El malvoler de Casado i Ayuso

per Salvador Vendrell

Columnistes

El malvoler de Casado i Ayuso
El malvoler de Casado i Ayuso

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Llig no sé qui de la caverna mediàtica i comprove que, per salvar els mobles del PP, vol comparar la crisi actual del partit de dretes a la que va tindre el PSOE de Pedro Sánchez en el 2016. No vol admetre el poc «trellat» dels líders de la dreta extrema i vol veure, en el malvoler de Casado i Ayuso, una història semblant a la del desamor de Susana Díaz i Pedro Sánchez. I no veuen que, a banda de l’estricta lluita pel poder, aquesta història actual de la dreta extrema no té cap punt de comparació amb la que van viure la parella de dirigents socialistes. No té res a veure, perquè els que volien acabar amb el lideratge de Pedro Sánchez van ser tan curts de gambals que, en comptes de foragitar-lo de la direcció del partit com pretenien, el van convertir en autor d’un llibre que titulà Manual de resistència. I no és que Pedro Sánchez actuà com bon estratega, sinó que va tenir la sort de tenir uns rivals que eren més burros que Tacó. Van fer una gestora per preparar el camí a Susana Díaz, que volia ser l’ama carabassera del socialisme espanyol; però, a més, van proporcionar el relat guanyador a Pedro Sánchez. Van construir un relat més antic que la picor i que mai no ha fallat. Van agafar un tema de la Bíblia, la lluita de David contra Goliat, i el van actualitzar. Pedro Sánchez no va tirar cap pedra en cap fona com David va fer per tombar Goliat. Se’n va pujar a un cotxe i, com un cantant de rock qualsevol, es va passar per les agrupacions socialistes de tot l’estat cantant una sola cançó amb el puny en alt: La internacional. I és que ningú no estima Goliat. Tothom recorda que fa tres mil anys, en un camp de batalla de l’antiga Palestina, un pastor tombà a un poderós guerrer fent servir únicament una pedra i una fona. Des d’aleshores, els noms de David i Goliat s’han convertit en un símbol de la lluita entre el desvalgut i el gegant. I tothom es posa sempre a favor del desvalgut, sobretot, quan no costa diners. Mireu si és així que el David de Miquel Àngel  representa el pastor bíblic abans d’enfrontar-se a Goliat, i és una estàtua que ha sigut acollida com un símbol de la República de Florència front a... Deixe-m’ho córrer. Cada vegada que m’acoste a Florència m’agrada comprovar si Josep Pla tenia raó: «Els tres Davids de Florència, el de Donatello —per mi el més elegant—, el del Verrochio i el de Michelangelo tenen els dos sexes: cada un d’ells té un aire de noia. Tres noies esveltes. Són tres andrògins. Les noies d’aspecte masculí, els nois que semblen noies. L’ambigüitat prodigiosa, la irrealitat real, la falsedat genuïna, els andrògins són una meravella, exciten l’afinitat humana.»  De Goliat no se’n recorda ningú, només veiem un derrotat. De la mateixa manera que ja no recorda ningú Susana Díaz. Qui era aquesta xicota que volia ser l’ama del corral i del carrer?

M’esforce i no recorde res literari que vinga bé al malvoler d’Ayuso i Casado, de la seua particular i avorrida lluita pel poder. L’únic que em ve al cap, a propòsit del problema metafísic que tenen ara en la corrupció, és el que va dir el nostre Francesc Eiximenis quan parlava del tirà, d’aquell governant que en feia un mal ús del poder que li era atorgat. Ara, però, sembla que Casado s’ha desdit de la suposada corrupció d’Ayuso i del seu germà. Sembla que ara ja no es fa la pregunta: «¿Quan morien 700 persones al dia, pots contractar amb la teua germana i rebre 286.000 euros?» La caverna mediàtica l’acompanya en els dubtes que té ara de si n’hi ha o no corrupció. Que ho investiguen... Potser els pot ajudar el nostre Francesc Eiximenis: «el tirà és aquell qui furta a la cosa pública».  El capítol 58 del Dotzè de Lo crestià porta per títol «Que furtar a la comunitat sia pijor cosa que furtar a alcun en singular». I demana una penitència pròpia de l’època: «Per raó d’açò ensenyaren los grans philòsofs que los tirans deuen ésser perseguits fins a la mort, car tostemps aflaqueixen e empobreixen la cosa pública, e aytant com poden enriqueixen si mateixs».  No hi ha perill, però, que lligen Eiximenis, encara que siga per actualitzar-lo i per buscar penitències més actuals, més benevolents, per als «pecats» de corrupció. Primer, però, hauran d’aclarir si en tenen o no, de corrupció, que ara ja no se sap. Molts dels representants de la nostra dreta política i mediàtica van de cristians, però, ja ho sabeu: són ignorants en prosa i actes morals. Passen pel confessionari i ixen sense càrrecs de consciència.