Els més negats

per Salvador Vendrell

Columnistes

Els més negats
Els més negats

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Sembla que la majoria dels partits polítics de la pell de brau volen fer bona l’afirmació de Valentí Almirall (1841-1904) que deia alguna cosa així com: «Els enlairats en política, amb molt poques excepcions, són els més negats de cada partit». Només cal fer una ullada a la sessió del parlament de l’altiplà en què es va aprovar la famosa reforma laboral. Per desgràcia el problema no només va ser d’aquella enredada sessió. El desgavell del dia de la votació només és una conseqüència de la mala faena de les «llanterneries» dels partits polítics que van fracassar rotundament. Sobretot, els del PSOE i els del PP. Ni un partit ni l’altre van saber arreglar la partida. Haurien de saber una cosa que sap, a casa nostra, qualsevol aficionat al trinquet: que la partida es guanya quan s’arregla. I no la van saber arreglar ni un partit ni l’altre: ni guanyà el «sí», perquè van enganyar els del PSOE com si foren xiquets; ni el «no» es va saber imposar. Encara com estava el «crac» d’Alberto Casero Ávila que no sabé fer la cosa més senzilla que caldria que sabera fer un diputat: apretar el botonet. I una altra premissa que cal tindre en consideració: que «la paraula ja no és l’home» —o la dona, és clar—. I és que, en aquestes alçades de la història, en política ja no es respecta res i no té cap valor la paraula donada. En política ja fa temps que es viu en el regne de l’engany i de la  mentida. 

La «mediocritat» —crec que ho podem dir així— dels líders del PP i del PSOE és inqüestionable i, d’una manera o altra, arrosseguen els altres partits. Gairebé tots —que conste que no dic tots— es miren el propi melic i pensen, sobretot, en els interessos del partit i no en els del personal, en els del país. Si ho analitzem de manera racional, no s’entén el soroll que ha provocat la famosa reforma laboral. Ho veig molt fàcil: si la patronal estava d’acord amb la reforma i els sindicats també, el PSOE i el PP estaven obligats a votar «sí». I història acabada. Totes les altres coses sobràvem. És veritat que les lleis s’han de fer en els parlaments, que són els que tenen la sobirania popular, però està molt clar a qui afecta aquesta reforma: als empresaris i als treballadors. Però no, com que el PP vol tombar el govern «il·legítim» no només s’inventa excuses perquè fracasse la reforma, sinó que intenta el joc brut i totes les trampes que faria un xiquet que no sap perdre i... Després, com sempre, quan no ix amb la seua, portarà el tema al Tribunal Constitucional. Un tribunal que s’ha convertit en «el cosí de Zumozol» per a la dreta extrema i l’extrema dreta.

I Pedro Sánchez no sap què fer per pactar amb la dreta. No té altra obsessió. Des de que Joan Baldoví va proposar el pacte del Pardo, els números donàvem per fer un govern com el que tenim ara. Pedro Sánchez, però, hagué de passar per un calvari en el seu propi partit i per no sé quantes eleccions. I per a què? Per a fer el que li havia demanat la voluntat popular no sé quantes vegades seguides, però, al mateix temps, per continuar obsessionat amb pactar amb la dreta. No ha aprés la lliçó. Com si no haguera vist que Albert Ribera va preferir suïcidar-se políticament i desfer el seu partit que ser vicepresident del govern amb els socialistes. No sé què pot esperar de Casado i de l’escissió del PP, d’Abascal. Ah! Ja ho entenc, les tres dretes extremes i els socialistes són el bloc «constitucionalista». Quina barra!