La Ribera Baixa antifeixista

per Jesús Peris

Columnistes

La Ribera Baixa antifeixista
La Ribera Baixa antifeixista

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El passat dissabte Verònica i jo anàrem a Sueca a la presentació de l'Assemblea Antifeixista de la Ribera Baixa. Va ser una experiència molt gratificant, entre altres coses perquè la immensa majoria dels assistents a l'esdeveniment eren gent molt jove i, això, unit a l'estètica d'alguns dels xicons i xicones i al to del debat que s'encetà al final de les intervencions, em va rejovenir una mica. Per un moment semblava tornat als anys 90.

Però al mateix temps sentíem que estaven assistint a la darrera encarnació de la Ribera Baixa lluitadora i revolucionària, que aquells jovenets eren també els darrers descendents dels llauradors i llauradores que somniaren una societat més justa i s'atreviren a plantar cara als senyorets. Vaig pensar en Juan Andrés Córdoba -en realitat pense molt en ell, no puc deixar d'imaginar-lo-, que va viure al mateix barri de Sollana on vivim nosaltres, va empunyar el fusell per «dignitat antifeixista», com diu la cançó, i va morir a Mauthausen molts anys abans que nosaltres arribàrem al poble. «En les fosses de Mauthausen un de Sollana ha fet la pell...» La seua lluita, la seua causa, és la nostra.

Em va agradar estar en companyia d'aquells i aquelles joves que tenen clar que ser antifeixista és un imperatiu ètic per fer la nostra societat més habitable, i no dubten a posar el cos i la veu per alçar la bandera de la llibertat. Em va agradar sentir-los teoritzar, i reflexionar, i voler entendre el món i fer dens el discurs i desenvolupar els objectius de la lluita. En un món d'identitats de guarda-roba com les anomena Zygmunt Bauman, aquells xicots volen arrelar i fonamentar discursivament les pròpies conviccions. I al remat, és curiós, però també lògic que reiteren els arguments i les posicions d'altres moments històrics, perquè la lluita és llarga i sura sobre el temps. Sense dubte hauran d'esmolar els conceptes i els raonaments per mirar de fer-los útils per pensar una societat complexa i en constant liqüefacció com la nostra, però em va semblar important el gest i la voluntat.

Per això, com em sol passar darrerament -tem estar posant-me pesat estes setmanes, però tinc la sensació que fets diferents em duen a la mateixa conclusió- em va semblar preocupant que dos ponents de reconegut prestigi plantejaren la lluita antifeixista hui en termes de defensar les llibertats aconseguides. No se m'entenga malament: clar que cal defensar-les, però plantejat de determinada manera pot semblar que les llibertats aconseguides en la transició són prou o, el que ve a ser el mateix, donar per bo una vegada més el relat d'una transició que hauria sigut de fet un trencament amb el franquisme malgrat tindre casualment com a cap d'estat -i quin cap d'estat!- el successor nomenat per Franco que hui es troba fugit a Abu Dhabi. Clar, no es va plantejar així, però les batalletes em va semblar que ho donaven per suposat. «Papá [o ja "abuelo"] cuéntame otra vez ese cuento tan bonito...»

I el que al final em preocupa és que el discurs antifeixista (criminalitzat pels mitjans, per cert) acabe per esdevenir retòricament conservador resistint l'embranzida dels nous feixistes. Clar que pense que l'antifeixisme hauria de ser transversal, però de la mateixa manera pense que no pot ser una mena de guàrdia pretoriana del règim del 78 que és sense anar més lluny el que vol empresonar els joves de Pego per fer front als feixistes, precisament perquè el feixisme no li és exactament extern. Clar que hi ha lleis valuoses que cal defensar dels feixistes, però, per exemple, lluitar contra la llei mordassa és ser també antifeixista, i, permeteu-me que ho diga una vegada més, lluitar contra els drets de naixement i les impunitats nates i vitalícies és ser també antifeixista. Ser propositiu i no només reactiu se'n diu això, no?

Ser antifeixista no només és resistir i combatre els atacs feixistes i el seu decidit propòsit d'involució, sinó plantejar propostes pròpies, el propi marc, els propis objectius, profundament i radicalment, democràtics. L'antifeixisme ha de ser més jove que el feixisme, perquè el feixisme és el qui proposa anar cap enrere. No podem deixar que s'investisca amb l'aura del nou i puixant. L'antifeixisme s'ha de projectar cap al futur i anar molt més enllà de les limitacions d'una transició vigilada. El futur ha de ser antifeixista.

Les intervencions del públic en l'acte de dissabte, tanmateix, tan temptatives com es vulga, semblaven anar en eixa direcció. Amb aquesta sensació em quede. Últimament, m'ha pegat per ser optimista i confiar en la generació nascuda ja al tercer mil·lenni, la generació dels meus fills. No només hi ha elements preocupants, per descomptat que no. També existeixen -i l'altre dia a Sueca va tornar a ser evident- motius per a l'esperança.