Conquerir els cels era açò o llarga vida al règim del 78

per Jesús Peris

Columnistes

Conquerir els cels era açò o llarga vida al règim del 78
Conquerir els cels era açò o llarga vida al règim del 78

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Doncs al remat m’he decidit a escriure al voltant de la reforma laboral. No soc un expert en dret, evidentment, i em resulta difícil valorar un text legal i les seues conseqüències. Tampoc fa falta això, és de veres, per adonarse que la indemnització per l’acomiadament, per exemple, no varia amb la reforma; o que fer un ERO continua sent molt senzill, amb la qual cosa acomiadar treballadors i treballadores continua eixint barat. Però no és ja només això sent com és important, és la successió dels fets, els exercicis de prestidigitació amb les paraules, el relat, que es diu ara.

Un govern del PP fa una reforma laboral molt canyera de manera unilateral. És clar que pot fer-ho, té no només el vent a favor sinó també -i sobretot- els poders reals, eixos que no són triats en les eleccions. Després arriba al poder un govern d’esquerres que es presenta a ell mateix com «el govern més social de la història». Per haver, n’hi han fins i tot comunistes. Espectacular. I arriben al poder dient que derogaran la darrera reforma laboral del PP (i la llei Mordassa també, tot siga dit), i va passant el temps i res de res. Aleshores van modulant-se les posicions. El PSOE, en un dels seus coneguts exercicis de contorsionisme, diu que no cal derogar, que qui ha dit derogar, que en uns retocs ja va bé. Podemos, o qui siga en nom de qui parla Yolanda Díaz, diu que ni pensar-ho, que cal derogar-la perquè s’ha promés. I escenifica el pols amb Nadia Calviño.

Ves per on que un bon dia és la mateixa Yolanda Díaz la que diu que això de derogar que no és necessari, que tampoc cal passar-se'n. Que amb un canvi d’oli i una posada a punt la reforma laboral anterior queda com a nova, i damunt al gust dels empresaris, perquè, on s’ha vist que un govern d’esquerres faça una reforma unilateral, ni encara que la majoria de la investidura done per fer-la? I, a més, ara es presenta això com la gran victòria, com una fita històrica aborronant, com si no s’haguera renunciat a recuperar tot el que es va perdre en la reforma anterior del PP.

U pot entendre que les coses són com són. Que arribada a un determinat punt una ministra d’esquerres pot fer dues coses, anar-se’n a sa casa o veure què pot traure sense que la facen fora. Que al remat qui mana, mana; qui té la paella pel mànec la té i que tot nugat i ben nugat. Tot això ho puc entendre. El que no acabe d’entendre (o en realitat sí que ho entenc, però no m’agrada) és per què no plantejar-ho amb eixa cruesa. «Senyores i senyors, hem fet el que s’ha pogut, i no es pot fer res sense que vaja tot per l’aire, sense que Europa talle l’aixeta dels fons de recuperació, sense que et munten un bloqueig que riu-te'n tu del que li muntaren a Allende, sense que la Segona Restauració arribe al moment primorriverista». No, el que diuen és que ho han fet així perquè han volgut, que el sistema és meravellós i que tot és possible dins d’ell, i que la prova és que aquests retoquets són exactament el que calia fer, i que visca la lluita de la classe obrera i que visca també el rei que amb la seua bonhomia ho fa tot possible, i a pagar-li una part del compte al rei emèrit en Abu Dabi, que a veure si no s’ho va guanyar l’home.

Doncs això. Té tota la pinta que l’anomenat règim del 78 eixampla la seua base, almenys al nivell dels quadres, i a Podemos, al remat, se li va posant cara de nova versió del PSOE. També s’ha de dir que després arriba Pablo Casado i la seua mà dreta embrutant-ho tot i aleshores tot esdevé una mica confús. Què haguera passat si els ix bé la jugada i tomben aquesta reforma que pot votat tranquil·lament Ciudadanos, el PDCat i UPN (trànsfugues a banda)? Haguera buscat el govern aleshores la majoria per derogar la reforma anterior i s’haguera precipitat així el caos, el bloqueig i el moment primorriverista? Era eixa la jugada dels trilers de la política del PP, compradors de vots, en la seua escalada de tensió? És la dreta espanyola qui ha amortitzat realment el règim del 78 i vola tots els ponts per arribar com abans millor a la solució autoritària? I què diu Sa Majestat de tot això? Ves a saber...

Podria parlar també de la irrellevància valenciana en tot aquest procés. En com estem sempre per tirar una maneta quan fa falta per convalidar relats i el nou significat de les paraules. Ho puc entendre, però és una llàstima. Perquè al remat un vot va resultar molt important. I per al finançament mai hi ha temps, mai és el moment, i per a solucionar el caos del Rodalia tampoc. No sé si encara creiem que sent bons xics i complaents al remat se’n recordaran de nosaltres. Perquè potser tenim ja algun indici que les coses no funcionen així.