Tal dia com hui del 1459 va morir Ausiàs March

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1459 va morir Ausiàs March
Tal dia com hui del 1459 va morir Ausiàs March

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El 3 de març del 1459 va morir a València Ausiàs March, poeta i cavaller, originari d'una família de la noblesa. Va ser soterrat a la capella de la família a la catedral.

Ausiàs era fill de Pere Marc i Elionor Ripoll, casats a València el 2 de setembre del 1379. D'aquesta unió va nàixer posteriorment una filla, Peirona (morta el 1472), que era sorda profunda; a més, d'un matrimoni anterior, Pere Marc tenia altres tres fills i nets. Per a Pere Marc, que tenia quasi 60 anys, aquest fill tardà es degué convertir en el seu preferit, ja que poc abans de morir va instituir Ausiàs com a hereu universal dels seus béns, quan només tenia tretze anys, i esdevenia així el cap de la branca valenciana de la família.

Ausiàs March va seguir la tradició familiar i va rebre educació per a formar-se com a cavaller, unida a una sòlida formació cultural. En aquesta darrera, la intervenció de son pare fou cabdal. Aquest era vassall distingit del duc de Gandia, Alfons d'Aragó, i el seu fill, com a aspirant a cavaller, tenia un lloc reservat entre patges i escuders de la cort ducal. D’altra banda, Pere Marc era un poeta destacat i tenia una bona biblioteca; també influirien en el jove Ausiàs els centres culturals de Sant Jeroni de Cotalba i la cort ducal de Gandia.

Després de la mort del pare el 7 de juny de 1413, Ausiàs, amb tretze anys, va quedar sota la tutela de sa mare Elionor. A poc a poc, aniria assumint les responsabilitats i honors del seu llinatge. Un exemple d'això és la carta de la Cancelleria, on el rei el convocava com a membre de la noblesa a les corts que se celebrarien el 1415 a la Seu de València. En aquestes corts jurà com a successor l'infant Alfons, al servei del qual es va situar prompte Ausiàs. 

A la catedral de València, a prop d'on és la capella dedicada a la beata Josefa Naval Girbes, hi trobem una làpida, col·locada el 1950 per la societat Lo Rat Penat i l'Ajuntament de València. Hi diu que allà està sebollit el poeta Ausiàs March. No us ho cregueu. És fals. La família March tenia una capella a la catedral, sí, és cert, però no al lloc que Josep Sanchis Sivera cregué i que, tot i l'errada, encara simulen que és (David Garrido)

Cavaller i falconer del rei

El 1419, ja armat cavaller, Ausiàs va acceptar el reclutament reial per a l'expedició que es preparava a la Mediterrània. Un any després, les naus i galeres van fer rumb a Sardenya. Aquesta campanya es va solucionar diplomàticament, tornant Sardenya al control reial.

Sense guerra, dedicava el temps als plaers, entre els quals hi havia la caça: Ausiàs Marc era un excel·lent caçador. Va fer vida cortesana ben a prop del rei Alfons, juntament amb altres destacats cavallers de l'expedició, Jordi de Sant Jordi,  Lluís de Vilarrasa o Andreu Febrer. El següent objectiu de la campanya era l'illa de Còrsega, el resultat de la qual no fou gaire satisfactori. Es va conquerir Calvi, però els genovesos van acudir a l'ajut de la ciutat de Bonifaci, que era assetjada, i van fer impossible la conquesta de l'illa.

Una part de les forces de l'expedició es va dissoldre amb el permís del rei per als qui volgueren tornar a casa. El 20 d'abril del 1425 el rei agraïa a Ausiàs el seu comportament coratjós en les expedicions en què havia participat. A mitjan octubre, l'armada va tornar a Siracusa, Sicília, des d'on Ausiàs Marc emprendria el camí de retorn definitiu a casa.

Acabada aquesta etapa militar, el rei Alfons el va recompensar amb la confirmació i augment dels drets com a senyor de Beniarjó, Pardines i Vernissa, sumant-li l'honorable càrrec de falconer reial (falconer major de la casa del senyor rei), el 1425. Les instal·lacions reials de falconeria es trobaven a l'Albufera de València, Ausiàs s'hi dedicà gustosament en l'exercici del seu càrrec (fins a 1428), que consistia a criar i ensinistrar falcons i enviar-los al rei, a més de tenir cura dels gossos i triar bons cavalls per a la caça.

Quan va deixar el càrrec de falconer reial, Ausiàs tornà a les seues terres i va fixar la seua residència a Gandia, on residia sa mare Elionor, malalta, que moriria l'any 1429. A partir d'aleshores, i ja passats la trentena, a la casa del carrer Major de Gandia o al palau de Beniarjó, va portar una vida sedentària dedicada a la seua administració i millora de la seua herència, a defensar els seus drets feudals, i efectivament, a escriure els seus poemes. 

El 1912, l'historiador natural d'Albaida Elías Tormo imaginà que el sant Sebastià sobre taula conservat a Xàtiva, pintat per Jacomart, era la imatge viva del poeta Ausiàs March. Posteriorment, el vilarealenc -i xativí d'adopció- Carlos Sarthou digué que sí, que era el «supuesto retrato» d'Ausiàs March. I vet ací que el sant Sebastià de Jacomart esdevingué imatge icònica del gran poeta fins a hui dia, reproduïda a bastament en monografies, articles i llibres de text (David Garrido)

Senyor dels territoris dels Marc

Els documents signats per Alfons del 20 d'abril del 1425, a més de confirmar-lo com a senyor dels territoris dels Marc a Beniarjó, li concedia l'Alta justícia, cosa que significava la més alta autoritat dins dels seus dominis, i el capacitava per a resoldre plets, erigir-hi forques i fer-ne ús. El municipi de Gandia no va estar d'acord amb l'augment de poder d'Ausiàs en un territori que considerava dins del seu terme. Ausiàs va governar amb mà de ferro els seus dominis, fent valer sempre els seus drets feudals. A més, fou un propietari ambiciós i emprenedor; mostra d'això és la introducció del conreu de la canya de sucre, conreu extensiu destinat a l'exportació i introduïda a Oliva i a les terres del duc de Gandia, amb la qual cosa obtingué nombrosos beneficis. Per això feu construir el seu propi molí sucrer o trapig a Beniarjó i un assut per canalitzar les aigües: l'Assut dels Marc, de 1450, que encara funciona. 

Per aquesta època degué portar una vida irregular: el 1425 la reina Maria de Castella ordenà al batlle de la ciutat de València que fera retornar a sa casa un xicon d’uns dotze anys que se n'havia anat amb ell i estava en «via de perdició», i el 1427 va tindre un procés a requeriment de la mare d’Elionor, filla de Roderic Alfonso, de Gandia, que fou sobresegut.

El 1437, quan tenia al voltant de quaranta anys, va contraure matrimoni amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell. El 1438 va enviar un cartell de deseiximent al seu cunyat Galceran Martorell, a causa de desavinences sorgides en el repartiment dels llocs de la vall de Xaló, que havia heretat Isabel.

Aquesta va morir pel setembre del 1439, i el 1443 es va casar en segones noces amb Joana Escorna, amb la qual va viure onze anys a València. Fou hereu universal de totes dues mullers, cap de les quals, però, no li va deixar successió legítima. Poc abans de morir restà embolicat en un altre afer entre un fill seu bastard i Galceran de Vilanova, el qual també va acabar amb un cartell de desafiament. Deixà quatre fills bastards vius; un altre, Francesc, ja havia mort.

Al carrer de Cabillers, una placa commemorativa indica que «Ací estava la casa d’Ausiàs March aon [sic] morí el 1459». Se suposa l'indret on era la casa que, el 1451, Ausiàs March comprà a Violant de Valeriola, i on visqué amb la seua segona esposa, Joana Escorna, i el lloc on el poeta morí (David Garrido)

Poeta

L’obra coneguda d’Ausiàs Marc es compon de 128 poemes (uns 10.000 versos), conservats en 13 manuscrits de cap a la fi del s. XV i de la primera meitat del XVI i en cinc edicions antigues, aparegudes entre els anys 1539 i 1560. La primera edició, gairebé completa (122 obres), és la de Barcelona del 1543. Hi ha també diverses traduccions castellanes antigues, com la del valencià Baltasar de Romaní (València, 1539), que consta de 39 obres acarades amb el text original, i la del portugués Jorge de Montemayor, amb 97 obres, la primera edició de les quals aparegué a València el 1560. La traducció llatina de Vicent Mariner fou inclosa en les seues Opera omnia (Tournon, 1634).

A partir de la primera edició impresa, hom intentà de donar una ordenació de la seua obra per temes, o l’agrupà en cants d’amor, de mort i morals. Algunes edicions fan una quarta divisió, amb el Cant espiritual. En canvi, un grup de còdexs donen un ordre que sembla factici i que ha estat considerat com a cronològic; tanmateix, sembla que només ho és en línies generals: hom troba al començament alguna de les obres susceptibles de datació més antiga, i vers la fi obres que, sens dubte, pertanyen a l’edat madura o a la senectut del poeta. La seua poesia tractà principalment el tema amorós, no pas segons l’estil dels trobadors, com diu ell mateix, sinó segons la veritat, fundada en una ciència amorosa que es fonamenta en idees aristotelicotomistes sobre l’amor, segons les quals aquest només podia trobar la plenitud del seu goig en la pura contemplació i la pura coneixença de l’objecte estimat. 

Portada de «Las obras del famosíssimo philósofo y poeta Mossén Osiàs Marco, cavallero valenciano de nación catalán, traduzidas por don Baltasar de Romaní»

A l’altre pol hi ha l’amor sensual, comú amb l’animal; però com que l’home participa de doble natura, psicofísica, el seu amor en participa també, i d’ací naixen les contradiccions de la vida amorosa. Malgrat que en certes obres Marc cantà amors ideals, en la majoria analitzà o feu palès el drama interior originat per aquelles contradiccions. En les obres que, críticament, hom pot atribuir a una primera època, les dames cantades s’encobreixen davall els senyals plena de seny llir entre cards, i hi apareixen sovint tòpics de l’amor cortés. En un altre grup d’obres, possiblement d’una segona època, aquella contradicció és simbolitzada per l’oposició ira/amor odi/amor i per les paraules oh foll amor amb què comencen les tornades d’alguns d’aquests poemes. En aquestes obres, més encara que en les de la primera època, Ausiàs Marc es presenta com un home escindit; en comptes de seguir el camí de la serenitat, es lliura a un amor emmetzinat, sense el qual troba buida la seua vida. D’aquesta rebel·lia i d’aquest desordre intel·lectual i ètic s’acusà en obres més tardanes, algunes d’elles d’un caràcter marcadament confidencial. El començament d’aquesta etapa final és en el poema 87, primer dels grans poemes morals i didàctics que caracteritzen la seua poesia tardana. En aquesta etapa cal situar els sis cants de mort (possiblement escrits amb motiu de la mort de la segona muller) i el Cant Espiritual, obra cabdal del poeta i una de les més grans de la poesia catalana. Tot i la seua evolució, en la seua poesia hi ha constants que la diferencien de la de tots els altres poetes, a desgrat de les influències trobadoresca —important— i italiana. Es distingeix per la introspecció i l’anàlisi. Les formes expositives que empra són adequades a aquest desenvolupament analític. D’altra banda, contrasten amb aquest procediment les formes contundents d’expressió, amb canvis bruscs de to i d’estil; aquest raonament persistent de vegades peca d’eixut. Les imatges usades sovint són prosaiques, però són adequades a l’estil psíquic que pretenen d’explicar, o són d’un to ombrívol, com convé a un home forassenyat, imatge amb la qual volgué presentar-se en algunes obres. 

Amb tot, l’home extraordinàriament lúcid que inventà aquestes imatges, que encara hui colpeixen, no resta mai eclipsat. La seua poesia tingué una repercussió notable en la lírica castellana del s XVI i, encara, del XVII. Modernament, Amadeu Pagès publicà una edició crítica de la seua obra (1912-14), i el 1952-59 n'aparegué una altra, a la col·lecció Els Nostres Clàssics. El 1946 foren publicades per Martí de Riquer diverses traduccions castellanes antigues.

 

Fonts: David Garrido, «On són la casa i la tomba d’Ausiàs March?», Diari La Veu, 2019  / Josep Piera, Jo soc aquest que em dic Ausiàs March, Edicions 62, 2001  /  Enciclopèdia Catalana  /  Viquipèdia