Tres Tanxugueiras a Bénidorm

per Jesús Peris

Columnistes

Tres Tanxugueiras a Bénidorm
Tres Tanxugueiras a Bénidorm

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

No començaré la columna amb la típica captatio benevolentiae que he vist repetida estos dies en gent que es disposava a parlar d’Eurovisió i del Festival de Benidorm. No és que siga un eurofan d’eixos, però al llarg del temps he passat nit molt divertides veient i comentant diverses edicions del festival. I, enguany, la veritat és que estava d’allò més motivat seguint les diferents candidatures. Les meues preferides eren, evidentment, Tanxugueiras per moltes raons. També a última hora li vaig trobar el punt a la proposta de Varry Brava, de manera que el pla clar per al dissabte a la nit era seguir els avatars del festival i comentar en casa i en twitter les diferents actuacions i el resultat.

No era per a menys. A més, a les xarxes hi havia una gran divisió entre els partidaris de Tanxugueiras i els de Rigoberta Bandini, que era un poc entre perifèrics i hipsters urbanites, però que a més tenien el tret comú de tindre sensibilitat feminista i la cosa havia estat d’allò més divertida. Crec que els responsables de RTVE podien estar contents. Havien aconseguit que els dies previs no es parlara d’una altra cosa.

I ves per on, que al remat ni Tanxugueiras ni Rigoberta ni cap versió del feminisme en cap to, sinó un producte en sèrie amb una dona amb nom de perfum car que balla molt bé i perreja de manera contundent mentre proclama als quatre vents que «si tengo un problema, no es monetary / yo vuelvo loquitos a todos los daddies». I clar, tota l’expectació que havien aconseguit crear es va tornar decepció i indignació.

I en realitat no és per a menys. No seré jo dels que diguen que això no té cap importància. Com deia fa unes setmanes parlant de futbol i dels penals que et xiulen al Bernabeu no només hi ha diners en joc sinó que es pot llegir com a símptoma d’una estructura que sembla funcionar a tots els nivells. I la part positiva de tot açò és que d’una banda la gent va votar sense cap problema per unes xicones que cantaven en gallec amb frases en èuscar, català i asturià i que feien una elaboració interesantíssima de la cultura popular en clau pop. I també que per a molta gent va ser més evident que mai com funcionen les coses a Espanya.

El fet que un jurat format per cinc persones tinguera tant de pes en la decisió final ja podia donar algunes claus de per on anaven els trets: un poc de democràcia formal que de pas deixe uns dinerets extra en forma de sms de pagament per al final tindre el control total de la decisió definitiva. Però, vaja, el moviment estratègic de puntuar a la baixa la favorita del públic per evitar que eixira i posara en perill la victòria de qui havia de guanyar —i tenia vincles amb el jurat— va ser una mica excessiva i tot. Va ser tan obscé que es va convertir en una mena d’espectacle de la prevaricació en prime time molt didàctica.

És de veres que a un país com Espanya el fet que, en el camp que siga, una representació puga no utilitzar com a llengua el castellà és incòmode i impensable per a molta gent —no tanta, al remat, en aquest cas veient el resultat de la part popular del concurs— però sobretot per a les elits i les institucions centrals, entre les quals s’inclou RTVE. Joan Manuel Serrat no ho va aconseguir i les Tanxugueiras tampoc. En eixe sentit em semblava menys transgressora la proposta de Rigoberta Bandini, que al cap i a la fi era una reivindicació de la dona en clau simbolitzadora («al estilo Delacroix») i mitificadora de la maternitat tradicional i de l’acció femenina en l’àmbit privat, però, vaja, els exabruptes de Pablo Casado el dia d’abans em van convéncer que potser alguna capacitat de transgressió sí que tenia per a segons qui.

Però de tota manera intuïsc que l’objectiu del frau no era tant invisibilitzar eixes propostes, que també, sinó garantir que el negoci vaja a parar a qui ha d'anar a parar, que els dinerets generats per la participació en Eurovisió fluïsquen en la direcció correcta. I, clar, en eixe sentit la decisió del jurat té l’inconfundible aire de la corrupció a l’estil borbònic. Un poquet de democràcia, que semble que tot és net i participatiu, però al remat que el concurs el guanye qui l'ha de guanyar, qui té els contactes adequats, qui participa de l’elit oligàrquica, dels compiyoguis, qui té accés al repartiment del pastís. Perquè la Chanel aquesta no va perrejant i presumint de daddies finançadors ella perquè sí, perquè li naix, sinó que té una productora potent darrere, és part de l’engranatge. Pensar que realment Bandini, o Tanxugueiras, que signen les seues cançons, tingueren alguna vegada la possibilitat d’interferir els seus interessos és com pensar que els qui concursaven contra Orange Market tenien alguna possibilitat de guanyar algun contracte. Els problema sí que és monetary al remat.

El divertit és que ha sigut tan obscé que RTVE ha hagut de fer un comunicat prou llefiscós. I que la gent ha vist clara la jugada. El regne de Felip VI és cada vegada més un regne d’escèptics i escèptiques mentres les elits i els mitjans continuen repetint els antics relats pensant que encara colen.

I, a banda, el que tampoc acabe de veure és què ha guanyat Benidorm de tot açò, eixe municipi que mai va eixir en pantalla, i que a més va patir un cert desplaçament accentual. Esdevindre Bénidorm (i deixar-se de pas un milionet de l’erari públic) per a açò.