L’abraçada dels cucs i el trencament del silenci

per Jesús Peris

Columnistes

L’abraçada dels cucs i el trencament del silenci
L’abraçada dels cucs i el trencament del silenci

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Aquest diumenge vam a anar a veure al Teatre Bernat i Baldoví de Sueca L’abraçada dels cucs, una obra molt recomanable escrita per Paula Llorens, dirigida per Sergio Caballero i interpretada per ambdós. I és recomanable no només perquè és un text excel·lent, amb molta sensibilitat i molt ben muntat i interpretat, sinó perquè visibilitza i anima a parlar d’un dels temes invisibles a la nostra societat: el suïcidi.

De tornada, la meua parella i jo féiem memòria de casos que havíem conegut al llarg de les nostres vides, i un rere l'altre anaven desgranant exemples diversos, de coneguts, de familiars de coneguts, fins i tot en el meu cas d’un exestudiant. Un xicot nord-americà grandot i callat, que sempre eixia l’últim de classe, i un dia, uns mesos després, ens arribà la notícia, ja retornat a la seua universitat. Des d’aleshores reconec que mai sé com parlar del suïcidi de tants dels escriptors i escriptores del meu programa de literatura llatinoamericana, d’Horacio Quiroga, de Leopoldo Lugones, d’Alfonsina Storni, d’Alejandra Pizarnik. Com nomenar-lo, com tractar-lo, quan u mai sap què està passant per aquells caps, quina d’aquelles persones està potser temptada amb la idea d’acabar amb tot. Mai ho hauria pensat d’aquell xicot. També a aquell xicot li vaig donar classe sobre eixos autors i autores. On estaria aleshores, en quin racó de la seua ment, la idea, el vertígen, l’atracció de l’abisme. I com pot ser que cap professor, que cap persona al seu voltant, se n’adonara a temps, per haver posat els mitjans per evitar-ho.

I això parlant de persones conegudes. A elles caldria afegir les vegades que el tren s’ha detingut per atropellaments, potser no accidentals, o aquella persona -mai vaig saber si era xic o xica- que es va llençar des d’una finestra de la facultat quan encara estàvem en el que ara és Geografia i Història quan jo era Becari d’Investigació. I encara les de persones famoses. Recorde haver parlat en classe de Verónica Forqué destacant la seua importància com a actriu en treballar Ay, Carmela! de José Sanchis Sinisterra, recordant que ella va ser la primera Carmela el 1987. Recorde que parlàrem del desprestigi al qual estava sotmesa la seua figura per la seua participació a MasterChef. Poc després va arribar la notícia de la seua mort, i potser per això em va impressionar molt.

Crec que tots i totes podríem parlar d’experiències semblants. I malgrat això, sembla que el suïcidi no existeix, que és invisible, malgrat ser una de les principals causes de mort de persones joves. L’altre dia, de fet, en una topada entre Paz Padilla i Belén Esteban, la primera, ja en caiguda lliure després dels seus monòlegs pretesament graciosos contra les vacunes, va negar l’existència de suïcidis vinculats a la pandèmia, i això en un programa de màxima audiència.

Recorde que de vegades es deia que no s’informava d’aquestes notícies per evitar que fomentaren l’emulació. I potser no va ser mala idea coneixent la tendència dels nostres mitjans al sensacionalisme més barroer. Però per altra banda també potser augmenta la sensació de les persones amb temptacions suïcides de ser úniques, d’estar a soles, de tindre sobre ells i elles un estigma incomunicable, que no pot ser comprés. I és que no només es tracta d’estar atent a percebre els senyals, sinó també de crear ambients segurs perquè els senyals puguen ser emesos.

Amb eixos dubtes vaig eixir de l’obra de Paula Llorens. I eixos dubtes he volgut compartir aquesta setmana. Perquè en absència de certeses he pensat que el millor era posar un xicotet granet de sorra en el trencament del silenci.