¿Per què no podem agafar el tren des de València o des de Sueca o des de qualsevol poble per anar a dinar a Dénia a Xàbia, o..., amb tota la paciència del món, i, després, tornar amb la seguretat que ens dona el tren? El meu amic Manolo Conca ensenyava als alumnes a anar amb tren a qualsevol lloc, fins i tot a la muntanya. Tots els anys feia una excursió al Montcabrer i els portava amb tren des de Sueca. Ja sabeu: primer en direcció contrària fins a Silla. Des d’allí, agafava el tren de Xàtiva i... Una autèntica Odissea. Molt de parlar de canvi climàtic i d’històries de contaminació, però tot enfocat al canvi de cotxe. Ara toca elèctric. Es tracta d’un negoci més. Qui ens tornarà els trens? Els veritables trens i no la cosa aquesta —que està molt bé per a certes coses i faenes— que corre com un llamp i no sabem ni per on passa. ¿Que el personal porta gel, que té tanta pressa?