Tal dia com hui del 1839 va nàixer el pianista i compositor Blai Maria Colomer a València

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1839 va nàixer el pianista i compositor Blai Maria Colomer a València
Tal dia com hui del 1839 va nàixer el pianista i compositor Blai Maria Colomer a València

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 3 de febrer del 1839 va nàixer a València el pianista, compositor i pedagog musical Blai Maria Colomer Guijarro

Nascut en una família benestant, de la qual era el menor de sis germans, es va iniciar musicalment amb només quatre anys amb els pedagogs musicals Pascual Pérez Gascón, organista de la Catedral metropolitana, i Just Fuster, professor de música i piano a les Escoles Pies de la ciutat. Durant aquests anys va aprendre a tocar l'orgue. La vinculació amb l'Església li va facilitar el contacte amb la pràctica del cant pla, la polifonia de faristol i les composicions orquestrals. El 1856 es va traslladar a París, on va ingressar al Conservatori de Música i Declamació.

El 1957 va superar la prova d'accés per a les classes de piano amb Antoine François Marmontel, professor -amb posterioritat- del rebel Claude Debussy, entre altres. Com a alumne de piano de Marmontel, es va convertir en el primer pianista espanyol a rebre el Premi de Piano del Conservatori de París en l'examen del 1860.

Després d’una temporada breu a Madrid -en la qual va arribar a tocar per als monarques de torn-, va passar a formar part de l'alumnat de Françoise Bazin. A principis de la dècada, va repetir Primer Premi en l'examen d'Harmonia i Acompanyament. No van ser els únics guardons que rebria Blai Maria Colomer com a pianista a la capital francesa: la Société Nationale de Musique el 1978, i l’Association Départamentale, la Société de Compositeurs de Musique i la Société des Grands Concerts el 1882 van ser els primers d’una sèrie de guardons que van acabar amb el Prix Rossini del 1889 per Les Noces de Fingal (amb poema de Judith Gauthier).

Havien passat quasi quatre dècades des que Colomer havia arribat a París i la seua adaptació havia sigut tal que, a la fi dels 80, complia ja un quart de segle casat amb Céleste Claire Clemente Cendrier, amb qui havia tingut dos fills, i formava part d'entitats com ara la Société Nationale de Musique. No obstant això, la carta en la qual Léo Delibes, membre de l'Acadèmia de Belles arts, li va comunicar el guardó, contenia també una pregunta: «És vosté francés?».

El procés verbal del 8 de juny del 1889 recordava que el premi de Gioachino Rossini es dirigia exclusivament a compositors francesos. La veritat era que, encara que nascut a València, Colomer havia obtingut la nacionalitat francesa -par naturalisation- feia més de 30 anys ja, el 1868. A més, el mateix Colomer no entenia com Saint-Saëns -amb qui havia compartit vetlades- no va poder acreditar la seua nacionalitat en aquest procés verbal. Acreditada la nacionalitat, aquell no va ser l'únic problema de Colomer amb el Premi Rossini, que concedia 6.000 francs a repartir entre el compositor i la poeta.

«La partitura de Les Noces de Fingal era més important del normal: necessitava 5 cantants i el cor d’una orquestra. Per tant, 3.000 francs per pagar els intèrprets i les còpies de les partitures eren netament insuficients. Per això Colomer, prèvia correspondència amb l'Acadèmia, havia tractat d'obtindre -sense èxit- 700 francs extres: un any abans, el 1988, el francés Auguste Chapuis sí que ho havia aconseguit. «L’Acadèmia disposava d'un romanent del 1887, per no atribució d'un compositor», argumentava la resposta oficial. 

El valencià ho va intentar per carta fins amb el president de la República, Sadi Carnot, i, després d'escriure també a l'Acadèmia -per  preguntar com havien fet desaparéixer els 2.300 francs del romanent del 1887-, va decidir pagar ell als cantants («el sacrifici serà gran per a la meua butxaca», explicava en una carta a Jules Massenet).

L'obra es va representar amb un èxit notable, a pesar que Colomer va decidir canviar de cantant pocs dies abans de l'estrena. A penes alguna crítica negativa puntual -com la de Léon Rensy a Le Petit Journal, que assegurava que Colomer sabia tot el que es pot aprendre, però ignorava el que no es dona en classe: la personalitat-, entre una majoria favorable (incloses les cròniques Le Figaro i La Liberté).

Durant aquests anys, el valencià compagina la faceta d’intèrpret i compositor (entre altres peces, va compondre una òpera, La copa del rei de Thule, algunes operetes, una trentena d’obres per a piano i dos concerts per a piano i orquestra) amb la de docent, en la qual té molt a aportar. Més enllà de les classes particulars, Colomer exerceix eventualment de professor substitut al Conservatori de París i forma part del professorat de l’Académie Internationale de Musique i la Maison de Saint-Denis de la Légion d’Honneur. En totes dues, però sobretot en la segona, és on pot desenvolupar el vessant didàctic que acaba cristal·litzant en la publicació del seu mètode de piano École Nouvelle i Les Lignes Supplémentaires, publicades totes dues en anglés i en alemany.

Va estar vinculat a les principals societats musicals i institucions d'ensenyament de la capital francesa, com ara la Société des Compositeurs de Musique, l'Association Départamentale, la Société Nationale de Musique, l'Association Artistique des Concerts Populaires, la Société des Concerts du Conservatoire de Paris o la Société Académique des Enfants d'Apollon. A més, les seues obres es van icloure en el repertori de les principals sales de la ciutat: el Palais d'Hiver, el Théâtre-d'Application, Trocadero, el Cirque d'Eté, la Sala Pleyel, el Grand Palais Société Nationale des Beaux Arts, el Château d'Eau, els Concerts Lamoureux i la Salle du Conservatoire.

Blai Maria Colomer va morir a París el 27 de juny del 1917.

 

Fonts: Jorge Salas, «Blai Maria Colomer: los avatares de un valenciano en el Conservatorio de París», Culturplaza, 2018 / Viquipèdia