La banca sempre guanya

per Salvador Vendrell

Columnistes

La banca sempre guanya
La banca sempre guanya

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

De menut, tenia idealitzada la banca, perquè sempre em guanyava quan jugàvem al set i mig, i perquè els nostres pares pensaven que treballar en un banc era la millor eixida per a nosaltres (encara com no es van complir aquells somnis paterns i ens hem pogut dedicar a altres coses molt més divertides). El que volien de veritat els nostres pares era que fugírem de la terra com de la pesta, perquè el futur del llauro pintava molt malament. I veien en la corbata dels treballadors del bancs, la nostra salvació.  Els nostres pares eren llestos i veien vindre la tronada. Si teniu curiositat, podeu comprovar el desastre molt fàcilment: passegeu un poc pels camps de tarongers i veureu la quantitat de fanecades que hi ha abandonades en els nostres termes municipals. Us sentireu com Dant en la Divina Comèdia: «A meitat del camí de la vida, em trobava en una selva obscura perquè havia perdut el meu camí».

Ara, de més gran, escolte com els sabuts diuen que la banca és com l’aparell circulatori del sistema, que s’encarrega de portar la sang, els diners, per tot el cos, a tots els llocs. I, per tant, a banda de ser un negoci, hauria de ser un servei públic. Però no, la banca té els privilegis de servei públic, però ningú no li exigeix cap obligació, com ara, una mínima presència en els pobles petits que tenen totalment abandonats. Quan la cosa pintava malament, els rescataren amb els nostres diners i, ara, salvats, caldria que feren alguna cosa per nosaltres i no que cada dia ens humiliaren un poquet més. No es tracta només de les dificultats que tenen les persones més grans per entrar a internet i fer-se les gestions. Les malifetes arriben fins al punt que el personal no para de fer-se preguntes «metafísiques» sobre els bancs: «¿com pot ser que fem nosaltres, des de casa, la faena i el banc se la cobre?» I, quan tens problemes, no te’ls
resolen com toca. No hi ha manera de poder parlar amb una persona. Ara has d’aprendre a parlar amb les maquinetes.

L’altre dia, se’m va bloquejar l’aplicació d’un banc i no hi havia manera de desbloquejar-la. L’aparell em deia que calia posar els darrers números de la targeta de crèdit. Ho vaig fer i la cosa no funcionà. Vaig telefonar al banc per demanar cita prèvia i me la donaren per al mes següent. Encara com treballe també en un altre banc i em vaig poder apanyar. No hi ha manera que et donen hora, però et telefona el teu gestor per a vendre’t qualsevol cosa. Ara et diuen que tens un gestor particular, però és mentida. Es tracta d’un paio que et telefona per vendre’t un mòbil, una televisió, un ordinador, una assegurança... Pobres persones que sense buscar-ho, ni voler-ho, s’han convertit en venedors. I, sobretot, els obliguen a deixar-te un paraigua quan fa sol, quan no el necessites. Quan plou, és una mica més difícil, gairebé impossible. Una poca vergonya. Els obliguen a invadir la teua intimitat per vendre’t qualsevol cosa. I, quan
preguntes si demà et podran atendre, que vols fer una gestió, et diuen que no saben si demà estarà obert, que estan pensant en fer vaga. M’assabente de l’assumpte de la vaga i veig que volen tirar al carrer a bona part de la plantilla, perquè han fet no se quina fusió. I no puc entendre per què encara es plantegen si faran vaga o no.

Alguna cosa s’haurà de fer amb els bancs des dels poders públics, perquè se n’estan passant de rosca. És inhumà que —com s’ha denunciat en més d’un cas— intenten cobrar dos euros als jubilats per no utilitzar els caixers, per traure diners dins del banc, a través del personal. Com que el govern no fa res, hi ha algun ajuntament que intenta tirar endavant alguna iniciativa. Com ara, la que he llegit de l’Ajuntament del Vendrell, en el Penedés, que ha aprovat per unanimitat una moció en la qual es proposa que els  bancs paguen deu mil euros—o una quantitat molt elevada— de taxa per tenir caixers automàtics en els carrers del poble —actualment, només en paguen quatre-cents quaranta-vuit. O això o que posen més personal per atendre com Déu mana les persones grans durant una bona part de l’horari de
l’oficina. Deuen entendre que usar la via pública per fer una faena que és dels bancs s’ha de pagar. Volen estudiar la viabilitat de la proposta i, si ho és, de viable, volen que s’escampe als altres municipis. Aquesta o altres propostes s’haurien de realitzar per impedir que es burlen del personal. No es pot deixar que les entitats financeres traslladen una part de la seua atenció al client, una part de la seua oficina interior, cap a l’exterior, en els carrers que són de tots. Cal que ho paguen. O això o que donen més llocs de treball i no acomiaden tanta gent. Només cal fer una ullada als beneficis de la banca d’enguany i, després, estudiar els acomiadaments i les jubilacions anticipades. Una vergonya. Una vergonya que les persones grans tinguen que engegar campanyes com: «soc gran, no idiota».