Glenn Gould, el pianista més genial i extravagant del segle XX

per Anna Moner

Cultura

Glenn Gould, el pianista més genial i extravagant del segle XX
Glenn Gould, el pianista més genial i extravagant del segle XX

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

El 25 de setembre del 1932 va nàixer a Toronto (el Canadà) el pianista més genial i extravagant del segle XX: Glenn Gould. Un home de personalitat complexa i mans destres que es va convertir en un dels concertistes més intensos i brillants de la història. Un intèrpret virtuós i llegendari, admirat per directors d'orquestra com ara Herbert von Karajan, Yehudi Menuhin o Leonard Bernstein, que des de ben prompte va mostrar un comportament rar, poc usual.

Gould es va criar en una família de músics i el seu entusiasme pel piano va començar quan a penes tenia tres anys animat i guiat per la seua mare, Florence Grieg, una pianista aficionada, descendent directa del compositor noruec Edvard Grieg, que es va encarregar d’ensenyar-li les primeres lliçons. 

Glenn, que tenia una oïda extraordinària, va aprendre a desxifrar les notes abans de parlar. Als huit anys va iniciar els estudis pianístics amb Alberto Guerrero, un professor xilè instal·lat a Toronto, que aplicava un mètode molt diferent del que seguien la resta. Primer, l’alumne havia d'aprendre de memòria la partitura sense acostar-se a l’instrument. El xiquet havia de cantar mentalment, una vegada rere l’altra, la peça que estava estudiant abans de seure davant del teclat. Un sistema especial que va desenvolupar en ell una manera de connectar amb l'instrument gens habitual.

Glenn Gould amb Alberto Guerrero

Cada volta tocava més encorbat, amb el cap més a prop de les tecles. Necessitava sentir de la millor manera possible com brollava el so de les notes que tenia gravades al cervell. I per aconseguir-ho, calia un seient més baix del normal. Un seient que s'adaptara als seus moviments i que li oferira la possibilitat d'obtindre una sonoritat diferent. 

Un dia, el seu pare va agafar una cadira de fusta plegable, que formava part del mobiliari de la casa, i, per tal d’adaptar-li-la, va serrar les potes dotze centímetres. Quan va créixer, l’ús d’aquesta cadira el va obligar a adoptar una postura poc ortodoxa, amb els genolls i el tors molt doblegats. Tanmateix, prompte es va convertir en una mena d'amulet que l'acompanyava allà on anava. «El meu estil m'obliga a seure més baix que la resta de pianistes», deia.

Glenn Gould tocant el piano assegut en la cadira  plegable

Amb el pas del temps, Gould es va dedicar a perfeccionar la seua tècnica de forma obsessiva i va consagrar bona part de la seua breu carrera a interpretar Les variacions Goldberg, de Johann Sebastian Bach. Unes versions excepcionals i diferents que el van catapultar a la fama. Tots els melòmans volien assistir a un concert de l'excèntric i genial músic que vint minuts abans d'actuar posava les mans a remulla en aigua calenta. L'home alt i prim que s'atrevia a pujar a l'escenari vestit amb un abric vell i arrugat, una bufanda al coll i guants de llana sense dits, carregat amb la inseparable cadira plegable de potes curtes. Tothom volia veure en directe el jove desairós que, tan bon punt s’asseia davant del piano, es descalçava i inclinava el tors de tal manera que quasi fregava les tecles amb la barbeta. Tothom desitjava presenciar el moment en què Gould, alié als centenars de persones que l'observaven atentament, començava a tocar amb un ritme calm i pausat mentre cantussejava la melodia que interpretava sense importar-li l’opinió de l'audiència.

Glenn Gould tocant el piano

El pianista canadenc, amb la seua estrafolària personalitat, va trencar les normes no escrites que marcaven la manera de vestir i de comportar-se dels concertistes a l’escenari. Glenn deia el que pensava amb un grau de sinceritat excessiu, defugia el contacte amb els desconeguts, era hipocondríac i sentia una fòbia patològica per tot allò que li resultava estrany. Esquivava el contacte físic i procurava no donar la mà  perquè temia que li la fracturaren.

El 1964, quan va complir els trenta-dos anys i era al cim de la seua carrera, Gould, inesperadament, va decidir no fer més concerts. El pianista va abaixar el teló dels teatres i els auditoris i es va refugiar en la soledat asèptica dels estudis de gravació. Es va retirar per complet de la vida pública. En dihuit anys va enregistrar setanta discos i una sèrie de programes per a la ràdio canadenca titulada La trilogia de la soledat. Només eixia de casa per fer aquests treballs i només es comunicava amb les persones properes per mitjà del telèfon, un aparell que adorava. També el fascinaven la ràdio, el fil musical dels ascensors i la cantant anglesa Petula Clark. 

Glenn Gould va morir el 4 d'octubre del 1982, uns dies després de complir cinquanta anys, justament la data que ell mateix havia predit, d'un vessament cerebral provocat per una infecció mal atesa. Els metges no li van fer massa cas. Gould feia dècades que es queixava de mals de cap, patia continus refredats i altres afeccions, i s’automedicava de manera compulsiva. 

Després de la mort, el seu psiquiatra va explicar que presentava molts signes de la síndrome d'Asperger, un trastorn generalitzat del desenvolupament en el qual conflueixen una sensibilitat extraordinària per als estímuls sensorials, una fòbia acusada cap a qualsevol acte social i conductes obsessives i repetitives.

De tota la bellesa que el pianista va condensar en els enregistraments sonors i visuals duts a terme durant la seua reclusió voluntària, destaquen les esplèndides versions que va fer de la seua obra predilecta: Les variacions Goldberg. Impossible oblidar la seua imatge, descalç i encorbat sobre el piano. Impossible oblidar la seua expressió d'èxtasi mentre cantussejava la melodia de l'ària creada pel seu venerat Johann Sebastian Bach.