Retorn a Bacàvia

per Jesús Peris

Columnistes

Retorn a Bacàvia
Retorn a Bacàvia

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Jo crec que una de les coses que va deixar clares l’anomenat Procés és que quan Catalunya pensa en sobiranies i autodeterminacions pensa estrictament en ella mateixa: les fronteres de la República dels cinc segons coincidien de manera exacta en les fronteres autonòmiques.

Per descomptat, no els culpe. Al remat és la constatació que els processos històrics i socials a Catalunya han sigut diferents, i no només en les darreres dècades. D’alguna manera és el que volia dir Teodor Llorente en el seu poema València i Barcelona: «Enjamay disputeuvos, germans, vostra corona / Les dos podeu ser reynes, Valencia y Barcelona: / La corbella es un ceptre lo mateix que'l trident». I és que el vell Llorente podrà ser moltes coses, però el que no era és centralista. Rafael Roca ho ha demostrat cumplidament. També es demostra que els identificadors populars són, allà i ací, Catalunya i el País Valencià (encara que en el nostre cas lamentablement massa vegades no amb aquest nom).

A més, he observat a twitter un fenòmen preocupant i una mica paradoxal, i és l’existència creixent d’un secessionisme lingüístic a Catalunya. En alguns casos la identificació estricta entre llengua i nació ha dut a més d’un a expulsar els valencians (i els balears) dels parlants de llengua catalana per la via d’assegurar amb certesa i ignorància la pràctica desaparició del valencià a les nostres comarques i ciutats, de fer burla de les nostres varietats dialectals o considerar-les castellanismes, fenomen que pel que es veu no afecta a paraules com ara «toro» o «tarda», d’allò més patrimonials per als seus virgilis i erudits a la violeta. El còmic a les xarxes Cabra Fotuda ha fet un vídeo en aquest sentit i les respostes de catalans ofesos són un bon mostrari precisament d’aquestes actituds.

Vinc a dir açò perquè el centenari de Joan Fuster està servint per atiar a les xarxes velles polèmiques que entenc que no condueixen a res, i que a més tornen a polaritzar les posicions i a fer impossibles les escales de grisos que en aquest tema són d’importància vital per a la salut de la llengua.

Vull dir: les posicions de Joan Fuster sobre la catalanitat dels valencians i de les valencianes són raonables i molt entenedores des del punt de vista històric en el context d’una estratègia plausible per a la nostra supervivència com a poble. Però des d’aleshores han pasat moltes coses, i precisament ha quedat ben clar que només amb la construcció i el sosteniment d’un subjecte polític i social específicament valencià es pot, per exemple, defensar un finançament just o un altre encaix de les nacions a l’estat espanyol. Catalunya porta la seua pròpia via i la seua pròpia estratègia i, per cert, veient la crudesa amb què es combaten entre ells i la velocitat amb la qual els herois esdevenen traïdors, francament no crec que siguen ara mateix envejables ni que estiguen en posició de donar massa lliçons.

Ara bé, que els valencians no som catalans ni els catalans valencians no vol dir que no parlem la mateixa llengua. Encara que li diem valencià (i això està molt bé) tenim molt clar que és català i que és, en efecte, una qüestió de noms. El valencià és català de la mateixa manera que el català és valencià i la reversibilitat amb naturalitat de la frase és el millor que li pot passar a la llengua.

I com la llengua és comuna, és evident que també és comú l’espai literari i que el desitjable és que els valencians llegim amb naturalitat Canto jo i la muntanya balla i els catalans Noruega. Per això, si políticament els Països Catalans no em semblen viables ni amb possibilitat tan sols de trobar una estratègia comuna d’ampli abast, lingüísticament i literària els veig més necessaris que mai. I qui parla de literatura parla de producció audiovisual. No ens passem de frenada a les dues vores de la Sénia, que tampoc és això. I si és una qüestió de noms, podem rescatar aquella vella i simpàtica proposta de Nicolau Primitiu i dir-li Bacàvia. I és que al remat, si tenim diferents visions de la vida, de la societat i del futur, el meravellós és que valencians, catalans i balears podem compartir-les -i fins i tot polemitzar- en la mateixa llengua per tractar de trobar punts de trobada.