Un frau de llei?

per Vicent Moreno Mira

Veus

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

No sabria com dir-li a una llei que ignora una part substancial de la seua raó de ser.

Un destacat ministre va dir que el contingut d’aquella norma s’ancorava en els quatre principis del dret humanitari internacional: la veritat, la justícia, la reparació i la garantia de no reincidència. I m’ho vaig creure. Em referisc al text legal 52/2007, conegut com la llei de la memòria històrica i que va ser impulsada per l’informe de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa signat a París el 17 de març del 2006, en què es van denunciar les greus violacions de drets humans comeses a Espanya entre els anys 1939 i 1975. (?)

La vaig considerar encomiable i necessària perquè la conculcació de drets bàsics d’una part considerable de la ciutadania durant el llarg període mereixia denúncies i compensacions justes.

Per tant, cadàvers a les fosses comunes o a les cunetes anònimes que assoliran honors amb l’aquiescència dels familiars. Indemnitzacions econòmiques als damnificats derivats de la derrota i un pròdig etcètera intentant rescabalar silencis i desdenys. Perfecte.

Després, entre el llenguatge tècnic que integra la llei esmentada, he mirat de localitzar un apartat que incloguera el genocidi cultural i lingüístic en el glacis del qual tracte de sobreviure. L’al·lusió més acostada a la qüestió que em tortura la trobe en els apartats 1 i 2 de l’article 2:

«2.1. Com a expressió del dret de tots els ciutadans a la reparació moral i a la recuperació de la memòria personal i familiar, es reconeix i es declara el caràcter radicalment injust de totes les condemnes, sancions i qualssevol formes de violència personal produïdes per raons polítiques, ideològiques o de creença religiosa durant la Guerra Civil, així com les patides per les mateixes causes durant la Dictadura.

2.2. Les raons a què es refereix l’apartat anterior inclouen la pertinença, col·laboració o relació amb partits polítics, sindicats, organitzacions religioses o militars, minories ètniques, societats secretes, lògies maçòniques i grups de resistència, així com l’exercici de conductes vinculades amb opcions culturals, lingüístiques o d’orientació sexual».

No falten els càntics dels redactors que posant en relleu l’excel·lència de la popular llei a través d’afirmacions com aquesta «...emfatitza la necessitat de recuperar la memòria de víctimes que ho van ser i van patir represàlies ‘especialment indignants’ simplement pel seu sexe, orientació sexual o ètnia».

Efectivament, el meu problema no existia ni tampoc em podia creure tanta incúria en un temps en què els polítics pregonen igualtats i democràcies, evidentment, falses. ¿Conveniència? ¿Irresponsabilitat? La veritat és que la clamorosa elusió exigeix ser compensada amb els rigors de l’anàlisi. I les preguntes surten com coets. ¿Com és que la llei omet o esquiva un dels aspectes més sinistres de l’acció franquista, consistent a destruir un idioma, una cultura i una consciència? ¿On són els capítols que jutgen i deploren el clima de terror establit als territoris de parla catalana que la presumpta democràcia no és capaç d’esvanir? ¿Per què els legisladors han articulat una llei de naturalesa salvífica que obvia l’execució d’un programa inhumà trastornador de voluntats i de destins? Llevat que extirpar la llengua de la mare a innocents s’haja convertit en un accelerant patriòtic, raó per la qual aprecien bondats on jo només veig les mans brutes d’un poder insensible. ¿O no foren conculcacions ferotges de drets naturals, perpetrades sobre una ciutadania captiva i debilitada per la propaganda durant generacions? ¿És que els sacrificis morals i socials, pel fet de pertànyer a l’Espanya assimilada, no són considerats víctimes espanyoles? D’altra banda, i com apunte més amunt, ¿podria ser que la monolítica perspectiva castellanocèntrica assumira la devastació identitària dels països de cultura catalana com una tasca desitjable? Només així s’entendria la trama encobridora que eclipsa una qüestió candent que no admet espera. I em faig un últim preguntat: ¿aquesta imperdonable omissió quedarà impune?