Jugar al sambori

Aquest joc, present arreu del món, té un origen ancestral

per NLV

Esplai

Jugar al sambori
Jugar al sambori

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El sambori és un joc infantil consistent a saltar a peu coix damunt d'unes figures geomètriques dibuixades en terra, dividides en caselles o compartiments numerats, fent córrer amb el peu una tella o una pedreta que cal fer passar d'una casella a l'altra segons un orde determinat, sense xafar les ratlles ni descansar fortuïtament els dos peus en terra.

Diuen que pot ser que el nom provinga del mot «cimbori», és a dir, la llanterna o cos arquitectònic, circular o poligonal, que sosté la cúpula d’un edifici religiós. I que, malgrat que no hi ha documentació escrita de la paraula fins a les acaballes del segle XV, no seria estrany que aquesta haguera estat difosa per les diòcesis de parla catalana a partir d'una analogia simbòlica entre el bell remat gòtic de la catedral de València, bastit a mitjans del segle XIV, i la casella superior arrodonida d’una de les variants més generalitzades del sambori.

Al País Valencià és la denominació més estesa, però també s'anomena de maneres diferents: «marro», als Ports; «pisso», al Maestrat; «tella», a la Plana Alta; «ronxe»,  a la Canal de Navarrés;  «enxanc», a l'Alcoià, i «tranc», a l’Alacantí. A més, localment, trobem «rall», «xicolé», «salamí», «testillo», «xinxe», «xula» o «estrebillo». En altres comarques catalonaparlants es diu «xarranca» i també «xanco», «xàngales», «xinga»... Al País Basc, «txingo», i a Astúries, «cascayu».

Asseguren que el diagrama més antic del joc està marcat al paviment del fòrum de Roma, i que els soldats de les legions el van estendre arreu de l’imperi. Tanmateix, amb variacions molt lleugeres el practiquen també els xiquets de la Xina, de Ghana, de Rússia i del Nepal, entre altres països.

Així, els francesos el coneixen com la «marelle» o «palet», els alemanys com «hölle und himmel» («cel i infern»), els anglesos com «hopscotch» i els italians com «il gioco dil mondo» o «la campana». En castellà,  hi ha els noms de «castro», «coscojilla», «reina mora», «infernáculo» o «rayuela» (Argentina i Uruguai).

Alguns d'aquests noms suggereixen, si més no, un altre dels possibles orígens en ple Renaixement, ja que estaria vinculat a La Divina Comèdia, de Dante Alighieri, una obra en què el protagonista, per eixir del Purgatori i arribar al Paradís, ha de travessar per un total de nou mons.

Es constata, doncs, que el sambori es juga per tot arreu, segurament per la gran senzillesa dels elements i les enormes possibilitats de complicació que presenta. De fet, només cal un tros de pal o de guix i una pedra plana o un tros de rajola.

Com es juga

Es marca a terra un enreixat o caseller i es posen els números (mínim de 7 caselles, amb caselles simples i dobles) i s'estableix l’ordre de joc. A les caselles simples cal anar a peu coix; a les dobles es deixen els dos peus a terra, un en cada casella. Cal llançar la tella (pedra o palet) al número que corresponga, sense que toque ratlla. Cal fer el recorregut sense xafar cap ratlla, ni amb el peu ni amb la tella.

Llança la primera persona al número 1 i fa el recorregut pactat; si no fa cap falta, passa al número 2, i així fins que falla. Ara és la segona persona qui intenta fer el màxim recorregut en el quadre (casella 1,2,3,...). Així totes les persones fins que de nou toca a la primera, la qual continuarà des de la casella on havia fallat.

Continuen llançant i fent el recorregut tal com ha sigut pactat fins que totes les persones aconsegueixen acabar el quadre.

Qui completa la sèrie, pot elegir una casella com a pròpia i els altres jugadors han de completar els seus torns sense poder xafar-la, si el propietari no els dona permís.