Tal dia com hui del 2002 es va signar el Pacte per les Llengües d’Aragó a Mequinensa

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 2002 es va signar el Pacte per les Llengües d’Aragó a Mequinensa
Tal dia com hui del 2002 es va signar el Pacte per les Llengües d’Aragó a Mequinensa

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El 24 de febrer del 2002, més de 160 alcaldes i regidors dels municipis de la Franja es van reunir a Mequinensa (el Baix Cinca) per signar el Pacte per les Llengües d’Aragó

Aquell dia, l’Associació Cultural del Matarranya, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i els Consells Locals de la Franja van convocar tots els regidors i alcaldes de la Franja a Mequinensa per tal que donaren suport a un manifest que demanava a tots els grups parlamentaris de les Corts d’Aragó, que feren un acte de responsabilitat política a fi d’acordar entre tots el reconeixement del català i de l’aragonés. 

Amb aquesta finalitat, es van reunir en aquesta vila del Baix Cinca 18 anys després de la signatura de la primera Declaració de Mequinensa en defensa dels drets lingüístics de les ciutadanes i els ciutadans aragonesos als quals representaven.

Els conflictes lingüístics a la Franja de Ponent

El 2008 s’estimava que la gran majoria dels habitants de la Franja (entre 40.000 i 50.000 persones d’un total de 62 municipis) eren catalanoparlants habituals (prop d’un 98% l’entenia, un 88,8% el parlava, mentre que el domini de l’escriptura era molt inferior). D'altra banda, l’estatut d’autonomia d’Aragó del 1982 preveia la protecció de les «llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó» i garantia per llei «el seu ensenyament i el dret dels parlants a les zones d’utilització predominant». Però tot i aquestes realitats sociolingüística i legal, els entrebancs a l’aplicació de mesures de suport han impedit l’assoliment d’una certa normalitat i el català ha esdevingut un tema molt polititzat.

Gràcies sobretot a iniciatives cíviques com la declaració signada el 1984 a Mequinensa per un grup d’alcaldes i regidors de municipis catalanoparlants per la normalització de l’ensenyament i de l’ús del català, aquesta llengua és ensenyada com a assignatura en nombroses escoles, i el 2008 hom estimava entre 4.000 i 5.000 l'alumnat d’educació primària i secundària als quals, en una mesura diversa, els eren impartides classes en o de català. Els anys noranta, com a resultat de la tasca realitzada els anys anteriors, les Corts d’Aragó constituïren una comissió per a definir quina havia de ser la política lingüística a tota la comunitat.

Al mateix temps, hi tingué lloc una activa campanya per a equiparar el català al castellà, i al mes de novembre del 1995, els professors demanaren la cooficialitat del català i, uns mesos més tard, l’obligatorietat d’aquesta llengua a l’escola. Per la seua banda, els contraris al reconeixement del català empraren arguments similars als dels secessionistes del País Valencià (no avalats per cap autoritat científica), el fraccionament en les denominacions de les parles de la Franja i apel·lacions a la catalanofòbia. Amb l’accés al poder del PSOE al govern aragonés (1999), el president Marcel·lí Iglesias mostrà una disposició en principi favorable a resoldre el contenciós, però en la pràctica, la projectada llei de llengües patí successius entrebancs i es posposà reiteradament.

En aquests obstacles han pesat decisivament les pressions del soci de govern dels socialistes aragonesos, el regionalista Partido Aragonés, molt bel·ligerant contra el català, al qual nega la unitat amb la modalitat parlada a la Franja. Al mateix temps, les entitats favorables a la normalització han denunciat a l’escola i a l’administració de molts municipis una, amb prou feines dissimulada, política de substitució a favor del castellà. El 2002 més de 160 alcaldes i regidors renovaren a Mequinensa el Pacte per les Llengües d’Aragó (subscrita per regidors del PSOE, PP, PAR, IU i ChA) instant a l’aprovació de la llei de Llengües d’Aragó.

En sentit contrari, al llarg del 2003, la Federación Aragonesa de Asociaciones Culturales de Aragón (FACAO) exercí una forta pressió en contra de l’oficialització, argumentant que aquest reconeixement supeditava el territori a Catalunya. La FACAO arribà a acusar el president aragonès Iglesias de connivència amb el PSC, i als partidaris de l’oficialització, de voler annexionar la Franja a Catalunya.

Mentrestant, aquests anys se succeïren els actes vandàlics i els atacs contra escoles on s’impartien classes en català, així com contra seus culturals i cíviques. El 2003 les diverses entitats de defensa del català i la cultura catalana a la Franja de Ponent s’uniren en la Institució Cultural de la Franja, que el 2005 denuncià el govern d’Aragó al Defensor del Poble Europeu de discriminació lingüística i cultural. El desembre del 2008 el Consell d’Europa instà el govern espanyol a establir un marc jurídic de protecció i promoció del català i l’aragonès.

Al febrer del 2009 fou creada Convergència Democràtica de la Franja, partit que, amb el suport explícit de Convergència Democràtica de Catalunya, tot i que independent d’aquesta, fou creada amb l’objectiu de defensar sobretot la llengua i la cultura en català. Al desembre del mateix any, les Corts d’Aragó aprovaren finalment la llei de llengües presentada pel PSOE, que contemplava, entre altres punts, la declaració del català i l’aragonès com a llengües pròpies i històriques però no oficials en els territoris on eren parlades, zones en les quals en preveia, a més, l’ús amb caràcter voluntari en l’ensenyament no universitari i també la possibilitat d’adreçar-s’hi a l’administració. 

Tanmateix, el nou govern d’Aragó sorgit de les eleccions autonòmiques de l’octubre del 2010 i format pel PP i el PAR, en suspengué l’aplicació i al maig del 2013 aprovà una nova Llei de llengües en la qual, a més de mantenir i fins i tot augmentar les restriccions sobre el català, renuncià a la denominació pròpia i històrica d’aquesta llengua i la va substituir pel circumloqui de «Lengua aragonesa propia del área oriental» (LAPAO), mesura que despertà fortes crítiques a la mateixa Franja i en cercles acadèmics. Juntament amb la retirada de bona part dels ajuts al català de l’administració que la precediren, fou considerat un intent d’erosionar la llengua catalana a l’Aragó.

D’altra banda, l'octubre del 2010 el govern català i l’aragonés signaren un acord de reciprocitat televisiva per quatre anys, pel qual els canals de Televisió de Catalunya (TVC) es podrien veure a les comarques de la Franja de Ponent mentre que les d’Aragón Televisión ho farien a les zones de Catalunya limítrofes (bàsicament de la demarcació de Lleida).

 

Fonts:  «Un pacte per les llengües d’Aragó»Temps de Franja, Revista de les comarques catalanoparlants d’Aragó, 2002  /   Enciclopèdia Catalana    /  «Declaració de Mequinensa del 1984», Enllaçats per la llengua