Bofill i el «largo pipí» del Túria

per Joaquim Iborra

Tribuna

Bofill i el «largo pipí» del Túria
Bofill i el «largo pipí» del Túria

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Fa pocs dies es va morir l’arquitecte Ricard Bofill. Per als veïns de la ciutat de València, el seu nom va lligat al Jardí del Túria. Va ser ell l’encarregat de fer el disseny inicial d’aquest vast espai de l’antic llit del riu. L’Ajuntament buscava un nom de prestigi que avalés unes decisions que d’altra manera serien discutides. Bofill complia aquests requisits a la perfecció: era un arquitecte de prestigi i especialista precisament en aquestes operacions a gran escala. Ell mateix, retrospectivament, es va autodefinir uns mesos abans de morir: «No vull ser el model de ningú. Al final el que m'agrada de l'arquitectura, el que crec que sé fer, són dues coses: el disseny urbà, la gran escala, i intentar crear llenguatges arquitectònics diversos i no repetir sempre els mateixos». És discutible si va crear llenguatges arquitectònics nous, però és un fet que tingué, com després Santiago Calatrava, un gran èxit en projectes de molta repercussió. Envejosos d'aquest èxit, qualifiquem la seua arquitectura de «superficial». Si això fos cert, la culpa no seria només de Bofill, sinó també dels qui li demanaven justament això arreu del món. Tenia l’estudi a Sant Just Desvern, des d’on atenia clients dispersos per tot el planeta, sempre viatjant d’un lloc a un altre. Es considerava a si mateix un nòmada: «La meva personalitat està construïda a partir de les circumstàncies d’un nòmada que va proposant idees en llocs diferents.» Des de l’inici de la seua carrera va posar en pràctica aquesta concepció de la professió, perquè comprengué ben aviat quina seria l’evolució del prototipus de l’arquitecte d’avui —de l’arquitecte d’èxit.

De la seua intervenció en el disseny per al Túria, pràcticament només resta el que va fer per al tram comprès entre el pont de la Mar i el de l’Àngel Custodi. A part d’això, cal posar a càrrec seu una decisió important per al conjunt del Jardí. Ja en la primera visita a València, després d’un reconeixement aeri de la situació, com un general abans de la batalla, va declarar que calia, en primer lloc, eliminar aquest «largo pipí» que aleshores encara baixava com a cabal residual del riu. No era la primera vegada que els ciutadans del cap i casal érem objecte d’escarni. Quasi un segle abans, Santiago Rusiñol, en mostrar-li el riu des d’un pont, havia dictaminat: «Molt bé, ja tenen el local!» Aquesta ignomínia ens ha acompanyat sempre. En honor a la veritat, però, tenien raó. Perquè el vell llit no era un riu com Déu mana, sinó només un «local» disponible, per on discorria una llarga i ridícula séquia.

Bofill tenia dos arguments rellevants per a prendre aquesta decisió. En primer lloc, no és fàcil mantenir un cabal d’aigua sense una utilitat definida en condicions de salubritat, higiene i decòrum, al llarg d’onze quilòmetres, i tindria amb seguretat un cost econòmic elevat. És possible que els serveis tècnics municipals li suggerissen aquesta «necessitat», a la vista de la rapidesa amb què va prendre —i anunciar— la decisió, tot just en arribar a València. En segon lloc, argumentava, el «largo pipí» discorria pel centre del llit, partint en dos un espai tan llarg, i tan «estret» en relació amb la seua longitud. No crec que, d’entrada, aquest doble criteri fos desencertat. El que veig discutible és la inconseqüència amb què es va aplicar.

Per un costat, si ens vam estalviar el cost econòmic del manteniment del cabal del riu, vam anar instal·lant, de manera contradictòria, elements aquàtics de considerable envergadura. Primer van ser la Casa de l’Aigua de Vetges Tu i les extenses basses de poca profunditat (els arquitectes les anomenem amb elegància láminas de agua) que el mateix Bofill va dissenyar, com després també va fer Calatrava. Més tard es va fer el gran estany del parc de Capçalera d’Eduardo de Miguel. Sempre hem vist en un riu sense aigua —en un riu sec, com tants en tenim al País Valencià— la imatge trista de la desolació i la pobresa, i hem volgut posar-hi remei. Ja he dit que la decisió de suprimir el riu no era necessàriament equivocada; més aviat era precipitada. Realment és això el que volíem? Molt probablement, el fitxatge del famós arquitecte per l’Ajuntament tenia l’objectiu de desactivar la polèmica sobre una decisió ja presa.

De l’altre costat, Bofill no volgué dividir longitudinalment el llit en dues ribes —fenomen que solen provocar els rius— però, també contradictòriament, trià un disseny fortament marcat per un eix longitudinal de simetria, el qual seguia precisament el curs central del llit terraplenat. Avui, en la major part dels trams, aquest recorregut central persisteix com a recorregut principal, interromput només per láminas de agua, o desviat per alguna instal·lació esportiva o per l’embalum de la Ciutat de les Ciències. És un fet que el llit del Túria és un espai molt allargat —un riu sempre ocupa un espai molt allargat. Quin altre disseny era possible, sinó un disseny «longitudinal», organitzat per un o diversos recorreguts longitudinals? Per força, aquest recorregut havia d’estrènyer aquest espai «estret», si es considera «estreta» una franja de cent cinquanta metres d’amplària.

D’una manera o altra, el llit es va anar configurant per a l’ús i esplai del poble, que el considerava seu i el volia verd. Almenys això deia un grapat d’activistes, que aconseguiren el més gran èxit polític a escala local durant la Transició espanyola. Avui el poble —ara sí, el poble— l’usa intensivament i no voldria prescindir-ne per res del món. Ara bé, l’encàrrec a Bofill tenia un parell de limitacions, com la tenia la campanya popular de recuperació del riu. D’entrada, l’encàrrec incloïa exclusivament el disseny de l’àrea compresa entre els dos marges del riu. Un riu que travessa una ciutat no és, des del punt de mira urbanístic, l’espai contingut entre els dos ampits, sinó entre les dues façanes de les edificacions alineades a banda i banda. El moviment popular va aconseguir literalment treure del llit les autopistes projectades: va obligar a treure-les a fora del llit, als seus marges, però no les va eliminar, ni les va integrar amb alguna intenció de conjunt. El que avui tenim són autèntiques autovies, amb molts carrils de circulació i llargs túnels, els quals no estalvien la circulació en superfície. Els vehicles corren a velocitats considerables i el nivell de soroll és elevat o molt elevat. Per a baixar al riu, abans cal travessar una d’aquestes autopistes, tant si hi arribem pel nord com pel sud. Els semàfors per a vianants es troben sovint molt separats, com correspon a vies de circulació ràpida. Quan eixim del Museu de Belles Arts, per exemple, hem d’anar a travessar el riu pel pont de la Trinitat o pel pont del Real. Entre l’un i l’altre hi ha una distància de gairebé cinc-cents metres sense cap semàfor! La vorera al costat de l’ampit no té molt més d’un metre d’amplària en algun tram. En arribar a l’altura del pont del Real, o en eixir dels Vivers per la porta principal, si no volem passar pel pas subterrani, encara haurem de fer una llarga volta —uns altres dos-cents metres— fins a arribar a l’embocadura del pont o a alguna baixada al riu. L’encàrrec de Bofill ni tan sols incloïa els ponts, més enllà de tenir-los en compte en el disseny, els quals han seguit diverses vicissituds, independents del destí del Jardí del Túria. Se n’han construïts de nous. Alguns dels vells, en dates recents, s’han convertit en ponts per a vianants, amb la parsimònia acostumada. El resultat de la conversió del pont de Serrans, per exemple, és extraordinari, inclús si passem per alt que els seus accessos es troben constrets per carreteres.

L’altra limitació del projecte de Bofill era —es veia clar des del principi— que l’execució de la capçalera i desembocadura de l’antic llit quedaria postergada durant dècades. Encara avui no s’han fet. Aigües avall, ens hem quedat en la Ciutat de les Ciències i una mica més, ja molt a prop del port. Tampoc en la part alta no hem anat més enllà del parc de Capçalera, que, a pesar del seu nom, no és el de més amunt. És el tram de capçalera del projecte de Bofill, però l’antic llit comença en l’Assut del Repartiment. Hi heu anat mai? És a Quart de Poblet, molt a prop de l’estació del metro. Convé visitar-lo, tot i que hi veurem poc, perquè es troba molt tancat i inaccessible. És a l’Assut del Repartiment on divergeixen els dos llits, el vell i el nou, el que travessa la ciutat històrica pel nord i el que esquiva la ciutat pel sud. Fa poc l’alcalde Ribó temptejà la idea de connectar els dos llits. Aquest seria el punt de connexió. No sembla una proposta fàcil. Si la desembocadura del llit vell ha topat durant molt de temps amb un poder en expansió —l’Autoritat Portuària—, la capçalera ha topat amb la tradicional incapacitat dels municipis veïns per a coordinar una política territorial comuna. Cal recordar que els primers trams de l’antic llit pertanyen als termes de Quart de Poblet i Mislata. O potser ha topat amb un altre poder: el de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. Algú hauria d’explicar per què trenta-cinc anys després del pas de Bofill per València no hi ha encara ni tan sols una previsió. Qualsevol que observe els dos rius en un plànol, comprovarà que afecten la ciutat sencera i encara la comarca de l’Horta en el seu conjunt. Un projecte integral dels dos llits, de façana a façana, seria el més transcendental per a la ciutat, de tanta importància com el soterrament de les vies del tren.