Guerra a la guerra, fem-nos soldats

per Ferran Navarro i Soriano

Veus

Guerra a la guerra, fem-nos soldats
Guerra a la guerra, fem-nos soldats

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Aquest 29 de gener es compleixen 30 anys del judici que l’estat espanyol em va interposar per un delicte d’insubmissió (no incorporació) a les forces repressives de l’estat espanyol. Aquest va ser un dels centenars de processos judicials contra el jovent (basc i català, principalment) i va ser un judici que va marcar un punt d’inflexió en els processos oberts per aquesta causa arreu de l’estat. El que es va conèixer com a «cas Ferran Feliu», una estratègia de l’esquerra independentista que va donar bons fruits.

Aprofitant aquesta efemèrides, volia recordar aquest fet, però també, i sobretot, posar en valor la lluita col·lectiva i la lluita contra la violència exercida pels poders de l’estat espanyol contra la població civil, contra la classe treballadora i contra el nostre poble en particular.

No sé si ara tindrà més rellevància aquesta efemèride en l’actual context de conflicte d’Ucraïna. No obstant això, i ben mirat, els conflictes bèl·lics, més lluny o més a prop, no han marxat mai. La indústria armamentista i l’economia del capital que la sustenten, no permeten ni posen en dubte la continuïtat d’una activitat dissenyada per a matar. Ans al contrari, està ben vista i recolzada per diversos estaments socials i institucions, des del mateix govern fins a ajuntaments passant per sindicats i altres associacions, mentre altres formes de discriminació i de repressió (com ara la de gènere, la de l’explotació infantil...) estan arrelades a la societat i assumides per aquesta com a mal social que no es pot permetre en una societat civilitzada i, per tant, es manté una tolerància zero. Aquesta actitud i sentiment social no passa amb les industries bèl·liques. Encara falta temps perquè socialment siga acceptable i viable un país, un món sense fàbriques d’armes. En aquest sentit, cal continuar denunciant les fàbriques d’armes i les institucions que els donen suport i assenyalant-les com al que són: una colla d’indesitjables assassins.

 

Però la violència estatal té múltiples cares. Ho vivim cada dia als carrers, a l’escola, a les fàbriques i oficines... arreu. La violència espanyola no coneix límits i actua contra tot allò que els pertorba la seua diària supervivència a base d'espoliar i viure del rèdit i del treball dels altres. És una actitud i una manera de viure que ve de lluny en el temps, que continua instaurada en la «monarquia borbònica», en el seu més ampli sentit de l’expressió. Per això, el que caldria, pel bé de la humanitat, seria la dissolució de l’estat espanyol, no la transformació del mateix sistema colonitzador que com a metamorfosi ha patit aquest durant segles per a, en el fons, no canviar res, i ha sabut transformar-se en el fons en el mateix sistema dominat i explotador de la classe treballadora i dels països que ha tingut colonitzats, com ara el nostre.

La insubmissió va demostrar, una vegada més, que juntes, podem aconseguir el que ens proposem. Però no ens enganyem: la violència espanyola roman adormida i desperta com la fera ferotge quan se sent amenaçada.

La nostra lluita per la pau ha de ser constant i permanent. «La mili» continua adormida i potser la desperten quan eixos interessos econòmics es senten amenaçats per continuar la seua espoliació i la seua pròpia supervivència. Perquè recordem: «la mili» no està clausurada, està suspesa, i per tant, l’estat espanyol podria tornar-la a posar en marxa quan els interesse. I això ens ho recorden de tant en tant com una amenaça permanent.

No tenim por! No tinguérem por fa 500 anys a les Germanies, no tinguérem por a la Guerra dels Segadors, no tinguérem por com a Maulets enfrontant-nos a les armes dels Borbons i botiflers, no tinguérem por davant la dictadura franquista, no tinguérem por davant «l’Espanya democràtica», no tinguérem por fa 30 anys davant la injustícia espanyola que criminalitzava novament el jovent ni tampoc en tenim ara.

Parafrasejant a Salvat-Papasseit: «Guerra a la guerra, fem-nos soldats. Gent castellana, l’allau no us val!.»