El castell, l'aqüeducte i les muralles de Sogorb
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací
El castell, anomenat de l'Estrella, o de Sopeña, l'aqüeducte i les muralles de Sogorb (l’Alt Palància) són construccions declarades Bé d'Interés Cultural des del 8 de maig del 2003.
El castell està situat en un dels turons en els quals s’ubica la ciutat de Sogorb. Es considera que ja va existir en època romana un nucli fortificat al mateix lloc on s’assenta. Hi ha autors que afirmen que hi va haver una acròpolis romana i, posteriorment, una fortalesa dels visigots i dels àrabs. Però lamentablement no es pot documentar cap d'aquestes hipòtesis, ja que no existeixen registres que documenten aquests bastiments, a diferència del que passa amb les construccions militars de l'època musulmana.
Hi ha constància escrita de l'existència d'almenys un alcàsser i el corresponent governador d'aquest. Després de la conversió al cristianisme de Abu-Zayd, i per l'acord de vassallatge que va signar el 1229 amb Jaume I pel qual el rei li donava permís per conquerir i poblar llocs i castells del territori musulmà valencià a canvi de la quarta part de les rendes, va aconseguir Sogorb el 1245 i es va retirar a viure-hi.
L’esplendor més gran de la zona fortificada es va produir durant el segle XV. A partir d'aquesta època, l'ús va decaure fins a arribar al total abandó, quan els ducs de Sogorb van decidir traslladar la residència al nucli urbà. Tot i això, existeix documentació escrita segons la qual el 1620 el rei Felip IV es va poder allotjar al castell. També va ser utilitzat durant les guerres carlines, un període en què es va fer manteniment i es van reforçar les defenses. Fins i tot es va alçar alguna torre i es van bastir llenços de la muralla. Actualment, l’estat és ruïnós, ja que part dels elements constructius d’aquest es van emprar en edificis de la ciutat, com ara l'Hospital i la Casa de la Misericòrdia.
L’aqüeducte
L’aqüeducte, datat entre els segles XI i XII, és un altre exemple de les exquisides obres d’enginyeria de l’època musulmana. No obstant això, la part d’aquest que hui podem contemplar, tres arcades ogivals completes de fàbrica de carreu i les restes d’unes altres quatre, pertany al segle XIV. Durant el segle XIX es va eliminar un dels arcs apuntats per ampliar la carretera general del moment i es va col·locar una canal de ferro que permetera el flux de l’aigua provinent del Brollador de l’Esperança.
Les muralles
De les muralles, només queden uns pocs trams immersos en els traçats dels carrers, així com portes i torres. Les construccions militars defensives erigides durant el segle XIX, són les úniques que presenten millor estat de conservació.
Pertanyen a la muralla medieval, amb certa seguretat, les torres del Botxí i de la Presó, així com els trossos del carrer de l'Argén, tot i que es pot veure en totes fonamentació d'època romana.
El traçat començava al turó del castell i des d'allà descendia pel carrer esmentat. Després, pujant pel carrer Tirador i la plaça de les Ànimes, tornava al castell, duent a terme un recorregut d'aproximadament un quilòmetre, del qual només resten trams que en total mesuren uns 300 metres. Aquests i la porta anomenada Arc de la Verònica o Porta de la Verònica (perquè a l’interior hi ha una imatge de la Santa Faç) i la Porta de Terol pertanyen segurament al segle XIV, encara que són difícils de datar i existeixen diverses opinions i hipòtesis sobre els seus orígens.
Amb anterioritat va haver-hi una altra fortificació de la qual només queden com a mostra els arcs de l'Argén, datats a finals del segle XI, una de les portes d'accés a la ciutat.
En l'actualitat, el castell és de propietat municipal i està integrat en una zona de parc destinada a ús turístic.