Què esperem de l’Any Fuster?

per Lourdes Toledo

Columnistes

Què esperem de l’Any Fuster?
Què esperem de l’Any Fuster?

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Què esperem de l’Any Fuster és una pregunta que potser ens hem fem molts, però que verbalitzem poc. Les expectatives davant de la vida, en general, són difícils d’encotillar, diríem que tenen vida pròpia, que es burlen de la nostra suposada maduresa i experiència acumulada, i que sovint ens donen algun que altre disgust. A major expectativa, major decepció, és quasi una regla de tres.

Les expectatives davant dels centenaris, les commemoracions i els homenatges a escriptors són també un terreny delicat. Molts s’organitzen sobre l’arena. Desitjos i esperances difícils de calibrar i harmonitzar perquè sempre hi ha moltes subjectivitats en joc. Amb tot, sospite que sobre el centenari del naixement de Joan Fuster –l’Any Fuster– sobrevola una mena d’esperança col·lectiva, una esperança, com deia l’assagista, lligada, en part, a les nostres contradiccions.

Esperar molt és un risc, esperar poc és una misèria, (i també un risc), l’escepticisme és una opció, ben en harmonia amb l’homenatjat, i intentar ser realistes, mesurats, justos i tenir els peus a terra, una alternativa intel·ligent.

Duem tot just dos mesos complits de l’any Fuster i –després de parlar amb periodistes i escriptors d’ací i d’allà, d’haver llegit algunes de les seues reflexions, i d’haver escoltat un parell de bones conferències– crec que podria dibuixar un collage d’idees, aspiracions i expectatives respecte a aquesta commemoració tan intensa.

Primer que res, considere que el centenari de Joan Fuster hauria de servir fonamentalment perquè la seua obra es llija i es conega millor, i no entraré amb això en l’estèril lletania sobre si Fuster ha estat llegit o no, oblidat o no. Fuster –que quede clar d’entrada– ha estat un escriptor vigent en tot moment, reeditat, llegit i estudiat a tot arreu dels Països Catalans. I molts dels que l’han llegit amb deteniment i en profunditat saben ben bé que les seues biblioteques fusterianes ocupen més d’una prestatgeria gran i sòlida a les seues cases, per paper no serà! Per tant, i per fortuna, d’oblit, res. Reinterpretacions, totes les possibles. Algunes més encertades que altres, però això són figues d’un altre paner.

Per això, i tornant a l’Any Fuster i a la seua vigència, crec que, tret de difondre la seua obra i la seua personalitat entre el màxim de lectors possibles, notablement lectors joves, la resta seria posar-se medalles i momificar-lo, embalsamar-lo darrere de la mitificació, i res més llunyà ni aliè a la personalitat de l’assagista valencià. Al capdavall, tot i que mort –aquella mort que volia dir deixar d’escriure– Fuster continua viu perquè ens ha deixat un llegat immens i lúcid, una posteritat de paper.

I com aconseguir que es conega i es llija més la seua obra a casa nostra, i fora? Tema molt important el de les traduccions! Doncs fent gresca: amb taules rodones, conferències, exposicions, simposis, congressos, articles, monogràfics, reedicions i last but not least, amb traduccions a l’anglès, al francès, a l’alemany, a l’italià. Fuster ha de viatjar lluny i per a això ha de ser traduït, necessita ser traduït, perquè qualsevol assagista europeu amb un talent i un obra de magnitud semblant ho seria, i en molts casos, ho és. I si es tractés d’un assagista similar espanyol –si n’hi hagués– el tindríem ben ficat a la sopa i entre el pa nostre de cada dia. Per això, siga com siga, la qüestió és posar la figura i l’obra de Joan Fuster a l’abast de com més gent, millor.

En l’article «Dos centenaris: Fuster i Ferrater», publicat recentment a Última Hora, Pere Antoni Pons comentava que tenint en compte l’envergadura literària objectiva de Fuster i Ferrater, el més raonable seria que els seus centenaris fossen celebrats arreu de l’Estat, amb la col·laboració d’institucions de l’Estat, difosos per mitjans de comunicació de tot l’Estat. «Això no serà així, òbviament. A Espanya –aclaria– tot té un biaix ideològic, és a dir, tot és valorat en funció de si es pot usar a favor del nacionalisme espanyol i de la seva concepció de la realitat. Només tenint en compte aquest afany instrumentalitzador s’entén que s’hagin publicitat com a grans obres mestres novel·les només potables com Soldadosde Salamina d’en Cercas i Patria de n’Aramburu.»

La resposta a la pregunta ¿Què farà la cultura oficial espanyola davant dels centenaris de Fuster? ens la hi donava Pons amb concisió i claredat, marca de la casa: «Com que Fuster, pancatalanista, era massa clar perquè se’l pugui manipular i massa intel·ligent perquè se’l pugui desmuntar, faran com si no existís.» Nyas, coca!

La modernitat de Joan Fuster

Al marge d’Espanya... I ja és difícil, perquè són una invasió, i no sempre subtil. La pregunta que jo em faig és si estarà la commemoració a l’altura de l’autor de Nosaltres, els valencians?

Seria esperable i desitjable. Primer, perquè a pesar de tots els que l’han volgut mort després de mort, l’assagista de Sueca no ha arribat a desaparèixer mai. Ha tingut lectors i estudiosos i deixebles sempre, que l’han llegit i l’han continuat. I «està viu perquè és intens, precís i les seves idees són útils per abordar el debat públic actual.»

Per a Pons, «Fuster és d’una modernitat rotunda avui encara», però no només per a ell, l’assagista Gustau Muñoz –un dels continuadors més propers de l’assaig fusterià al País Valencià– ho ha afirmat en nombroses ocasions. Tots dos coincideixen en assegurar que els debats que Fuster va obrir ja fa anys, continuen ben vigents: el bilingüisme, l’autoconcepció que tenim com a poble, les relacions entre nosaltres, catalans de tot arreu. «Es tracta de plantejaments i interpretacions molt intel·ligents que són encara actuals i interessants i, sobretot, no oblidem –insisteix Pons– Fuster va ser per damunt de tot, un gran escriptor, i si avui el llegim és per això, a més de ser un intel·lectual audaç, intel·ligent, divertit i precís.»

Com recordava recentment l’escriptor i professor Juli Capilla en un altre article, i hi estic molt d’acord:  «farem bé el professorat i la societat en general de (re)llegir Joan Fuster i de fer-los-el llegir als nostres estudiants». A estudiants de Batxillerat, però també als universitaris: filòlegs, historiadors, periodistes, sobretot periodistes, economistes, sociòlegs, antropòlegs, geògrafs, estudiants de Belles Arts, etc., etc. Al capdavall, aquest «és un dels millors homenatges que li (ens) podem fer. Fora també la millor manera d’esbandir els fantasmes de la irracionalitat i el perill sempre assetjant del dogma.»

De moment, i lligat al que comentava Capilla, fa uns dies vaig assistir a una conferència del professor i historiador Antoni Furió sobre Fuster a la Capella de la Sapiència de la Universitat deValència, a la Nau –i vull ressaltar el lloc elegit perquè no és intranscendent. La conferència i el conferenciant, sota el títol «La mirada històrica de Joan Fuster», tenien l’auditori en un puny, encisat. És sobrer dir que l’actuació de Furió va ser de les millors que li he vist mai, en especial quan se soltà la melena, deixà els papers escrits i es traslladà a la Sueca de la seua infantesa i adolescència. Era, a més, una conferència que aclaria molts aspectes i matisos sobre l’obra de Fuster, inclosos fragments dels seus Diaris, que Furió llegí amb deler.

I davant de tot això, i ací és on volia arribar, la posteritat de Fuster, és a dir, el fet que part de l’auditori foren joves estudiants de Batxillerat i algunes estudiants de periodisme –com ara les xiques que seien darrere meu– i que no deixaven de prendre’n notes. Mirares on mirares, aquests joves amb les seues llibretes, estaven atents i escrivien, si bé –i és comprensible perquè Furió ens hauria deixat sense sopar si s’esqueia– al cap d’hora i mitja ja miraven els telèfons mòbils amb certa inquietud. Amb tot, aquest auditori jove, el qual m’estimaria retrobar en més actes, és el que, en gran mesura, espere(m) i desitge(m) de l’any Fuster.

I ho esperem, sobretot, perquè «llegir Fuster sempre és instructiu i excitant, i perquè fa net el cervell de clixés, dilemes falsos, ofuscacions i complexos [...] Fuster –escriu Pons– és un dels creadors de pensament més estimulants de la literatura catalana moderna i un dels nostres prosistes més exemplars.»

Com deia en un dels seus darrers assaigs Gustau Muñoz, en una mena de pensament breu i condensat que evoca el mestre: «Quan no esperes res, tot el que arribe ho farà per escreix.»