Édith Piaf, la musa de París

per Anna Moner

Cultura

Édith Piaf | Studio Harcourt
Édith Piaf | Studio Harcourt

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Édith Piaf és l'artista que millor ha expressat l'esperit de París. La seua tempestuosa  i inconfusible veu va crear la banda sonora dels carrers de la ciutat del Sena. I justament això, la veu, va ser l'única cosa veritablement angelical de la seua vida. La resta va ser un cúmul de desgràcies que van arrancar amb una infantesa  terrible.

El seu pare, Alphonse Gassion, era un acròbata de carrer i sa mare, Annetta Maillard, una cantant ambulant. El 19 de desembre del 1915, el dia que Annetta es va posar de part, el pare, que estava borratxo, se'n va anar de casa i la va abandonar. Ella va intentar arribar a soles a l'hospital, però no va poder i Édith Giovanna Gassion, que era el nom de pila de la Piaf, va nàixer al carrer, sota el fanal de davant del número 72 del carrer de Belleville. 

Édith Piaf | AFP Photo

Annetta no podia fer-se càrrec de la xiqueta i la va deixar amb la seua mare, que li donava vi mesclat amb llet per calmar-la. Assegurava que així­ s'eliminaven els microbis. Poc després, l'àvia materna va lliurar la xiqueta al pare, que estava a punt de marxar al front de la I Guerra Mundial. Aleshores, Gaisson, la va portar a sa mare, que era l'ama d'un prostí­bul en un poble de Normandia.  

Quan Alphonse va tornar a casa se la va endur amb ell. Primer van viure en un circ itinerant i, després, es van dedicar a actuar tots dos junts com a artistes ambulants. Una vida miserable, ja que Gassion es gastava els pocs diners que guanyaven en alcohol. Als 14 anys es va separar de son pare i va començar a cantar sola al carrer. El 1935, amb 17 anys, a penes recuperada de la mort de la seua filla Marcelle, que tenia 24 mesos, a causa d'una meningitis, el director del conegut cabaret Le Gernys de Parí­s, un local modest, la va sentir cantar i la va contractar. En aquells moments tan durs, diuen que Édith va haver de prostituir-se per poder pagar el funeral de Marcelle. Tanmateix, si alguna cosa sabia fer, era superar les dificultats amb la música i la força de la seua veu. I a això es va agafar per tirar endavant. 

Dos anys després, va debutar al teatre ABC de la capital francesa i, de seguida, es va convertir en una estrella del music-hall. Omplia cabarets de prestigi, teatres, les seues cançons sonaven per la ràdio... Es va convertir en la Môme Piaf. L'anomenaven així, la xicoteta, la menuda, pel seu aspecte desvalgut, per l'aparença de fragilitat que desprenia. Un aire de feblesa que s'esborrava quan obria la boca i cantava cançons com ara Milord, amb lletra de Georges Moustaki. 

Una força i un coratge que també la van ajudar a sobreviure durant l'ocupació alemanya. Édith era una dona de recursos i es va adaptar a la situació, oferint el que sabia fer: concerts. Una activitat per a la qual va haver de registrar-se en el Departament de Propaganda Alemanya i acceptar que supervisaren les lletres de les cançons. No obstant això, va tindre la sort que les seues composicions i la seua manera d'interpretar agradaven als alemanys. Això li va permetre prendre's llibertats que a altres els haurien suposat greus problemes. Entre aquestes, cantar On són els meus companys?, que parla dels amics que havien partit a la guerra.     

En una ocasió, en plena actuació, fins i tot es va cobrir amb la bandera francesa, una actitud agosarada que els alemanys podien entendre fàcilment com un insult, com una provocació. El cas és que a Parí­s, les autoritats alemanyes eren més tolerants que en altres llocs ocupats, perquè tenien l'objectiu de transformar la ciutat en una immensa àrea dedicada a l'oci i els vicis dels soldats i els oficials. Goebbels havia ideat el pla de convertir la capital de França en l'aparador eroticofestiu d’Europa.

La Piaf va aprofitar la popularitat entre els alemanys per dur a terme un doble joc i protegir els coneguts més propers que figuraven a les llistes negres. Amics, com ara el músic Michel Emer, que havia compost per a ella el tema l'Acordeoniste, que va amagar fins a l'alliberament de Parí­s.          

Édith va passar el conflicte bèl·lic al prostíbul de Madame Billy, que ocultava jueus i membres de la resistència. Acabada la guerra, va rebre crí­tiques i elogis a parts iguals per les actuacions que havia fet tant als cabarets per als oficials alemanys com per als presoners francesos en camps de concentració nazis. Uns recitals, aquests darrers, que estaven coordinats amb accions de la resistència. La secretària de Madame Billy acudia moltes nits a la cambra de la Piaf amb el pretext de contestar cartes dels seus admiradors quan, en realitat, escrivien cartes per a l’organització clandestina. A més, va acompanyar la cantant a Alemanya amb la intenció de dur a terme una important operació secreta: fer fotografies en grup d'Édith amb els presoners i, després, utilitzar els negatius per preparar 120 passaports falsos perquè, així­ que fugiren del camp de concentració tal com havien planejat, pogueren passar els controls nazis sense ser descoberts i anar-se'n d'Europa. El 1945, quan va finalitzar la guerra va escriure la seua cançó més famosa: La vie en rose.      

La Piaf era una dona lliure que es bevia la vida a glops llargs, sense assaborir-la.  Deia que tot el que havia fet en la vida havia sigut desobeir i que no podia cantar si no estava enamorada. Marlon Brando, Yves Montand, Charles Aznavour i Georges Moustaki... són alguns dels noms dels seus amants. Ara bé, l'amor més gran de la seua atrafegada existència va ser el boxejador francés d'origen algerià, Marcel Cerdan, anomenat el Bombarder marroquí­, ja que s'havia criat al Marroc. Cal apuntar que els seus avis paterns eren d'Asp (el Vinalopó Mitjà) i els materns, murcians.

La cantant va comprar una mansió de 19 milions de francs de l’època per a tots dos i va manar construir un gimnàs de boxa perquè s'hi entrenara. Ella li triava la roba: bates de seda, jaquetes i pantalons de lli, cigarreres d’or i abrics de pell de camell caríssims.Quan Marcel, després dels combats, tornava a l’hotel on s’allotjaven, la cantant ordenava que escamparen pètals de roses fresques pel corredor, des de l’entrada fins a la porta de la suite.Catifes florals que el conduïen al llit en què ella l’esperava.

Édith Piaf i Marcel Cerdan

La cantant i el boxejador vivien moments meravellosos i preparaven el casament quan ella es va veure obligada a viatjar als EUA sense Marcel. Li telefonava deu vegades al dia i li suplicava que es reunira a Nova York amb ella. El púgil havia previst viatjar en vaixell i aprofitar la travessia per fer exercici, ja que l'entrenador es queixava que estava perdent la forma física. Malgrat això, Édith li va exigir que anara en avió. Finalment, ell va accedir a la petició i el 28 d'octubre del 1949 va pujar en un aparell que no va arribar mai al seu destí perquè es va estavellar a les Açores. Tenia 33 anys.

Una breu, però intensa història d’amor, que es va traslladar a  la pel·lícula Édith i Marcel, de l’any 1983. Un colp molt dur per a ella. La tragèdia la va fer addicta a l'alcohol, la morfina i altres analgèsics. Va ser aleshores quan va aconseguir un altre dels seus grans èxits, Hymne à l'amour, dedicat al malaurat Marcel.

Aquell sinistre ho va canviar tot, la vida en rosa va desaparéixer. Després van vindre més èxits musicals, més amants efí­mers, un greu accident de cotxe i més alcohol i més morfina fins que el 1959, durant un concert a Nova York, va perdre el coneixement i es va desplomar en escena. Li van diagnosticar un càncer de fetge i la van sotmetre a nombroses operacions quirúrgiques. Quan va tornar a París, malalta, fastiguejada de tot i de tothom, decebuda de l’amor i de la fama i enganxada a la morfina, la Môme va decidir retirar-se dels escenaris als 44 anys.

Dos anys més tard, el 30 de desembre de 1960, va reaparéixer a l'Olympia de Parí­s amb una cançó que es va convertir en un himne, perquè va commoure i va alçar els ànims d’una França destruïda i paralitzada per la guerra: Non, je ne regrette rien.

La Piaf només mesurava un metre quaranta-huit centímetres d’alçada i quan va reaparéixer a l’Olympia estava molt prima i aparentava més anys dels que tenia a causa de les addiccions i la malaltia. Tanmateix, quan es va plantar al bell mig de l’escenari amb el seu vestit de seda negra, la creueta d’or penjant del coll, els llavis pintats de roig i les celles dibuixades de negre i va començar a cantar: «No, no em penedisc de res. Ni del bé que m'han fet, ni del mal. Tot m'és igual! Tot està pagat, agranat, oblidat. El passat se me'n fot. Torne a començar de zero. No em penedisc de res, perquè la meua vida, les meues alegries, comencen hui amb tu!», tothom va quedar hipnotitzat de nou.  

Édith Piaf, al teatre Olympia de París, el 30 de desembre del 1960 | AFP Photo

Charles Aznavour va dir: «Ningú estimava tan profundament la vida com ella, però al mateix temps s’autodestruïa físicament». I Jean Cocteau, amb qui va mantindre una forta amistat, reconeixia que mai no havia conegut un ésser tan generós. Afirmava que Édith Piaf no entregava l’ànima, la regalava. 

Poc després, el 10 d'octubre del 1963, als 47 anys, la Môme va morir devorada per l'alcohol, la morfina i la malaltia. La seua tomba, al cementeri del Père-Lachaise de París, sempre està coberta de ramells de flors fresques.