Primavera valenciana

per Salvador Vendrell

Columnistes

Primavera valenciana
Primavera valenciana

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Em pense que el millor comentari, la millor afirmació, que he llegit sobre les eleccions del diumenge passat a Castella i Lleó és la que ha publicat el meu amic Emili Piera en el seu Facebook: «Diuen els comentaristes polítics que l’esquerra ha perdut l’hegemonia a Castella i Lleó. A Castella i Lleó només hi ha un esquerra: la d’una de les riberes de l’Arlanza». I deu ser poqueta cosa, perquè es tracta d’un afluent del riu Pisuerga. Em fa la impressió que a Castella i Lleó el que hi ha és molta dreta i molta extrema dreta. La mateixa dreta extrema que per aquestes comarques del País Valencià, no fa molt, ho governava tot  i que va fer més mal que una pedregada. No fa molt?

Una manera com una altra de fer-se vell és comprovar que aquest mes de febrer ja fa deu anys de la Primavera valenciana. Aquella revolta dels xicons i xicones dels instituts que van captar l’atenció dels mitjans de comunicació durant un bon grapat de dies. I les càrregues sense sentit d’uns policies contra uns estudiants indefensos que, perplexos, ensenyaven els llibres contra les porres. Joves que pegaven a fugir corrents amenaçats pel soroll d’un helicòpter que volava permanentment pels cèntrics carrers de la ciutat. Aquells dies, em preguntava si tots els joves que es manifestaven eren conscients que la policia podia pegar a estudiants tan desvalguts. Alguns haurien sentit contar, als seus pares, les batalletes de quan vivia el dictador, de quan lluitaven per la democràcia. Entre manifestació i manifestació, més d’una jove li posava al seu pare la cançó d’Ismael Serrano:

«Papá cuéntame otra vez ese cuento tan bonito 
De gendarmes y fascistas, y estudiantes con flequillo 
Y dulce guerrilla urbana en pantalones de campana 
Y canciones de los Rolling...» 

I també la cançó de Pau Alabajos que va esdevenir un dels himnes d’aquelles jornades de lluita: 

«D’acord, nosaltres som els il·lusos
Guardians de causes perdudes,
Inconformistes tossuts.
Però hem dit prou, ja no volem refugiar-nos
Darrere de les paraules, ara passem a l’acció».

Fa només deu anys, en plena democràcia, vam sentir dir al cap de policia que l’enemic era una colla d’estudiants indignats. La cosa va quedar així i no sé si se’n va reflexionar prou. ¿Com es pot considerar, des d’unes institucions democràtiques, que l’enemic són els estudiants que lluiten pels seus drets? ¿O només eren l’enemic d’un partit que ara diu que ha guanyat a Castella i Lleó?  Un partit que ací ha passat a l’oposició acusat de no sé quantes classes de corrupcions. N’han fet de tots els colors. Però la premsa «democràtica» no es fa dues preguntes fonamentals, potser, perquè són una mica ingènues. La primera és molt evident: què ha de fer més el PP perquè l’il·legalitzen? No, no enumeraré tots els casos de corrupció perquè ja els sabeu i no cabrien ni en aquesta columna ni en deu més com aquesta. I la segona pregunta és: per què s’entesten tota la «caverna mediàtica» i la «mediàtica no tan caverna» en parlar d’ells com a partit d’estat, com a partit de govern? Per què el PSOE es passa la vida volent acostar-se a una dreta «moderada» que no existeix? Que no han vist ja de què van? Que no han vist que Ciutadans, PP i Vox van pel mateix camí i són els mateixos? A Castellà i Lleó contaven coses d’animalets, de granges, de comunistes bolivarians i de Sánchez, d’un Sánchez que no acaben d’aclarir qui és... Ací, al País Valencià, l’enemic seran els catalanistes. Ja veureu com no tarden molt. Tornaran a les mentides i a les desqualificacions d’un passat que pensàvem superat. Ah! I ens tornaran a furtar, als valencians, la paella, el putxero, l’arròs caldós i... Esperem que no torne la violència que va vindre i patírem.