Leonard Cohen, el poeta de la veu magnètica

per Anna Moner

Cultura

Leonard Cohen, el poeta de la veu magnètica
Leonard Cohen, el poeta de la veu magnètica

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Leonard Cohen, el cantant de la veu magnètica, va nàixer a Mont-real, al Quebec, el 21 de setembre del 1934, en una família jueva de classe mitjana. D’adolescent, va estudiar música i va mostrar la seua passió per la poesia, en especial per l’obra de William Butler Yeats, Walt Whitman i Federico García Lorca. Molt prompte, el 1956 va publicar Comparem mitologies, un poemari escrit entre els quinze i els vint anys, dedicat al seu pare, que s'havia mort feia més d'una dècada. Després en van vindre altres: La caixa d’espècies de la Terra, Paràsits del paradís i El llibre de la misericòrdia. Més endavant, a la dècada dels seixanta, va publicar les novel·les El joc favorit i Els bells vençuts.

Cohen desitjava dedicar-se professionalment a la literatura i es va instal·lar a Londres per tal d'aconseguir-ho; tanmateix, tot va canviar quan, per pur atzar, va decidir traslladar-se a Hidra, una diminuta illa del mar Egeu. A la capital anglesa, el mal temps, sobretot la falta de sol a l’hivern, l’afectava molt anímicament i una vesprada plujosa de la primavera del 1960, va veure un cartell del Banc de Grècia, va entrar a l’oficina i va preguntar a l’empleat sobre el clima del seu país. Uns dies després, el 14 d’abril, va desembarcar al port d’Hidra, on tot el fred de Mont-real i Londres que tenia acumulat als ossos es va esvair. Al cap de cinc mesos, hi va comprar una casa per 1.500 dòlars amb els diners que havia heretat de la seua àvia. Llavors no imaginava que hi havia arribat com un escriptor desconegut i la deixaria convertit en un músic de llegenda. 

En aquella època, les condicions de vida en una illa grega eren molt diferents de les d’Anglaterra o el Canadà, només disposaven d’electricitat unes poques hores al dia i no hi havia aigua corrent als habitatges. Tampoc no hi havia connexió telefònica i, per això, quan hi va aplegar el cable de telèfon, el músic ho va celebrar amb la cançó Bird on the  wire.

El sol, la tranquil·litat, el bon menjar i la retsina, el mil·lenari vi grec, eren ideals per crear i, finalment, Cohen va fer la primera actuació musical en una tenda de comestibles que hi havia al port d'Hidra, davant dels companys de bohèmia, joves inconformistes procedents de tot Europa. Aquell capvespre, vora mar, enmig de caixes de cebes i sacs de creïlles, va conéixer Marianne Ihlen, una artista casada amb l’escriptor noruec Axel Jensen, amb qui havia tingut un fill i amb qui havia viscut allà fins que la va abandonar i la va deixar sola amb el xiquet.

Conta la llegenda que Marianne estava plorant a la botiga, quan un desconegut se li va acostar i la va convidar a unir-se als seus amics. Poc després, l’amor de Leonard i Marianne va traspassar les fronteres terrenals gràcies a So long, Marianne, el llegendari tema que el cantant va dedicar a la noruega. 

A partir de la segona meitat dels seixanta, encara que residia a Hidra, Cohen va començar a sovintejar els escenaris dels clubs de folk del barri novaiorqués de Greenwich Village, i molt prompte, va arrencar la seua carrera musical amb el suport de Juddy Collins. La versió de la seua cançó Suzanne, que la cantant estatunidenca va enregistrar el 1966, va descobrir al món la complexa personalitat del canadenc, que va debutar discogràficament el gener del 1968. Tot i això, va ser John Hammond, un famós caçatalents de la Columbia Records que havia descobert figures com ara Areta Franklin, Bob Dylan o Bruce Springsteen, el responsable definitiu del pas de Leonard a la música després de veure’l actuar al festival de folk de Newport el 1966. 

Mentre la seua carrera artística agafava embranzida, escrivia a Marianne constantment des de Mont-real, Nova York, Tel-Aviv o L'Havana. Però el músic no renunciava a les cares boniques que trobava al seu camí i aquestes constants infidelitats van refredar la relació amb la noruega, que va trencar amb el músic en diverses ocasions fins que, després de set anys, ho va fer de manera definitiva. En el moment de la ruptura, Cohen ja estava situat en primera línia dels cantants del moment. A pesar que demostrava poc interès per les modes, els plantejaments comercials i les grans campanyes de promoció, el contingut intimista dels seus textos i la qualitat de les lletres, en les quals palesava la seua postura progressista dins i fora dels escenaris, l’havien ajudat a triomfar. 

El 1971, va publicar Cançons d’amor i odi i, tres anys després, Live songs, dos àlbums que van obtindre un gran èxit. Tanmateix, la irrupció de nous corrents musicals van desplaçar Cohen de la primera línia d’actualitat, un fet que no el va preocupar gaire. Va continuar escrivint cançons i poesia, i també va escriure, va dirigir i va protagonitzar el curtmetratge I am a hotel, un film que va guanyar el gran Premi del Festival Internacional de Televisió de Montreaux, a Suïssa. Pocs anys més tard, a finals dels huitanta, amb  el disc I’m your man, va recuperar la popularitat en un costat i a l’altre de l’Atlàntic.

Tot i això, Cohen es va cansar. Detestava el ritme trepidant que exigeixen les gires i el frustrava no poder gaudir tranquil·lament de les coses que havia aconseguit amb el seu treball. La tendència a caure en estats depressius va ser, en bona part, la responsable de la seua iniciació en el «camí espiritual». L’any 1992, durant la gira de The Futur, va beure com un cosac. Estava destrossat, desorientat. La depressió l’immobilitzava. Les crisis, possiblement heretades de sa mare, que va acabar internada en un psiquiàtric de Montreal, eren constants. Fins llavors la tendència depressiva havia alimentat la seua obra poètica i musical, però al final la situació es va complicar i la depressió es va convertir en una espiral de sofriment en la qual queia cada vegada més sovint. Aleshores va fer les maletes i es va dirigir a Mount Baldy, un monestir budista situat a dos mil metres d’altitud al parc de San Gabriel Mountains, a prop de Los Àngeles, on va romandre durant sis anys. 

Afortunadament, Leonard no va ser mai un fanàtic de l’espiritualitat. Quan va eixir del monestir va assegurar que, en més d’una ocasió, va compondre mentre meditava. De fet, a la cabanya, hi disposava d’un sintetitzador amb el qual va elaborar part del material per a l’àlbum que va publicar quan va abandonar Mount Baldy: Ten New Songs. Cohen va tornar als escenaris, però va evitar el ritme frenètic de les gires internacionals. Un equilibri ideal que es va trencar el 2005, quan es va veure obligat a mamprendre una llarga i dura gira mundial. La seua representant, Kellley Lynch, amb qui mantenia una relació amorosa, l'havia arruïnat, desviant cinc milions de dòlars dels comptes bancaris del músic als seus. Només li va deixar cent cinquanta mil dòlars. Als setanta anys, es va veure obligat a refer la seua malmesa economia. Una darrera etapa dura físicament i, no obstant això, intensa, fructífera i satisfactòria.

Leonard Cohen va morir el 7 de novembre del 2016, als huitanta-dos anys, a Los Àngeles. El seu fill Adam va dir que havia mort en pau, perquè havia pogut enregistrar el que considerava el millor treball, You Want it Darker. I d’acord amb el seu darrer desig va ser soterrat a Mont-real, al costat dels seus pares, en un taüt de pi sense ornaments.  

Curiosament, uns quatre mesos abans de faltar, Marianne Ihlen va reaparéixer en la seua vida. Malgrat que poc després de trencar la relació ella també havia abandonat Hidra i havia tornat a Noruega, sempre van mantindre un vincle especial. Per això, quan a Marianne, als huitanta-un anys, li van diagnosticar una leucèmia, el cineasta noruec Jan Christian Mollestad va escriure a Cohen per dir-li que estava ingressada i amb el pitjor dels pronòstics. La reacció del canadenc va ser immediata i li va enviar una carta perquè li la llegira: «Bé, Marianne, hem arribat al moment en què som tan vells que els nostres cossos cauen a trossos. Sé que et seguiré molt prompte. Has de saber que estic tan a prop teu que, si estires la mà, podràs tocar la meua. Ja saps que sempre t’he estimat. No necessite insistir en aquestes qüestions, tu ja ho saps tot. Només vull desitjar-te un bon viatge. Adeu, vella amiga. Tot el meu amor. Et retrobaré pel camí».

Segons Mollestad, estava encara conscient quan, ell mateix, li la va llegir. Uns dies més tard, el realitzador va comunicar al músic la mort de Marianne: «Estimat Leonard, Marianne va caure lentament en un son profund que la va traure d’aquesta vida ahir a la nit. La teua carta va arribar quan encara podia parlar i riure amb plena consciència. Quan la vaig llegir en veu alta, va somriure i va allargar la mà just en el moment en què li deies que eres molt a prop d’ella, a tocar. Durant la seua última hora, la vaig agafar de la mà i vaig cantussejar Bird on a wire. I quan la seua ànima va eixir volant per la finestra en cerca de noves aventures, vam besar el seu rostre i li vam xiuxiuejar les teues eternes paraules: So long, Marianne!» 

Quatre mesos després, Leonard la va seguir.