Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna, ubicat a Simat de la Valldigna (la Safor), va ser fundat pel rei Jaume II el Just el 15 de març de 1298.  Fou el primer establiment monàstic d’aquesta importància bastit al Regne de València després de la conquesta cristiana. 

Segons la tradició, en passar per aquesta vall, el rei es va impressionar per la seua bellesa i li va dir al seu capellà fra Bononat de Vila-seca: «Vall digna per a un monestir de la vostra religió», a la qual cosa el clergue respongué: «Senyor, vall digna». I així va ser com el monarca va concedir les terres a l'abat de Santes Creus per a una nova fundació cistercenca.

Història

Dies després de la donació, Jaume II, fra Bononat i els seus seguicis es reuniren al lloc de Ràfol (llogaret cristià de la vall fundat després de la conquesta de Jaume I) per prendre possessió dels castells de Marinyén, d'Alcalà i la torre del Mondúber.

 Els dotze monjos i l'abat arribats de Santes Creus, inicialment, hagueren d'utilitzar com a allotjament una espècie de llotja de contractació (espai on acudien els musulmans a fer les transaccions) a Benizael, situat al costat del riu Vaca i de la font Gran i l'alqueria de Cimat. En aquesta època, els abats eren escollits per la mateixa comunitat i a perpetuïtat, és a dir, fins a la seua mort. 

L’edifici, que va començar a construir-se al segle XIV, es va estructurar al voltant del claustre, d’acord amb els cànons del gòtic cistercenc, amb dues renovacions després de les destruccions dels terratrémols del 1396 i el 1644. Després d’aquest últim, es van dur a terme substitucions completes, noves dependències i enriquiment barroc propi dels segles XVII i XVIII.

 El 1835, amb la desamortització, el centre abandonat pels monjos i venut a particulars. El cenobi es va convertir en una explotació agropecuària i es va iniciar l'enderrocament de la majoria de bastiments i la venda dels carreus dels arcs i les lloses com a material de construcció. Altres peces van passar a formar part de les parròquies de la comarca. Els béns mobles i fons documentals que havien estat atresorats per la comunitat es van dispersar seguint els passos dels monjos exclaustrats. 

Finalment, algunes peces d'especial interés, com ara la Font dels Tritons o el claustre alt del Palau de l'Abat, es van vendre i van ser reubicades: la primera, en una plaça de la ciutat de València; el segon, a la mansió neogòtica del Canto del Pico (Torrelodones, Madrid), finca d'esbarjo que va pertànyer durant dècades a la família del dictador Francisco Franco.  Aquest claustre va ser restituït al monestir i reubicat al seu lloc original el 2007.   

 L'abandó i la desídia de més d'un segle van acabar donant al conjunt monàstic un aspecte ruïnós que el va fer «invisible» davant dels ulls dels diferents governs de l'Estat. 

 Finalment, el 1970 es va declarar el conjunt de la Valldigna monument historicoartístic, circumstància que no va evitar que el propietari tancara les portes a qualsevol visitant, ni la destrucció sistemàtica dels edificis que encara es mantenien. Es va utilitzar maquinària pesant per a demolir estances completes, fins i tot es van trobar orificis per als cartutxos de dinamita (als murs del refectori i l'aula capitular). Aquestes accions foren denunciades per l'Associació d'Amics de la Valldigna i per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles.

 El 1984, la Direcció General de Patrimoni de la Conselleria de Cultura de la restaurada Generalitat Valenciana va encarregar els estudis previs als arquitectes Salvador Vila Ferrer i Carlos Campos González, i, acabades les gestions oportunes, va comprar el monestir el 1991. L’any següent es va redactar el pla director, amb la participació dels arquitectes abans esmentats i l'arqueòleg José Manuel Martínez García, i van començar les excavacions arqueològiques i la rehabilitació.

 Amb la celebració del 700é aniversari del monestir, el 1998, es va inciar l'actual procés de recuperació patrimonial i com a símbol valencià. El 3 de juny del mateix any, les Corts van aprovar la Llei del patrimoni valencià. Per les mateixes dates es va crear la Fundació Jaume II el Just, encarregada de la restauració i promoció de la Valldigna. En l’actualitat, segons l'article 57 de l'Estatut d'Autonomia: «El Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna és temple espiritual, històric i cultural de l'antic Regne de València, i és, igualment, símbol de la grandesa del Poble Valencià reconegut com a Nacionalitat Històrica».

Arquitectura 

El conjunt edificat està envoltat per dues muralles, l’exterior i la de clausura, ambdós del segle XIV. L’accés principal al recinte és el Portal Nou, construït el segle XIV per l'abat Arnau d'Aranyó. Al seu costat, hi ha la Capella de la Mare de Déu de Gràcia, església de planta de creu grega, alçada en estil barroc durant el segle XVIII. A l’esquerra de l’entrada al recinte es troba l'Almàssera, també del segle XVIII, on s'ubicava el molí d'oli, el graner, les cavallerisses i altres dependències de caràcter agropecuari.

Passat el portal, i al mig d'un passeig entre tarongers, està la Font dels Tritons, del segle XVIII, elaborada amb marbre i retornada al monestir després de romandre unes dècades als jardins dels Vivers de la ciutat de València.

A la part posterior, s’alça l'església de Santa Maria de la Valldigna, del segle XVII, encara que hi ha evidències arqueològiques de dos temples anteriors, un del segle XIV i l’altre del segle XV, destruïts pels terratrémols. És de planta de creu llatina amb atri, sis capelles laterals, creuer, amb cúpula, i presbiteri, on se situava el cor. Tot el temple està decorat profusament. Als cantons nord-est i nord-oest hi ha dues torres que protegien l’església i al cantó sud-est el campanar.

A la dreta de l’església, hi ha el Claustre del Silenci, edificat durant els segles XIV i XV. Al costat sud, està el refectori o menjador, recentment rehabilitat. En un dels murs destaca el púlpit des d’on el monjo lector amenitzava els menjars de la comunitat. Al costat est del claustre està ubicada la Sala Capitular, construïda probablement per l’autor de la Llotja de València, l’arquitecte Pere Compte, sent abat del monestir Roderic de Borja, qui més tard seria el papa Alexandre VI. L'accés és a través d'una porta flanquejada per dos finestrals gòtics. La decoració flamígera de la porta ha desaparegut, conservant-se les arquivoltes de les finestres amb capitells decorats amb temes vegetals i animals fantàstics. A l'interior destaca el setial de l'abat, al mur est, que va estar emmarcat per un arc flamíger rebaixat, i la volta de creueria amb dues mènsules que representen àngels portant escuts. Sobre aquest s'obren dues finestres de doble esqueixada. La fàbrica és de carreus i maçoneria. L'aparició de les claus de la volta de la sala capitular durant les excavacions ha permés que s’haja pogut reconstruir la coberta d'aquesta sala.

A la part posterior, i després de travessar el locutori cobert per una volta de creueria recentment reconstruïda, s’arriba al Palau de l'Abat, bastit als segles XIV, XV, XVI i XVIII. S’hi van allotjar els reis i les personalitats que visitaren les nostres terres, com ara Martí I l’Humà, Alfons el Magnànim i Felip II.

 Actualment, el monestir està recuperant l’antic esplendor artístic i arquitectònic, i també la seua funció com a epicentre cultural dels valencians.