Tal dia com hui del 1443 Alfons el Magnànim va entrar de manera triomfal a Nàpols

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1443  Alfons el Magnànim va entrar de manera triomfal a Nàpols
Tal dia com hui del 1443 Alfons el Magnànim va entrar de manera triomfal a Nàpols

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El 26 de febrer del 1443Alfons el Magnànim va entrar de manera triomfal a Nàpols, una ciutat que es va creuar en el seu destí el 1421, després d’haver desembarcat a l’Alguer per solucionar els desordres de Sardenya. Alfons també va ser el primer sobirà catalanoaragonès que va trepitjar Còrsega, que pertanyia a la Corona des de la pau d’Anagni del 1295. No va aconseguir prendre Bonifacio, protegida pels genovesos, però hi va rebre la petició d’ajut de la reina napolitana Joana II, que estava assetjada pels Sforza i els Anjou. 

A canvi d’afillar-se’l, el monarca va prestar-li suport militar i va derrotar els exèrcits francesos per terra i els genovesos per mar, primer a la batalla de Foç Pisana i després a Nàpols. Una victòria que no presagiava, de cap manera, que la reina finalment canviara de parer i adoptara Lluís d’Anjou —candidat al tron català durant el compromís de Casp—. Com a venjança, Alfons va destruir el port de Marsella, principal bastió angeví, en la tornada al Principat. A partir d’aquell moment, per al Magnànim la capital de la Campània es va convertir en una obsessió.

Tot i que va haver d’esperar nou anys, així que va saldar la primera guerra amb Castella, el rei va posar fil a l’agulla. Sicília fou la base d’operacions: en va fer de Palerm la capital i va desplegar la seua diplomàcia per entendre’s amb qui calguera, mentre atacava l’illa de Gerba amb poc d'èxit. A la fi, la fortuna li va somriure: amb pocs mesos de diferència van morir Lluís i Joana, i Alfons va autoproclamar-se rei de Nàpols disposat a prendre-la sense esforç. No comptava que el papa Eugeni IV lligaria una aliança entre Venècia, Florència, Milà, Gènova i els angevins de Nàpols, que el derrotarien a Ponça (1435) de manera inapel·lable: el rei i els infants Joan i Enric van ser fets presoners. Les Corts catalanes, reunides d’urgència a Montsó, van haver de pagar un fort rescat: 30.000 ducats.

Però Alfons no era un governant qualsevol i la seua capacitat de seducció va quedar demostrada en transformar una aparatosa desfeta militar en un èxit polític: va convéncer el seu carceller, el duc de Milà, de repartir-se Itàlia i ajudar-se mútuament, a canvi de renunciar a Còrsega. El regne de Nàpols quedava per al Trastàmara, que des d’aleshores va veure llum verda al seu antic projecte. Li va costar set anys de combats, setges i ocupacions de les ciutats veïnes a la capital, però el 2 de juny del 1442 va rendir la ciutat dels seus somnis. 

L’entrada triomfal a Nàpols

El 26 de febrer del 1443, Alfons d'Aragó, convertit en rei de Nàpols, va fer una entrada triomfal a la ciutat que transformaria en el centre artístic del seu imperi. En el magnífic seguici d'Alfons estaven representades totes les nacionalitats que vivien i treballaven al port comercial de Nàpols. Els clergues anaven al capdavant, seguits pels enviats florentins, el carros representaven temes amb figures al·legòriques. Després venien els catalans, seguits d'un carro triomfal que portava el Seient Perillós de la llegenda artúrica, flanquejat per les virtuts de Justícia, Coratge, Prudència, Fe i Caritat, aquesta última llançant monedes a la multitud. El carro triomfal d'Alfons era de color daurat i representava una fortalesa coronada de torretes, i als peus del tron portava un petit Seient Perillós en flames. El rei va aparéixer, resplendent, vestit de brocat porpra i or, portant el collar de l'ordre de Lys i sostenint el ceptre i el globus. Li seguien els dignataris de la cort, capitans militars, ambaixadors estrangers, barons, cavallers, bisbes i humanistes. Alfons va baixar davant de la catedral, on s'estava construint un arc triomfal de marbre. Deu anys després, l'arc havia de ser traslladat al gran castell d'Alfonso, el Castelnuovo. 

Alfons anhelava Nàpols per convertir-la en alguna cosa més que la cort. En volia fer el centre de la Mediterrània, la base per operar contra els turcs, per obrir consolats als Balcans, a Creta, al Peloponès, a Turquia... El Principat i València havien de comprar la matèria primera italiana, i els napolitans, els productes tèxtils catalans. Els seus interessos, però, topaven amb els de Gènova i França, i les aliances internacionals van refer-se al seu compàs: Anglaterra li donà suport, i Borgonya, però Castella i l’imperi alemany feren costat als oponents. La tramoia es completà amb els títols que anaven aparellats al regne de Nàpols, més les romanalles de l’antiga dominació catalana a Grècia. 

Campanyes internacionals i polítiques imperialistes. Així cal entendre les campanyes de l’almirall Bernat de Vilamarí a Castelorizzo, Síria i la desembocadura del Nil o la de Bernat Vaquer a Croia (Albània); la formació del virregnat d’Eslavònia, la intensa activitat als Balcans, les relacions amb voivodes hongaresos com János Hunyadi (en qui s’inspira Tirant lo Blanc) o els contactes amb el negus d’Abissínia i el Gran Khan. Una ambiciosa política imperialista que no va poder evitar que Constaninoble caiguera en mans dels turcs el 1453 i el mapa del Pròxim Orient canviara per sempre. Alfons IV va cridar a croada i el regne d’Hongria va respondre-hi, però el rei tenia oberta una guerra amb Gènova i les seues tropes no van poder donar suport als magiars, que van ser massacrats. La mort va sorprendre’l el 27 de juny del 1458 al castell de l’Ou de Nàpols, fet que va alliberar els genovesos d’un llarg setge. El seu fill Ferran I va quedar-se el regne itàlic i el seu germà Joan, la Corona d’Aragó. L’imperi oriental que havia bastit amb molt d'esforç va esfondrar-se ràpidament.

 

Fonts: Arnau Cònsul, «L’obsessió d’Alfons el Magnànim amb Nàpols», Sàpiens   / «El regne de Nàpols d’Alfons I», UOC