Pagar amb la mà tancada

per Salvador Vendrell

Columnistes

Pagar amb la mà tancada
Pagar amb la mà tancada

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Escric aquestes ratlles després de llegir que la direcció de Ford Almussafes i els sindicats negocien per evitar que l’empresa tanque les seues portes i se’n vaja, diuen, nord enllà on lliguen els gossos amb llonganisses. Els sindicats i els treballadors volen que l’empresa es quede per produir, a casa nostra, els models de cotxes elèctrics que la companyia té previst fabricar. I, encara que ja sabem de què va la cosa, ens quedem bocabadats en veure com la mítica «aristocràcia» obrera de la Ribera pateix les propostes de l’empresa que consisteixen a retallar molt els seus drets a canvi de mantenir-los el lloc de treball. La proposta que tenen els sindicats damunt la taula és molt clara: si volen que l’empresa es quede, els treballadors s’hauran de baixar el sou, hauran de fer més hores i caldrà, a més, que es retallen les vacances. Es tracta de reduir els costos, diuen, que supose que deu voler dir augmentar els guanys, els beneficis. És a dir, la història de sempre: volen pagar amb la mà tancada, com deien els jornalers del camp dels senyorets, quan els pagaven sous de misèria i calia fer les famoses vagues de principi del segle passat perquè els pujaren els jornals. Ara, però, ja no és el cas. Ara, no passa com en aquell temps en què els propietaris del camp preferien pagar més que no perdre-ho tot. Ara són els treballadors i els sindicats de Ford Almussafes els que tenen por de perdre-ho tot i, per tant, l’empresa aprofita la por dels treballadors per oferir-los el mal menor: pagar-los amb la mà tancada.

Aquesta història de la por i de la lluita de classes em fa recordar el mestre Josep Fontana que ens explicava que estàvem educats en una concepció incerta de la història. Ens pensàvem que el progrés era la base de l’evolució humana i era inevitable. El vell historiador ens ensenyà que això no era així, que no era cap veritat ni cap regla que s’haja de complir de manera mecànica, obligatòria. Si hem avançat en la societat ha sigut gràcies a les lluites i als equilibris de forces que s’han aconseguit després de cada revolució. En els pactes i concessions que les classes dominants han hagut de fer. Unes concessions a canvi d’evitar l’autèntica Revolució. Calia donar una engruna d’esperança al personal perquè es calmara, que no se’n passara de rosca. Des de finals del segle XVIII la por estava instal·lada en les classes dominants. En paraules de Fontana «des de la Revolució francesa fins als anys setanta del segle passat, les classes dominants visqueren atemorides per fantasmes que pertorbaven el seu somni». Tenien por a perdre-ho tot davant l’enemic revolucionari: jacobins, carbonaris, anarquistes, comunistes... Una por que va desaparéixer en els anys setanta del segle passat després de la crisi del petroli, que va servir de pretext per a iniciar el canvi que començaren Ronald Reagan i la senyora Thatcher.

I en aquesta línia, no s’ha fet la reforma laboral que tocava. No s’ha derogat la que va fer la dreta... I intentaran acabar, si poden i els convé —que no està massa clar que els convé— amb l’estat del benestar que ha sigut el fruit de la seua por i... Faran totes les propostes que els done la gana semblants a la que els fan als treballadors de Ford Almussafes. És a dir, que malgrat els milions i milions que ha invertit el nostre estat i la Generalitat Valenciana perquè no se’n vagen, se n’aniran quan vulguen i, si els convé, es quedaran a casa nostra i aprofitaran tota la por que ara està instal·lada en els treballadors i els sindicats. Potser tornarem a veure aquella imatge antiga d’aquell jornaler que anava a la plaça per llogar-se i, després, quan tornava de treballar, parava la mà i una altra mà tancada s’obria i soltava unes poques monedes. Per cert, una imatge que ja es torna a veure a les nostres places. Pregunteu que es cobra per anar a collir les maltractades —en el preu— taronges.