Tambors de guerra a les portades

per Joan Canela

Columnistes

Tambors de guerra a les portades
Tambors de guerra a les portades

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Gairebé 20 anys després de la desastrosa i criminal invasió de l’Iraq, pareix que no hem aprés res. No em posaré a analitzar les implicacions geopolítiques del conflicte Rússia-Ucraïna ni qui té raó ni qui deixa de tenir-ne, que per això ja hi ha els tertulians, que ara que han acabat d’explicar-nos que les macrogranges no existeixen ja estan començant a explicar com de dolent és Putin.

Però no cal ser tertulià ni expert en política internacional per veure que, no només no se’ns ha perdut res a Ucraïna, sinó també per adonar-nos de la perillositat del joc al qual està jugant el Govern espanyol. 

I, cal dir-ho, el Govern no està sol en aquesta bogeria bèl·lica. Divendres, les portades dels principals diaris en paper aplaudien l’enviament de vaixells i avions militars al Mar Negre. «España ofrece cazas y una fragata ante el desafío ruso en Ucrania», explica Levante, com qui ofereix mantes i bombers després d’un terratrèmol i no desplegués tropes a milers de quilòmetres de les seues fronteres per no se sap ben bé quins objectius. «EEUU y Europa cierran filas ante la amenaza de Rusia», «Putín calienta la guerra fría con Occidente» asseguren El País i ABC en una presa de posició gens innocent. Només El Mundo ofereix una explicació enmig de tanta propaganda: «España envía tropas al Este para ganar influencia en la OTAN». Així doncs, no es tractaria d’ajudar un pobre i indefens país amenaçat, sinó d’agafar el paper d’alumne avantatjat –la reacció d’Alemanya i França ha estat molt més cauta- per tal de guanyar algun colp a l’espatlla dels amos. Una estratègia que ja va intentar Aznar a les Açores amb resultats desastrosos per a la població civil i més aviat escassos en el camp geopolític. 

Així doncs, davant la dificultat d’informar-se davant l’allau de propaganda patriotera i militarista, apunto algunes reflexions sorgides d’aplicar un xic de sentit comú i un poc de memòria:

Primera. És realment xocant que un Govern espanyol, suposadament d’esquerres, davant d’una crisi internacional tan perillosa com aquesta siga el primer a llençar benzina al foc, en lloc d’oferir-se com a mitjancer, fer crides a rebaixar la tensió i, en definitiva, promoure la pau.

Segona: També és molt sorprenent que un estat que fa mig segle que es llava les mans de les seues responsabilitats del Sàhara Occidental –aquest sí que és un territori efectivament ocupat per una potència estrangera- ara siga el més ràpid a l’hora d’enviar tropes a defensar un país que no ha estat atacat i que no sembla, a priori, de la seua incumbència.

Tercera: Si una guerra sempre és terrible, no sé si algú està valorant el que suposa una guerra amb un país amb la capacitat militar de Rússia que, a més, és aliat de la Xina. No vull avançar esdeveniments, però crec que demanar trellat seria una actitud molt més responsable i madura que aplaudir l’enviament de tropes en una situació tan explosiva.

Quarta: No diré que sorprenga, però sí que desanima que després de l’experiència de la Guerra de l’Iraq els mitjans estiguen comprant acríticament el discurs oficial de «l’amenaça russa». Ja llavors les mentides governamentals ens van portar a una guerra terrible i inútil. Per què hem de pressuposar que ara és diferent? A mi em pareix tot una repetició de la història a una escala enormement major.

Potser és el moment de recuperar la tradició antimilitarista del nostre poble i tornar a eixir massivament per demostrar la nostra oposició a cap possible guerra.