«No hi ha espanyols fora d’Espanya»

per Rosa Pérez Garijo

Tribuna

«No hi ha espanyols fora d’Espanya»
«No hi ha espanyols fora d’Espanya»

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Havien resistit el primer embat feixista en forma de colp d’Estat. Aguantaren estoicament tres anys de conflicte bèl·lic. Defensaren l’ordre constitucional i democràtic republicà i plantaren cara a les grans potències de l’eix com l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Finalment, amb la guerra perduda, s’exiliaren d’aquell país que esdevingué un camp de proves per a la segona guerra mundial.

Perderen la guerra, sí, però eren ben conscients que el combat continuaria al vell continent i a la resta del món. Eren combatents i per això el règim franquista mai els perdonaria la seua lluita per defensar la democràcia i les llibertats. La frase que titula aquest article, «No hi ha espanyols fora d’Espanya», és del cunyat i ministre d’Afers exteriors del dictador Franco, Ramón Serrano Suñer. Un veredicte enunciat just després que Hitler ocupara França l’any 1940 i preguntara al règim franquista què fer amb els espanyols que allí hi havia. Una sentència de mort per als més de 650 valencians i valencianes que acabarien en els camps de concentració i extermini.

El 27 de gener celebrem el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust i enguany, des de la Conselleria de Qualitat Democràtica, hem volgut reconéixer el compromís democràtic d’aquelles persones de la comarca de l’Alacantí que varen patir la barbàrie nazi als camps de concentració. Un total de 32 víctimes de diferents municipis de la comarca. Aquesta actuació, però, no és una acció aïllada, sinó que s’emmarca dins del projecte ‘Construint Memòria’ de la Generalitat. Una iniciativa del Botànic que, per fi, s’enfronta a l’oblit, eixa amnèsia col·lectiva que ha estat la major injustícia que es podia cometre contra les famílies.

Al cap i a la fi, la victòria dels assassins no seria completa si no es podia esborrar tot. Calia fer com si res no haguera passat i, després, repetir el mantra del «no s’han de reobrir ferides» o de l’«ara no és el moment». I tenen raó, les ferides no s’han de reobrir; cal començar a tancar-les.

I tampoc és el moment: açò hauria d’haver-se fet fa més de 40 anys, una vegada recuperàrem la democràcia.

Són massa anys de silenci forçós i oblit premeditat que, a poc a poc, anem revertint. Amb els actes del projecte «Construint Memòria», com aquest últim a Sant Vicent del Raspeig, fem lliurament dels «Taulells de la Memòria» que tenen inscrits els noms de les víctimes, a representants dels ajuntaments perquè se situen en un lloc visible dels seus municipis de procedència. Perquè foren, som. Perquè la seua lluita per la democràcia és la nostra i la de les generacions vinents. Perquè són un orgull per a nosaltres i dignifiquen els nostres pobles i ciutats.

En eixa pugna trobem, malauradament, un discurs negacionista cada vegada més potent i amb un creixent suport mediàtic i polític. Negacionisme de l’Holocaust, negacionisme de la dictadura franquista, negacionisme de la barbàrie feixista. Negacionisme històric. Negacionisme de la realitat. L’objectiu no és un altre, però, que esborrar els horrors del passat i presentar-lo amb nostàlgia enfront d’un futur que dibuixen distòpic.

A diferència de les polítiques de memòria, que miren enrere per a projectar cap al futur i garantir la no repetició, aquests negacionismes pretenen tornar a un passat gris, homogeni, intolerant, dogmàtic i intransigent amb les diferències sexuals, culturals, ètniques i polítiques.

No ens en queda una altra que aprendre del nostre passat. Perquè recordar és l’única forma de garantir que no es repetisquen crims com els de fa huit dècades.

Eixe és el nostre mandat. Que ningú no dubte que l’acomplirem.