Tal dia com hui del 1863 va nàixer Joaquim Sorolla

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1863 va nàixer Joaquim Sorolla
Tal dia com hui del 1863 va nàixer Joaquim Sorolla

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El 27 de febrer del 1863 va nàixer a València el pintor Joaquim Sorolla i Bastida. Quan només tenia dos anys, son pare i sa mare van morir a causa d'una epidèmia. En quedar orfes la seua germana Concha i ell, la seua tia Isabel, germana de la seua mare, i el seu marit, de professió manyà, els van acollir. Passats els anys, va intentar ensenyar-li l'ofici de la manyeria, però prompte va advertir que la seua vertadera vocació era la pintura.

El 1874 va començar a estudiar a l'Escola Normal Superior, on li van aconsellar que també es matriculara a les classes nocturnes de dibuix a l'Escola d'Artesans. En aquesta última va rebre, el 1879, una caixa de pintures i un diploma com a premi «per la seua constant aplicació en el dibuix de figura». Aquell mateix any va ingressar a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València, al mateix temps que treballava al taller del seu oncle. Quan va acabar la seua formació, va començar a enviar les obres a concursos provincials i exposicions nacionals de belles arts, com ara la de Madrid al maig de 1881, on va presentar tres marines valencianes que, encara que formidables, van passar sense pena ni glòria perquè no encaixaven amb la pintura oficial, de temàtica històrica i dramàtica. Per fi, el 1883, va aconseguir una medalla en l'Exposició Regional de València i, el 1884, va aconseguir la glòria en aconseguir la Medalla de Segona Classe en l'Exposició Nacional gràcies a la seua obra Dos de Mayo, obra melodramàtica i fosca feta expressament per a l'exposició, tal com li va dir a un col·lega seu: «Ací, per a donar-se a conéixer i guanyar medalles, cal fer morts». 

Joaquim Sorolla, «Tracta de blanques», 1895. Oli sobre llenç. Museu Sorolla, Madrid

El 1884, va obtindre de la Diputació de València la pensió per anar a Roma, amb el quadre d’història El crit del Palleter. Fins aleshores va ser un modest aprenent avantatjat que lluitava per fer-se un nom dins el realisme minuciós que prevalia a l’escola. A Roma, el que predominava era l’academicisme, que mantenia la tradició de la pintura d’història rutinària i escolar. Sorolla va justificar la pensió amb l'Enterrament de Crist —acceptat, sense entusiasme, per l’Exposición Nacional— i El pare Jofre protegint un boig (1887).

Prorrogada la pensió, es va casar amb Clotilde García el 1887 i va residir una temporada prop d’Assís. Quan van retornar el 1889, es va instal·lar a Madrid definitivament, disposat a fer carrera, i es va presentar a nombrosos concursos oficials, que li van proporcionar clientela: entre el 1890 i el 1901 va guanyar quinze premis importants a Madrid, París, Viena, Munic, Berlín i Chicago, que van consolidar el seu prestigi, i va anar a la recerca del seu propi llenguatge plàstic i de la fama internacional. El 1885 havia anat a París, però no es va fixar en els nous camins dels qui exposaven al Salon des Indépendants, va visitar una exposició de Bastien-Lepage i poca cosa més.

Joaquim Sorolla, «Nu» (possible retrat de Clotilde Garcia), 1902. Oli sobre llenç. Museu Sorolla, Madrid

Sempre va elogiar els mestres del segle XVII i va demostrar menyspreu pels italians i els francesos del Rococó, però no va fer cap referència als grans contemporanis —Degas, Manet—, potser per manca d’interés, escassetat de temps o bé pel seu caràcter antiintel·lectual poc obert a relacions i influències. 

Quant a la seua relació amb el País Valencià, Sorolla —que estiuejava a la Malva-rosa— declarava que s'hauria fet la casa a València i no a Madrid si València haguera estat camí per anar a alguna banda, però deia també que quan parlava en castellà no feia sinó traduir de la seua llengua (1913). Íntim de Blasco Ibáñez, el blasquisme va ser per a ell el context ideològic i cultural on va trobar el seu propi estil: la pintura de tesi (L’altra margarida, 1892; I encara diuen que el peix és car, 1895; Trista herència, 1901), que va abocar al formalisme del color en les seues famoses escenes rutilants de platja, de les quals hi ha importants mostres al Museo Sorolla, de Madrid.

Joaquim Sorolla, «Passejada per la platja», 1909. Oli sobre llenç. Museu Sorolla, Madrid

El 1908 va conéixer el milionari nord-americà Archer M.Huntington, fundador de la Hispanic Society of America, de Nova York, que el va convidar a exposar allà. Aquesta relació  va transformar sensiblement la seua vida i el va convertir definitivament en valor internacional: l’exposició (1909) va agrupar 365 obres i va ser visitada per 160.000 persones. Amb l’èxit abundaren els encàrrecs, tant de retrats, per a la galeria iconogràfica de la Hispanic Society, com per a particulars. 

El 1911 va exposar a l’Art Institute, de Chicago, i al City Art Museum, de Saint Louis, i Huntington li va encarregar la decoració de la sala biblioteca de la Hispanic Society, amb plafons representatius de les regions espanyoles, a fer en cinc anys al preu de 150.000 dòlars: és un període de pintura comercial i d’obligat folklorisme, efectista, teatral i distant, que no suporta la comparació amb qualsevol de les seues escenes de platja, sense negar, tanmateix, la seua mestria cromàtica i l’encert compositiu d’algun dels plafons. 

A través d’aquest ràpid recorregut, la seua vida roman perfilada com la d’un empedreït treballador que va convertir en ofici la seua pintura i va procurar de viure'n, sense fer problema del destinatari i el beneficiari de la seua obra. Extremament sensible al color i la llum de la geografia de la seua terra, es va alliberar de traves d’escola i de preocupacions estilístiques. Va pintar obsedit per la llum que esfuma, reduint la importància del dibuix. 

Joaquim Sorolla, «Xiquets a la platja», 1910. Oli sobre llenç. Museu del Prado, Madrid

Sorolla ofereix instintivament un nou concepte de pintura, determinada progressivament a fer sobretot pintura. Les seues tècniques l’apropen als aquarel·listes anglesos (colors dissolts en aigua, transparències, etc) i també als Indépendants impressionistes (pinzellada gruixuda, sovint espàtula), però els seus supòsits són uns altres, i les seues intencions o interessos, diferents. Va viure per a pintar, lluitant per triomfar i organitzant comercialment la seua activitat una vegada reconegut: cap pintor no fou més aliè que ell a qualsevol bohèmia o irregularitat, tant en l’àmbit quotidià com social. Va ser pintor de la burgesia i mai no va pretendre d’impugnar-la. Només els seus quadres de mar denoten una vinculació més nostàlgica que crítica a la seua terra i un acostament més personal que ideològic a Blasco i Ibáñez i les seues idees. 

Els seus treballs mostren retrats, paisatges i monuments de temàtica social i històrica, caracteritzats per la representació de les persones i els paisatges sota la llum del sol. La seua obra ha estat erròniament catalogada per alguns d'estil impressionista, però en realitat el seu estil es defineix millor com a luminista. 

El 1920, mentre pintava el retrat de la senyora Pérez de Ayala al jardí de sa casa a Madrid, va patir un atac d'hemiplegia que va minvar dràsticament les seues facultats físiques i mentals. Va morir a la seua casa de Cercedilla el 10 d'agost de 1923.

 

Fonts:  Història de l’Art Valencià  /   Enciclopèdia Catalana  /  Viquipèdia