L’amor ja no està en l’aire

per Marian Díez Picó

Columnistes

L’amor ja no està en l’aire
L’amor ja no està en l’aire

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Quan la teua filla et diu, amb la serietat més gran possible, que hi ha una foto de Cristòfol Colón a la Wikipedia que la persegueix amb la mirada creus que ja res podrà superar la setmana. Però només cal deixar passar els dies per a comprovar que estaves ben equivocada.

L’endemà mantenia una conversa, estrictament professional, amb algú a qui li demanava un pressupost que em va fer arribar correctament minuts després, però acompanyat d’un vídeo autopromocional de regal, que donava per suposat que potser a banda de l’espectacle en qüestió, podria estar interessada en un altre tipus d’espectacle més íntim. No sé si l’ímpetu d’aquella proposta venia associat a un efecte encara sense determinar de la tercera dosi o que s’acosta el 14 de febrer i com en la cançó, l’amor sí o sí, ha d’estar en l’aire.

Fa uns anys l’amor estava en els boleros. El desamor també, però estos dies no toca parlar d’això. Després va passar a estar en la tele amb programes d’aquells com el mític «Lo que necesitas es amor». I ara està en les aplicacions per a buscar parella, que no sé si seran la manera més idònia de lligar, però almenys t’estalvies el ridícul de veure’t en el futur en qualsevol reposició d’aquells programes que, avise, proliferen els diumenges de matí.

Per a ma mare els diumenges era el dia del xocolate, per a altres el diumenge és el dia del Senyor i per a mi, el diumenge és el dia de la planxa. Recorde que en la meua infantesa el cap de setmana s’acabava quan sentia que començava en la ràdio el Carrusel Deportivo, que ben bé no sabia el que era, però coincidia amb el moment en què els homes continuaven seguts a taula compartint tertúlia i conyac, i les dones començaven a preparar les bosses per a tornar a casa després d’un dia de camp i paella. Actualment el cap de setmana acaba directament quan pose en marxa la planxa.

Passat diumenge, en part, vaig trencar la tradició, i malgrat que va haver-hi jornada de planxa ho feia de bon matí a veure si era cert allò de «a quien madruga Dios le ayuda» i deixava d’odiar tant aquesta tasca. Ja us dic que no. L’ajuda una vegada més no es va manifestar. Definitivament, a eixes hores tampoc és recomanable planxar, però encara menys tractar d’entretenir-te amb la tele mentre ho fas. L’oferta anava des d’una master class per a ensinistrar gossos, fins a un concurs de talents o reposicions d’anys enrere on la gent estava molt necessitada d’amor. No sé si més o menys que ara, però les posades en escena eren igual de desequilibrades que algunes proposicions que podem trobar actualment a les xarxes. Clar que si aquella gent lligava amb aquells estilismes de pantalons per les aixelles i jaquetes tres talles més de les necessàries, encara s’ha de mantenir l’esperança.

De veres, realment no sé si l’amor està en l’aire, en les aplicacions per a buscar parella o ves a saber on, però això sí, em costa creure que estiga en un rellom al pebre o en un llobarro al forn; no obstant això, el cas és que des de fa uns dies em bombardegen amb menús especials de Sant Valentí. Que no sé si els enamorats la resta de l’any no sopen, o si amb l’edat ja tinc assumit que un sopar pesat no pot portar res interessant després per més que vulgues.

També pot ser que des de fa uns mesos estic un poc enutjada amb tot allò que tinga a veure amb el romanticisme. Encara no he assumit que aquest estiu vaig estar només a un dia de l’amor en majúscules i no vaig poder ni olorar-lo. Què voleu! Costa d’assimilar llegir en la premsa que Richard Gere ha estat en el mateix lloc que tu només amb unes hores de diferència. Uf!