Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

La Catedral del Salvador d’Oriola (el Baix Segura) és la seu històrica de la diòcesi hereva dels límits de la Governació General del Regne de València ençà/enllà Xixona, també dita Governació d’Oriola. Comprenia les comarques del Baix Segura, el Baix Vinalopó, el Vinalopó Mitjà, les Valls del Vinalopó i l’Alacantí (Xixona, no). S’estenia també a l’arxiprestat d’Aiora i englobava la vila de Cabdet, valenciana fins al 1707.

L’auge d’Alacant, convertida en capital provincial el 1833 i la decadència d’Oriola fou la causa que el 1851 –amb concordat pel mig– ja passara la capitalitat diocesana a la primera, tot i que aleshores no es dugué a terme. Quan el 1951 es creà la diòcesi d’Albacete, li fou agregada Cabdet i el 1954 Aiora passà a l’arxidiòcesi de València, mentre que el bisbat oriolà rebé Villena i Saix, fins aleshores incloses a Cartagena-Múrcia (lògic, eren viles castellanes incorporades a la província d’Alacant). El 1957 s’efectuà l’última gran reforma en traspassar el bisbat els límits històrics d’Almisrà i annexionar-se Oriola els arxiprestats de Xixona, la Vila Joiosa i Callosa d’en Sarrià en detriment de València. Dos anys més tard Oriola perdé definitivament la capitalitat en benefici d’Alacant per butlla de Joan XXIII, que a més instaurà el nou nom d’Oriola-Alacant i elevà l’església de Sant Nicolau de la capital provincial a la categoria de cocatedral.

Construïda sobre l'antiga mesquita, inicialment com una església parroquial més, Alfons el Savi la va convertir en església principal el 1281. El 1413, el Papa Luna, Benet XIII, la va elevar a col·legiata i, més tard, el 1419, el Papa Martí V ho va confirmar. El 1510, el Papa Juli II la va tornar a elevar a la categoria de catedral. El 1564, Pius IV i Felip II li van concedir el bisbat, gràcies al desmembrament d'una part del de Cartagena, sent el seu primer bisbe Gregorio Gallo. 

Fases constructives  i parts de l’edifici

S’hi poden diferenciar quatre grans fases constructives i estilístiques. Les dues primeres en estil gòtic mediterrani, seguida d'una altra renaixentista i l'última ja barroca: torres i naus del peu de l'església (finals del segle XIII-mitjans del segle XIV); creuer, capçalera amb altar major, girola i antiga aula capitular (mitjans del XV - principis del XVI); portada de l'Anunciació i capelles al costat de la torre (segona meitat del XVI), i capella de la Comunió i sagristia (segle XVIII). Cal destacar la reforma del creuer del segle XVI, duta a terme per Pere Compte. 

Així, l’edifici presenta una planta de tres naus (la central lleugerament més alta que les laterals), girola i capelles entre contraforts. A l’exterior, els arcbotants tenen poc desenvolupament, la coberta és de trespols (terrasses) i predominen les superfícies llises amb pocs espais buits, fet que dona al conjunt un aspecte compacte. 

A l’interior, la il·luminació s'aconsegueix mitjançant la rosassa de la façana i els finestrals que aprofiten la diferència d'altura entre les naus. Les pilastres estan compostes per columnetes aparellades. El sostre és de voltes de creueria simples, a les claus de les quals hi ha representades les quatre barres de la Corona d'Aragó i l'escut de Pere el Cerimoniós. Les capelles laterals, originalment d'estil gòtic, a la zona nord van ser substituïdes per unes altres renaixentistes amb volta de mig canó decorada amb cassetons.  

 La torre campanar és la zona més antiga de tota la catedral, ja que es va bastir entre finals del segle XIII i mitjans del segle XIV. És un prisma de planta quadrada de 7 metres de costat i 28 metres d'alçada. La formen quatre cossos coberts per voltes de creueria simples i separats a l'exterior per motllures corregudes. Cadascun dels pisos va tenir una funció, el cos de campanes, el del rellotge, l'habitació de la cera i la presó episcopal (en donen testimoni unes inscripcions fetes pels presos). 

El claustre procedeix del Convent de la Mercè, es va restaurar i es va adossar a la catedral el 1942. Està datat el 1377, encara que va ser reformat el 1560 en ple Renaixement, substituint-se els arcs i columnes originals.

La catedral posseeix una gran col·lecció d'obres d'art de diferents èpoques i estils, com ara el retaule de Santa Caterina (segle XV) i el quadre de la Mare de Déu del Pópulo, obra d'influència italiana del segle XVI.

Menció especial mereix l'orgue d'estil barroc que disposa de més de 72 tubs d’estany, en el qual podem veure, a la part superior, un escut sostingut per dos àngels amb l'escut quadribarrat de la Corona d'Aragó. Destacable és que la part inferior està pintada. Aquest orgue en va substituir un altre anterior, que va ser venut al Monestir de la Trinitat.

Les portes principals

 La porta de les Cadenes, del segle XIV, la més antiga, presenta doble esqueixada i està mancada de timpà i mainell. Té un arc polilobulat d'influència mudèjar i uns interessants capitells-impostes de decoració figurativa.

La Porta de Loreto, de mitjans del segle XV, en estil gòtic arcaïtzant, possiblement va conservar el mainell fins a mitjans del segle XVI, quan va ser substituït per un arc carpanell. Destaca la decoració escultòrica de les arquivoltes, amb àngels cantaires i músics.

La Porta de l’Anunciació, igual que les capelles septentrionals, és obra renaixentista. Va ser acabada el 1588 per Juan Inglés. Té una disposició arquitectònica amb forma d'arc de triomf.