Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Escrivia Nietzsche que un poble desapareix com a tal quan confon el seudeure amb el concepte de deure, en general, perquè no hi ha res més fondo i íntimament destructor que els deures impersonals. 

Aquest any ha estat declarat l’any de Joan Fuster. Com a valencianista de formació fusteriana em sembla, a banda de bé, just, però, País, paisatge i paisanatge d’Unamuno ja em sembla una introducció a l’efemèride... recercada, amb la clara intenció d’agradar els espanyolistes. No crec que hagen intentat fer amb allò un paral·lelisme entre ambdós, o pitjor, formar alguna convergència; el ridícul seria incalculable.

Quan el 1962 aparegué la bomba de: Nosaltres, els valencians, no sé quants valencians i valencianes eren conscients del que allò significava. Sent optimista, mil? Nosaltres, cal dir, va néixer com va viure: elitista, classista, dirigit, principalment, a la gent ja formada, la universitària, la qui ja tenia una certa consciència del que hi havia. A l’obra general de Fuster, al meu entendre, li mancà una visió més realista del poble valencià, tindre l’astúcia d’aproximar-se a ell amb una mirada més ampla, no tancada en el que ell pensava haurien de ser els valencians, sobretot sabent com d'espantadís és el poble valencià, sobretot, el poble poc o gens format per al qual la valenciania sol limitar-se al tòpic recurrent, folklòric i reduccionista.

Ser fusterià, però, no significa no ser capaç de revisar el fusterianisme. Potser, aleshores, calia una esperonada que despertara del somni llorentí la cultureta valenciana i provocara (sí, provocara) el debat. I el debat sorgí, i sorgí com l’efecte d’una pedra en caure a un bassal: esquitxant, provocant ones, remenant el fons enfangat d’un franquisme que ho controlava tot. Ii mentre es mantingué allí, al claustre, no hi hagué major problema per al sistema del que hi pot suscitar un pugilisme intel·lectual al ring universitari, però la cosa canvià radicalment quan el debat isqué al carrer. I com! Un coronavirus social.

Havia estat demostrat l’origen del poble valencià, però també havia quedat clar, per evident, com de lluny estava la consciència popular d’aquella realitat. Fuster volgué fer poble, crear una consciència de poble, però això no es pot fer només des de l’eruditisme, calien més tecles. Calia una coral no una ària. Potser, per això, caldria aprofitar l’any Fuster per actualitzar la seua proposta de país, la seua obra immensa, explicar, ara sí, serenament, què vol dir País Valencià, ser valencià ara, i fugir d’estereotips caducats per armar el valencianisme del futur en definitiva. Si caiem, com de segur molts cauran, en revifar focs, en vendettes pendents de resoldre, en revisionismes parcials decantats o, simplement, mirar enrere, l’any Fuster serà una oportunitat perduda sobretot per als més joves que necessiten un referent on enganxar-se, on cercar, no si el seu origen està al Magreb o als Pirineus, sinó on està el feu futur com a poble. Quants joves coneixen Joan Fuster? Per què no donar-los ara el Joan Fuster útil?

Al 1978 sols ens preguntaren si volíem l’estat que ens proposaven, sense opció a triar-ne un altre. Ens obligaren a despersonalitzar-nos, a embarcar-nos en un deure general i, per tant, com deia Nietzsche, impersonal, suïcida. Era el café per a tots del ministre d’UCD Manuel Clavero, i pot haver-hi alguna cosa més impersonal i destructora que l’igualitarisme i, a més a més, forçat? 

L’any Fuster ha de servir per a repensar tot allò, i el passat, passat està i ja el sabem i no el podem canviar, però el futur, i hem de ser conscients, és un futur d’internet, nanotecnologia i naus espacials on no caben elms, penons, llorigues ni cavalls renillant mentre mosseguen el fre... i ahí cap el Joan Fuster a reivindicar al seu any. Tota la resta són xerrameques.