El capitalisme ho assimila tot?

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Tribuna

El capitalisme ho assimila tot?
El capitalisme ho assimila tot?

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

No ho oblidem: si per algun tret distintiu sobreïx el capitalisme, és per la seua enorme capacitat de digestió. De fet, és capaç d'assimilar-ho pràcticament tot, molt més que cap altra manera de producció anterior. Tant és així que allò que en principi no digerix es queda aïllat en el seu aparell digestiu a l'espera que li arribe el seu moment. Però el que resulta veritablement fascinant és que el sistema capitalista té una especial habilitat per a digerir les idees anticapitalistes. Així va ocórrer amb el socialisme, transformat en una inofensiva socialdemocràcia, cada vegada més assimilada al neoliberalisme amb la forma de socioliberalisme. Tampoc va córrer millor sort el comunisme, que després de fracassar en el seu projecte de revolució mundial es va veure obligat a convertir-se en un capitalisme d'estat, tan repressiu, despietat i totalitari com el capitalisme de mercat recolzat pels estats imperialistes occidentals. Fins i tot part de la proposta anarquista, la més resistent a l’assimilació, va ser regurgitada en forma d'anarcocapitalisme, el més similar al neoliberalisme salvatge que ens assota. Per part seua, la religió convencional va ser convenientment centrifugada per a servir de ciment moral a la societat capitalista.

La ciència, la tecnologia i la universitat, potencialment emancipadores, es van revelar com a ferris puntals del sistema, mentre que les arts d'avantguarda més crítiques es van convertir en una mercaderia de luxe que el mercat de l'art va devorar amb ànsia. I tres quarts del mateix va esdevindre amb les diverses revolucions de les idees del segle XX, des del Maig francès, passant per la contracultura, el feminisme, la guerrilla, el vegetarianisme, l'alliberament sexual o l'ecologisme. Bona prova d'això és el florent màrqueting que ha utilitzat, rebaixat i banalitzat tots els referents assenyalats fins a convertir-los en un puré innocu per a millor abrigallar els missatges consumistes que inunden els milers de «felices» llars de la societat del benestar. Res escapa a la digestió capitalista, alimentada per una boca gegantesca, la paraula favorita de la qual és sempre la mateixa: «més». Esta paraula definix l'esperit capitalista contemporani: més territoris, més vendes, més novetats, més quota de mercat, més beneficis i zero responsabilitats. En resum: més del mateix.

Al començament del segle XXI van emergir les idees antiglobalistes, que qüestionaven el model tecnoliberal de globalització imperant, i fa ja una dècada es van afegir els moviments d'indignats, que van irrompre vigorosament per a respondre a les perverses conseqüències d'una crisi terrible nascuda de la mateixa compulsió capitalista al creixement, l'expansió i el desenvolupisme. No obstant això, tots dos moviments han anat sent digerits, laminats, integrats, de la mateixa manera que ho han sigut les objeccions al sistema emanades des dels moviments d'autoconeixement, les psicoteràpies clàssiques i autoajudes vàries, que s'han transmutat en un nou segment de mercat que arrossega a un sector de consumidors cada vegada major. Per a comprovar-ho no hi ha més que passejar-se per les grans llibreries, donar un repàs al frondós i ambigu univers new age, o parar atenció a la legitimació que l'empresa capitalista rep de determinades visions acrítiques de l'oriental, l'espiritual i l'esotèric. Tot val per a apuntalar un sistema corrupte que és capaç de presentar-se com a fresc, renovat i dinàmic a costa de succionar, processar i assimilar fins als seus més feroços crítics.

No obstant això, hi ha qüestions que el capitalisme no pot assimilar. Per això, com vam dir, les manté aïllades, a l'espera de buscar-los les voltes, o fent l'efecte que no suposen un problema. Però ho suposen, i molt. Tres d'elles especialment. La primera és el problema ecològic, que implica que el sistema no pot desenvolupar-se més enllà dels límits que la naturalesa li ha acabat imposant (sobrepassament, canvi climàtic, necessitat de decreixement). La segona és el conjunt de contradiccions econòmiques internes que aboquen, tard o d'hora, al col·lapse del sistema, tal com els va succeir a altres sistemes abans que a ell, especialment degut al brutal increment de la desigualtat social resultat de les dites contradiccions. La tercera, que volguera subratllar especialment, té a veure amb la mentalitat i els valors, amb la capacitat dels individus per a canviar la seua cosmovisió, la seua ètica i les seues prioritats, apostant per unes altres que facen del tot inviable la màxima capitalista del «més», una màxima que ha sigut sempre inseparable d'un ego hipertrofiat i desbocat que constituïx la mateixa base psíquica de la reproducció ampliada del capital.

Ja va passar abans: la revolució dels valors que va propiciar el cristianisme va ajudar a corroir el sistema de valors del món antic i va donar pas al feudalisme. De manera similar, la nova ètica calvinista sorgida de la Reforma protestant va contribuir a derruir el feudalisme i a posar els fonaments del capitalisme. Per això cal pensar que només un canvi massiu de valors, que necessàriament ha d'iniciar-se amb la revolució interna de cada individu, sense estar per això aliè a les coses del món, perquè el món i el jo són la mateixa cosa, pot ajudar a laminar l'egocentrisme que alimenta el capital i a crear les condicions per a un nou model, un projecte del comú que a poc a poc vaja creixent en els budells del vell i decrèpit sistema fins a fer eclosió, com en el part d'una nova humanitat. No ens fem il·lusions: costarà, costarà molt. Costarà més o menys el que tardem a fer-nos plenament conscients de les nostres potencialitats per a canviar-nos i canviar la nostra realitat. Per a això cadascun de nosaltres haurà de complir amb la seua part de treball i lluitar amb la seua part d'inconsciència, la qual cosa necessàriament implicarà que no ens deixem devorar, i encara menys digerir.