El Palau d'Albalat dels Tarongers

per NLV

Tresors del País Valencià

El Palau d'Albalat dels Tarongers
El Palau d'Albalat dels Tarongers

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El palau d'Albalat dels Tarongers (el Camp de Morvedre), també conegut com la casa del Castell o casa dels Blanes, està situat davant del pont que travessa el riu Palància, a prop de l'església parroquial. Es tracta d'una sòlida edificació senyorial fortificada que probablement s'alça sobre construccions més antigues, ja que s’hi han trobat evidents vestigis romans.  

Encara que ha sofert nombroses reformes posteriors, és el palau gòtic més ben conservat de la comarca, i s'hi poden observar clarament la característica barreja d'elements palatins amb defensius, com ara les torres emmerletades. 

Origen i propietaris

Quant a l'origen del poble, hi ha proves que indiquen l'existència d'una vil·la romana davall de l'actual casa-palau, l’església i la casa abadia, ja que hi ha un columbari soterrat, segons un estudi d’Andrés Monzó. A més d'això, a l'escala de la casa-palau, hi ha una làpida amb una inscripció en llatí, incompleta, que se sospita que va ser arrancada quan es va construir el trull o l'almàssera.

La primera referència sobre els diversos posseïdors d'Albalat apareix al Llibre de Repartiment, l'any 1238, quan Jaume I en feu concessió a l'abat de Fuenteclara. El 1360 era senyor del lloc Raimon de Torís i sembla que va ser ell qui va començar el bastiment.   

El 1379, Jofré de Blanes i Margarida Bonastre van comprar el senyoriu i, juntament amb Segart, va constituir una baronia. El 1438 Alfons el Magnànim va vendre la jurisdicció criminal, alta i baixa, a Godofred de Blanes. Aquesta va passar el 1482 a Joan de Custellens de Vila-rasa, i va ser confirmada més tard per Carles V a Lluís de Vila-rasa. 

El 1609, any de l'expulsió dels moriscos, Albalat tenia 115 cases segons el Cens de Caracena (uns 460 habitants). Pertanyia a Joan de Vila-rasa, qui el dia 24 de setembre del 1611 va atorgar carta pobla a 35 nous pobladors amb uns tributs molt elevats, la cinquena part de les collites. El llinatge dels Saavedra, procedent de Galícia i Múrcia, va arribar a Albalat pel casament de Luisa Carrillo de Vila-rasa, llavors senyora d'Albalat i Segart amb Pedro Saavedra.

A la comarca, la lluita contra el règim feudal es va dur a terme amb negatives al pagament i llargs plets a l'Audiència. No és estrany que Albalat fora el primer poble de la comarca a negar-se al pagament dels drets feudals, ja que era un dels que suportava les condicions més dures. Un grup de 24 veïns dirigits per l'alcalde Vicent Esteve i el regidor Francesc Asensi, es van negar a pagar els drets corresponents al període 1813-1816. El 1865 es va resoldre el plet dels pobles d'Albalat i Segart, per reclamació dels drets senyorials contra el comte de l'Alcúdia i baró d'Albalat, Antonio de Saavedra y Jofré. El preu que hagueren de pagar per la liquidació del plet va ser de 130.000 reals, amb la renúncia dels hereus a tots els drets que pogueren tindre sobre els pobles. A canvi, el municipi va rebre 14.463 fanecades de terres. Els hereus del comte es van desprendre, per mitjà de subhastes, de totes les cases i terres que tenien com a pròpies.

L’edifici

L'edifici posseeix un semisoterrani amb gran quantitat d’arcs ogivals i de mig punt, de pedra calcària blava i tres plantes amb totes les dependències d’una casa noble: cavallerisses, almàssera, saló noble i cambres. També s’hi conserva l’antic calabós municipal. Hi ha indicis d’una possible comunicació amb l’església mitjançant una pas soterrani, cegat en l’actualitat.

La porta d'origen romà, a la base de la paret nord-est, que dona a la plaça, té als costats sis carreus de menor mida del normal, de calcària blava. Les dovelles que falten a l'arc estan col·locades sense ordre al centre de la paret que el tanca. És molt probable que es desmuntaren al segle XIV per donar més consistència al mur. 

El 1988, amb motiu de la reparació dels fonaments de les pilastres de l'església, hi van aparéixer unes grutes subterrànies que contenien una gran quantitat d'ossos i ceràmica. 

La casa del Castell d'Albalat dels Tarongers va ser declarada Bé d'Interés Cultural el 1949  i, des del 1897, pertany a la família Baixauli.