Implosiona la democràcia?

per Jesús Moncho

Veus

Implosiona la democràcia?
Implosiona la democràcia?

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El rebentó del PP per la brasa Ayuso-Casado ha alçat les alarmes. Atenció, podria passar qualsevol cosa, hom diu. Fins i tot, pot perillar l’estabilitat de la nostra democràcia. Quan molts ja fa temps que observen que l’estabilitat de la nostra democràcia va ressentint-se. La nostra democràcia, encarnada o simbolitzada per dos elements cabdals, la Constitució del 78 i la Monarquia per a tots, elements que volien ser o representar la solució al problema ancestral d’allò que se’n diu «las dos Españas», o, dit en altres paraules, «la identitat nacional» i «la desigualtat social o, en el seu lloc, l’extensió de drets». I resulta que els tres actors principals per a dur a terme tot açò, el PP, el PSOE i el rei, han entrat o passat crisi. Els barons del PSOE expulsant Pedro Sánchez, el rei enfugit a Abu Dabi, i, ara, el PP saltant pels aires.

Com és això?... En realitat, la veritable crisi o problema, que porta els partits i el rei a trencar-se, està residint en la solució, o no solució, del problema nostrat: la identitat nacional, i la desigualtat social o extensió de drets. Després de més quaranta anys de democràcia, la societat ho acusa, ho manifesta, i els actors cridats a trobar-ne solució, PP, PSOE, la Monarquia, no la troben o no la saben trobar (o s’hi resisteixen?), i apareixen els estralls i les crisis al seu si.

Davant la identitat nacional, és a dir, la uniformització espanyolista o l’Espanya diversa dels pobles, el PSOE de Sánchez volia trobar la solució en el reconeixement plurinacional, amb tot el que això comporta (bilateralisme amb pobles, finançament autonòmic just per població i no per hectàrees, reforma electoral, de la Justícia...), i el PSOE reactiu dels barons volia mantindre l’Espanya de sempre (completar els seus pressupostos en l’Espanya profunda des dels recursos de les comunitats perifèriques; caixa única; mantindre la direcció jerarquitzada des dalt...). El resultat de la seua crisi ja la coneixem. I davant la desigualtat social o extensió de drets, la lluita queda entre el manteniment de drets formals (tal com diu la Constitució) o l’extensió real de drets (dret a la vivenda, al lloguer, a la justícia energètica, a LGTBI, a un sou digne, igualtat lingüística, a la manifestació i expressió...).

Pel que fa al PP, que té Espanya com a única nació, per la qual cosa a penes aconsegueix representació política a Euskadi i a Catalunya però sí a llocs de nacionalitat precària on apareixen sempre com a trencadors i secessionistes (per exemple, al PV), la pugna Ayuso-Casado amaga la divisió de la dreta espanyola, que gira al voltant de mantindre’s en la senda formal de la Constitució fent un simple exercici pragmàtic i economicista, o bé, d’un altre costat, l’involucionisme, retallant tots els drets possibles. Ayuso ha sigut la pantalla, no té prou pes ni personal ni polític, simplement explota l’essència madrilenya de ser espremedora a través de la concentració de recursos en la capital (infraestructures, ens i organismes d’administració, recaptació d’impostos...) i no representa el veritable bloc involucionista. I, per a tirar endavant, resulta que cauen en mans del qui té capacitat moral i política, un liberal, Feijóo, que ha tret quatre majories absolutes, però que tampoc representa el sector involucionista (oligopolistes, amb la prevalència dels poders fàctics i clavegueres d’Estat...). La resolució de la seua crisi és temporal; ja decidiran qui serà el guanyador i candidat real.

Però, mentrimentres, els problemes de la societat espanyola continuen candents. I no són altres que el reconeixement d’una realitat diversa i plurinacional, i una vertadera extensió de drets socials que iguale i dignifique les persones. Això, o... reis amagats, traïcions entre camarades de partits, i crispació social. La tria i elecció queden obertes.