És el moment de deixar de dir que no és el moment

per Jesús Peris

Columnistes

És el moment de deixar de dir que no és el moment
És el moment de deixar de dir que no és el moment

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

La setmana passada ja li vaig dedicar la columna a Yolanda Díaz i al Yolandisme rampant i no m’agrada dedicar dues columnes seguides al mateix tema. Però el cert és que mentre l’escrivia s’estava emetent el Salvados on deia que no és el moment d’un referèndum per triar entre monarquia i república i que Felip VI no té explicacions a donar. El pare està fugit després d’una vida sencera d’estar per damunt de la llei, el fill, cap de l’estat per dret successori, abandonà la neutralitat institucional, costa pensar que no tenia res a veure amb els negocis bruts del pare i ni ha de donar explicacions ni cal plantejar el model d’estat. Ambició per il·lusionar els votants, clar que sí. Que quede clar que les coses no poden canviar, que quan governa la dreta pot fer el que li vinga en gana i quan governa l’esquerra ha de fer-ho amb por, perquè qui mana de veritat no done per acabada la festa, com en 1823, com en 1874, com en 1936, en aquesta història desesperantment circular en la qual, al remat, els senyorets són els mateixos amb cícliques incorporacions de nous efectius i renovació d’adhesions, això sí.

Ara fa un segle, després del «desastre» d’Annual, les morts de soldadets provinent de les classes populars en una guerra colonial absurda al servei de les nostàlgies imperials tronades de governs oligàrquics, i la corrupció estructural que es feia evident, tenien enfront sindicats potents, i tenien el vell republicanisme rearmant-se, llepant-se les ferides de la desfeta de la Primera República. Hi havia una opinió pública insòlitament potent si pensem en el grau d’alfabetització. Sabem on va acabar eixe republicanisme, en els fossars de Paterna, en les cunetes, en el barranc de Víznar, en l’exili, en el cementeri de Cotlliure. Sabem on va acabar, i sabem també que el país que xafem es va construir sobre la seua derrota, sobre les seues morts, i pràcticament res queda d’aquella tradició anterior a la guerra, com va comprovar Max Aub en el seu trist viatge de 1969. Parafrasejant la darrera frase de Cien años de soledad, els pobles condemnats a cent anys de soledat no tenen una segona oportunitat sobre la terra.

Tot això ho sé. Ho sé massa bé. Però no deixa de produir-me estupor l’absència d’un potent republicanisme a l’Espanya de hui, i d’un republicanisme federal, a més. Em fa molta pena i també molta por que sembla que els suposats nostres quan arriben a tocar poder, el poder que poden arribar a tindre, ens vulguen llevar també els drets als somnis. Perquè el cert és que el rei està per damunt de la llei, el cert és que les grans empresses tenen un poder omnímode inqüestionable, el cert és que Madrid és cada dia més centre a costa de tots els demés, el que és cert és que el nostre servei de rodalia continua empitjorant, el que és cert és que mai arriba el moment de revisar el finançament, el que és cert és que l’electricitat continua pujant, i la vivenda també, concentrada la propietat en senyorets i en fons d’inversió, rendistes de tota la vida i altres de nous. Tot això és cert, i el que se’ns trasllada és que això és el que hi ha. Que aquest és l’ordre natural de les coses a la vella pell de brau, que diria Espriu, i que açò és a tot el que podem aspirar. Molt il·lusionant, sense dubte. Segur que les masses no dubtaran a votar en massa perquè els que tenen carguito no el perden mentre continuen dient-nos que no és el moment.

Escric estes línies impactat pels resultats electorals de Castella i Lleó (o d’una part de Castella i de Lleó). M’aferre als resultats de la plataforma ciutadana de la província de Soria i a la pujada d’UPL, socis de Compromís a Lleó. Crec que eixes són les úniques notícies positives, perquè ens parlen d’una tendència descentralitzadora d’una part de la societat que vol polítiques concretes arrelades al territori. És un indici i un missatge.

Però d’altra banda, s’ha pogut apreciar l’abast de l’efecte Yolanda i la seua reforma laboral quan s’ix de determinades bambolles d’opinió. I també s’ha pogut comprovar la pujada de VOX que continuarà marcant el to del discurs de la dreta perquè de fet cada vegada li menja més terreny al sobreactuadíssim PP. I té gràcia, perquè VOX no para de parlar de pretesos universals i de valors, dels seus universals i dels seus valors, de la nació espanyola rància i ètnica, de l’imperi, de jerarquies socials i de testosterona. I de la monarquia. I aparentment no els va malament. Sembla que a Espanya els únics amb dret a somniar (i a plantejar projectes polítics coherents amb els seus somnis) són els feixistes. I no oblidem que els seus somnis són els nostres malsons. El seu somni és llevar-nos la veu, i la llengua, i la representació. I la llibertat.

Potser sí que és el moment d’articular enfront d'això altres somnis, i altres propostes. De canvi vertader i de profunda regeneració democràtica. Eixa profunda regeneració que només una república pot dur, eixa solució al «problema territorial» que només una república federal respectuosa amb pobles i nacions pot dur. Siguem ambiciosos, sense por, sense complexos. Generem il·lusió en el fet que un altre país és possible. Però per a això els nostres representants públics han de transmetre la idea que ells i elles creuen que és possible.

Generem il·lusió de veres. Somniem i somniem més fort, perquè els nostres somnis són millors. Perquè són els millors per a més gent. És el moment de deixar de dir que no és el moment.