Celebrem la persistència del poble sahrauí, 46 anys de la República Sahrauí Democràtica

per Joan Martínez i Tortosa

Veus

Celebrem la persistència del poble sahrauí, 46 anys de la República Sahrauí Democràtica
Celebrem la persistència del poble sahrauí, 46 anys de la República Sahrauí Democràtica

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

1.

Resta lluny aquell 27 de Febrer de 1976 en què el Consell Nacional Sahrauí a Bir Lehlu proclamà la República Àrab Sahrauí Democràtica ( RASD). Un dia abans que la bandera espanyola fos arriada per darrera vegada i hissada la bandera marroquina en el Govern General del Sàhara.

El president del primer govern de la RASD fou El Uali Mustafá Sayed i el ministre de Defensa fou Brahim Ghali. 

A partir d’aquest moment diversos països reconegueren la RASD.

El 14 de novembre de 1976. Felipe Gonzalez signà en els Campaments Sahrauís de Tindouf (Algèria) una declaració conjunta PSOE-Front Polisari denunciant els Acords Tripartits de Madrid, pels quals el Sàhara Occidental fou entregat al Marroc per part d’Espanya.

En el discurs Gonzalez declarà: «Vull comprometre'm davant de la història, el nostre partit estarà amb vosaltres fins la victòria final» (sic).

El que sí que ha demostrat la història és un petit matís: el PSOE substituí en el seu compromís amb el poble sahrauí,  «estarà amb vosaltres»  per «estarà contra vosaltres».

Els fets ho han demostrat a bastament.

El 8 de setembre de 1977 en un altre comunicat entre PSOE i Frente Polisario, el PSOE promet : «desplegar els seus esforços a Espanya i en l’àmbit internacional pel reconeixement del Frente Polisario com legítim representant del poble sahrauí», de la mateixa manera la RASD, que constitueix una garantia per la pau i l’estabilitat de la regió.

El ben cert és que fins ara cap govern espanyol ha reconegut la RASD, a pesar del lligams històrics i polítics amb el poble sahrauí.

Bon exemple del cinisme i la hipocresia política de tots els governs d’Espanya amb els seus compromisos envers el Sàhara Occidental i la RASD: compromisos i promeses traïdes.

L’1 de maig de 1979 el president del govern espanyol Adolfo Suarez signà un comunicat conjunt entre UCD i Frente Polisario, on es declara que la descolonització del Sàhara ha patit retards continus i el problema requereix una solució urgent, política i pacifica.

Més paraules buides de les autoritats espanyoles que no van resoldre res del problema «urgent».

Durant el llarg període de guerra que durà fins l’«Alto el Foc» no es produí cap avenç envers la descolonització i el referèndum del Sàhara a pesar de les diverses resolucions de l’ONU refermant el dret del poble sahrauí a l’autodeterminació i la independència.

El 6 de setembre de 1991 es procedeix a l’Alto el Foc mentre accepten el Frente Polisario i Marroc el Pla de l’ONU ( Plan de Arreglo. Resolució 690). Es fixa el Referèndum com la columna vertebral d’aquest «Pla de Arreglo», basat en el consentiment de les dues parts i sota la supervisió de la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO).

A partir del 1991 la situació es transforma en una atonia letàrgica i cap avenç. I els sahrauís que estan refugiats als Campaments de Tindouf van veient de forma impotent com la situació es deteriora de forma progressiva sense albirar solucions al conflicte.

En aquest període van succeint-se diversos enviats personals del Secretari General de l’ONU per al Sàhara Occidental sense cap acord, ja que la seua tasca ha estat boicotada sistemàticament per estats com França i EUA.

2.

França ha actuat amb impunitat i amb pràctiques colonials; imposant la política de fets consumats per la força en el Sàhara Occidental ocupat.

Ha posat molts entrebancs al procés de pau, obstruint l’aplicació de la legalitat internacional i frenant els esforços de la Unió Africana (UA) i l’ONU durant anys i impedint la solució que permeta al poble sahrauí exercir el dret a la independència i posar fi a aquest conflicte de llarga durada.

En aquesta situació de sopor els governs espanyols s’han adherit a la tesi marroquina que proposa una mena d’autonomia per al Sàhara Occidental, autonomia que suposaria de fet consumar l’ocupació del Sàhara Occidental pel Marroc. Una altra traïció del governs espanyols envers els sahrauís.

Cal destacar que en aquest procés hi ha un aspecte cabdal i que els governs espanyols mai han volgut assolir, que Espanya és la potència administradora del Sàhara Occidental, reflectit en diverses resolucions de l’ONU. I, per tant, responsable de canalitzar el procés de descolonització.

Marroc és potència d’ocupació no potència administradora.

Aquesta situació anodina tingué un gir radical el 13 de novembre de 2020 motivat per la violació de l’Alto el Fuego de 1991 en envair el Guerguerat i atemptar l’exèrcit marroquí contra civils sahrauís amb resposta per part del Front Polisario i encetant un conflicte militar, que continua en aquest moment.

En resposta a la pressió internacional, el secretari general de l’ONU Antonio Guterres nomenà a Staffan de Mistura enviat personal al Sàhara Occidental, després de fer una gira per tota la zona en conflicte i sense cap proposta fins ara.

Els sahrauís estan molt lluny de confiar en els esforços de l’ ONU, per altra banda prou minsos i sense abordar la demanda del poble sahrauí que continua sent la mateixa que el 27 de febrer de 1976: la independència nacional total.

I aquesta demanda va restar fefaent en la visita que el enviat personal del secretari general de l’ONU Staffan de Mistura girà a la República Sahrauí recentment.

Després d’aquesta situació no resolta al Sàhara Occidental durant més de 46 anys cal celebrar alguna cosa aquest 27 de febrer?, doncs sí, celebrar la persistència, la paciència, la resiliència i la fermesa del poble sahrauí durant tot aquest temps, defensant el seu dret inalienable a la lliure determinació i la independència.

Clar que sí germans sahrauís, cal celebrar-ho. Ara sí, fins la victòria final!!!