Breu defensa de la nostra herència clàssica

per Vicent Riera i Escrivà

Tribuna

Breu defensa de la nostra herència clàssica
Breu defensa de la nostra herència clàssica

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si partim de la premissa que tota societat humana hauria de conéixer amb certa profunditat els fonaments lingüístics, científics, filosòfics, polítics, jurídics, culturals i socials sobre els quals reposen les seues institucions i formes de vida, i assumim que la civilització grecollatina constituïx la base d’eixos fonaments pel que respecta a la societat occidental; és obvi que haurem de concloure que els membres de la nostra societat haurien de tindre un coneixement prou aprofundit de la dita civilització grecollatina. A més d’esta conclusió que em resulta prou evident, estic totalment convençut que és menester que la nostra ciutadania tinga un coneixement profund de la nostra herència clàssica pels motius que, tot seguit, passe a enumerar:

I

Perquè en els textos dels autors de l’antiguitat clàssica estan depositats els mètodes, les normes, els sabers i els corol·laris imprescindibles per a l’ésser humà de qualsevol època. Mètodes i sabers que no passen mai de moda i als quals hem d’acudir una vegada i una altra per tal d’alcançar una vida més virtuosa (en el sentit aristotèlic del terme) i perfecta.

II

Perquè, com afirma el matemàtic i filòsof Ricardo Moreno Castillo, som els fills de la civilització llatina i els nets de la grega i som, per tant, els depositaris d’un immens tresor de saviesa que hem de conservar. Ja que, sense eixe saber, no arribarem mai a comprendre el present. El valor d’eixe saber és perenne, per molt que evolucionen els temps, i tenim l’obligació moral de transmetre’l a les generacions venidores, com ens l’han transmés a nosaltres les generacions passades. El nostre món és molt canviant i tecnificat, però, per paradoxal que parega, té més possibilitats d’adaptar-s’hi i de comprendre’n els canvis aquella persona que coneix bé el nostre passat i que gaudix amb l’obra dels artistes, científics i pensadors clàssics que no passen mai de moda, que no aquella altra persona que només vol estar a l’última.

III

Perquè l’estudi de les llengües clàssiques, sobretot del llatí, ens ajuda a percebre i a entendre les entràmenes de la nostra pròpia llengua. A Alemanya, país amb una gran tradició en l’ensenyament de la llengua d’Horaci, els tests de llengua alemanya realitzats al llarg de tot el país mostren clarament que els estudiants de llatí sempre solen traure millors notes que els qui no l’estudien.

IV

Perquè, com afirmava el filòsof britànic Bertrand Russell, el món continua estant ple de grups d’iracunds i egocèntrics, totalment incapaços de considerar la vida humana com un tot i, en alguns casos, disposats a destruir la mateixa civilització humana abans que fer un pas arrere. Contra esta estretor de punts de vista, cap dosi d’instrucció tècnica no suposarà un antídot. Haurem de trobar el remei a este mal en tots aquells estudis humanístics que, sense aniquilar el respecte per la pròpia personalitat, capaciten l’individu a fi que es puga contemplar en la seua vertadera perspectiva i puga arribar a entendre l’efímera posició que el ser humà ocupa en el cosmos que habita. Uns estudis humanístics que suposen una reflexió aprofundida sobre aquell antiquíssim adagi clàssic que afirma:

Nosce te ipsum
(Coneix-te a tu mateix)

V

I, finalment, perquè l’estudi de la història i de les llengües de la civilització grecollatina també servix per a combatre el procés de desidiomatització a què es veuen sotmesos els jóvens de la nostra societat amb l’emergència de noves formes d’oci audiovisual i digital. Recordeu que el procés de desidiomatització consistix, bàsicament, en la incapacitat d’expressar, amb un mínim d’eficàcia, les nostres emocions i els nostres pensaments mitjançant el llenguatge.

Per tot això que he dit, m’agradaria que les pròximes lleis educatives atorgaren més pes a les matèries que estan en el nucli dur del nostre ADN cultural: la cultura clàssica, el llatí, el grec, la filosofia... Estic absolutament convençut que, com deien els mateixos autors clàssics:

Operae pretium est
(L’esforç val la pena)
 

Ja sé que tots estos arguments que acabe d’aportar pareixeran irrellevants i insulsos a aquella part dels ciutadans del nostre país que no es priven, al meu parer, de torbar-se en favades i foteses que no porten enlloc i que no s’estan de grapejar la seua pròpia llengua i de menysprear la dels altres, com diu la Vulgata:

Numerus stultorum est infinitus
(El nombre dels destrellatats és infinit)
 

Però tingueu ben en compte que, per als ciutadans de països tan poc seriosos com Alemanya, Suïssa, Bèlgica, França, Luxemburg o Àustria, la competència i el domini de la llengua (o llengües) i dels orígens de la cultura del país constituïx una qüestió primordial que és l’objecte de preocupacions i de debats profunds i apassionats en els mitjans de comunicació. Perquè la ciutadania d’eixos estats està convençuda que eixe assumpte va íntimament lligat al progrés del benestar econòmic, social, científic i cultural de les seues societats. Ací, mentrestant, una bona part de la parròquia actua i fa com qui sent ploure. En fi... com deia aquell escriptor saforenc misantròpic i malcarat:

A partir de certa edat, la ignorància no és una tara de naixement, sinó un mer modus vivendi (una forma de vida).