Els jutges sentencien a mort la immersió lingüística

per Francesc Viadel

Columnistes

Els jutges sentencien a mort la immersió lingüística
Els jutges sentencien a mort la immersió lingüística

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Els magistrats del TSJC ha declarat ferma la sentència de desembre de 2020 que imposa a les escoles catalanes una quota del 25% de castellà després que el Tribunal Suprem haja desestimat fa poc el recurs presentat per la Generalitat de Catalunya. El 25%, ni el 23%, ni el 12,5%, ni el 2,4%... el 25%. Un 25% que en català no s'aplica a cap aspecte de la vida pública, com ara, els tribunals de justícia o els cossos policials de l'Estat finançats amb els impostos de ciutadans catalanoparlants.

A la pràctica aquesta és una sentència de mort al sistema d'immersió lingüística que tot i les dificultats ha possibilitat durant dècades una certa pervivència pública de la llengua del país i, sobretot, la integració plena de centenars de milers de nou vinguts.

L'ofensiva judicial -a la qual el PSC no s'ha oposat- es va engegar des del Ministeri d'Educació del PP, partit que com és sabut n'ha fet de la immersió lingüística un dels monstres més abominables de l'anti-Espanya. Només cal recordar com el molt masteritzat Pablo Casado va comparar-la el desembre passat amb l'«apartheid lingüístic» i a les famílies que volien escolaritzar en castellà els seus fills amb els jueus que van patir els rigors de l'Alemanya nazi. Casado es va despentinar arran de les suposades denúncies per assetjament a la família d'un xiquet de sis anys de l'escola Turó del Drac de Canet de Mar per a qui havien demanat que si li aplicara la sentència del 25% de castellà. Conte contat, l'assetjament es limitava a un parell de piulets desafortunats que els mateixos autors sense cap suport públic van esborrar després de demanar disculpes.

Fa no res Casado, també, ha afirmat que a Catalunya hi ha professors que tenen instruccions de no donar a beure aigua als xiquets si aquests no se'ls adrecen en català. No cal dir que s'ha de ser un bord o un idiota sense remei per a sostenir una afirmació d'aquest calibre més encara quan qui la difon té una enorme responsabilitat pel que fa a la convivència en un sistema democràtic.

Tant se val. No és la primera vegada que la caverna espanyola descriu a compte del sistema d'immersió lingüística Catalunya com l'Alabama de la segregació racial dels anys 60, com l'Alemanya de Hitler o com un qualsevol país del desaparegut teló d'acer amb els seus camps de reeducació. I quan no és la immersió lingüística és TV3 o són les manifestacions de l'11 de setembre o és un congrés d'historiadors on es manifesta la Catalunya infernal a la qual cal salvar de si mateixa en nom de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

La demonització de l'altre és més vella que l'anar a peu i, generalment, el que busca és obtenir una legitimació moral -o fins i tot legal- per a la seua destrucció. I això és ras i curt el que duu fent el conglomerat del nacionalisme espanyol -dins del qual també entren no pocs pròcers de l'esquerra- amb Catalunya i tots els seus epifenòmens culturals, lingüístics o polítics. Avui imposen el 25% del castellà, ahir decreten que els valencians no poden queixar-se a través de les seues pròpies institucions pel fet de ser discriminats lingüísticament.

Ben mirat la maniobra és maldestra, molt evident, però hi compta amb la complicitat d'un Estat poderós al qual irrita profundament la diversitat plurinacional encara que aquesta estiga formalment reconeguda per la mateixa Constitució.

No és fàcil de preveure que pot passar a partir d'ara. Els jutges li han donat deu dies a la Generalitat perquè explique com pensa aplicar la porga del 25%. És de suposar que la Generalitat catalana intentarà una qualsevol estratègia jurídica per a atenuar l'impacte sobre el sistema educatiu. Alguns sindicats i una bona part de la societat civil es mobilitzaran, però tampoc no cal fer-se il·lusions amb una revolta generalitzada dels professors -posem per cas- que a l'última són funcionaris que es juguen el pa.

Així mateix, els grups minoritaris defensors de l'anorreament del català emparats pel PP i de las JONS insistiran en tots els tribunals de Catalunya perquè s'aplique la quota i, encara, en els del País Valencià o en els de Balears.
Tot això, en un context sociolingüístic de substitució lingüística que des de la FAES es considera propaganda victimista del catalanisme i amb la perspectiva d'un futur Gobierno amb uns quants ministres de l'ala dura del PP i uns quants de Vox.

A Casado i els seus correligionaris de tota mena els passa com al dictador Primo de Rivera a qui li agradava la llengua catalana quan aquesta era «expresión de sentimientos y afectos del alma" i, en canvi, li desagradava quan s'usava «al servicio de perniciosas pasiones». El general volia eliminar el català de la vida pública i, al contrari que els seus actuals hereus ideològics, no se n'amagava ni recorria a subterfugis retòrics. Fet i fet, es va escarrassar per aplicar el seu programa d'espanyolització.

No se'n va eixir, però, amb la seua. Tot plegat, mai, mai, mai com en els anys de la seua dictadura feixistoide articulada al voltant de la corona va haver-hi tanta gent que aprenguera a escriure i llegir en català, ni tantes editorials i llibres publicats en la llengua del país.

Aquest personal necessita un curs accelerat de sociolingüística i un d'història.