La suposada superioritat moral de la gent amb formació

per Vicent Riera i Escrivà

Veus

La suposada superioritat moral de la gent amb formació
La suposada superioritat moral de la gent amb formació

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Les persones amb una bona formació científica o humanística no són superiors, moralment parlant, a la resta dels éssers humans. Allò que passa és que, com solen ocupar bona part del seu temps i dels seus afanys en aquelles coses que ultrapassen el dia a dia rutinari i ensopit de la seua vida quotidiana, quasi no tenen temps per a immiscir-se en la vida dels altres i causar-hi els estralls propis de la violència gratuïta, la crueltat, la xafarderia, l’enveja, el rancor i la maledicència. El filòsof gal·lés Bertrand Russell estava convençut que la menor crueltat de la gent amb un alt nivell de formació no era deguda al fet que el cultiu de la ment produïra sentiments humanitaris positius, sinó al fet que proporcionava uns altres interessos que el maltractament als altres i una font de respecte a la pròpia personalitat diferent de la pura afirmació individual mitjançant el domini. El fanfarró de l’institut és rarament un xicon amb un rendiment acadèmic per damunt de la mitjana, quan té lloc un linxament, els capitostos són, quasi invariablement, hòmens molt ignorants. Les dos coses més desitjades en el món, segons Russell, són el poder i l’admiració. Els hòmens ignorants, generalment, no poden aconseguir cap de les dos si no és a través de mitjans brutals i nocius envers els altres.

És, per tant, molt poc probable que la persona que s’ocupa, en cos i ànima, de l’estudi de la funció Zeta de Riemann o de l’oració d’infinitiu en la prosa de l’humanista Bernat Metge, deixe que els mals esmentats més amunt envaïsquen la seua vida quotidiana i enverinen la vida dels seus veïns. Eixa persona, difícilment, serà la presa fàcil d’aquell refrany tan nostre que diu:

La llengua no té ossos, però en trenca de ben grossos.

Sempre que reflexione sobre estes coses, em ve a la memòria la figura de l’excèntric matemàtic judeohongarés Paul Erdös. Este home, que creia que les veritats matemàtiques es descobrixen i no s’inventen, va nàixer a Budapest en 1913 i hagué d’emigrar al Regne Unit en 1934, a causa de l’antisemitisme que hi havia en el seu país. En 1938 va acceptar una beca de la Universitat de Princeton, als Estats Units d’Amèrica. Durant eixa època començà a desenvolupar l’hàbit de viatjar de campus en campus i així va escriure, amb nombrosos col·legues seus, més de 1.500 articles sobre les qüestions matemàtiques més diverses. Mai no va tindre possessions, ni família ni una llar permanent; vivia en habitacions d’hotel o, directament, en les cases dels seus amics i col·legues. Tampoc no tenia comptes en el banc ni targetes de crèdit i va donar tots els premis que va rebre i les poques pertinences que tenia a persones necessitades i a institucions que perseguien causes humanitàries diverses. Va fer moltíssims amics i ben pocs enemics, perquè el seu únic objectiu en la vida fou el descobriment de noves veritats matemàtiques i en això va gastar la quasi totalitat dels seus esforços vitals i no en meres qüestions trivials o, com deia el nostre Turmeda, en «bregues, vituperis e remors».

Vull dir, amb tot això, que l’afany per les coses abstractes, alienes a nosaltres mateixos i als nostres interessos mundans, i la consegüent ignorància o relativització dels xicotets conflictes i contratemps que sembren la nostra vida diària, poden arribar a ser una font inexhaurible d’harmonia i de felicitat i una bona forma d’evitar els costats foscos de la nostra pròpia naturalesa humana.