Llorente i Blasco Ibáñez

per Salvador Vendrell

Columnistes

Llorente i Blasco Ibáñez
Llorente i Blasco Ibáñez

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Un episodi molt interessant per a la sociolingüística valenciana és escarbar un poc en el rerefons lingüístic de l’enfrontament ideològic entre Llorente i Blasco Ibáñez a propòsit de la guerra de Cuba (1895-1898). Això és el que podeu trobar en l’interessant llibre que ens ofereix la Institució Alfons el Magnànim, Llorente i Blasco Ibáñez. Entre la política i la literatura, d’Antoni Ferrando. Sabem que Llorente va impulsar la Renaixença i que Blasco optà pel castellà com articulista i novel·lista, però, des de la perspectiva d’avui, en què tenim en el cap que el País Valencià serà d’esquerres o no serà, resulta curiós comprovar com un conservador s’expressà en la llengua del país per justificar les excepcions al servei militar que es podia permetre la minoria benestant. Jo encara ho recorde d’algun comentari a casa: «Tenien quatre duros i no anaven a la guerra». Hi havia una expressió que ho deixava molt clar: «Compraven un home». Blasco Ibáñez, des d’El Pueblo, atacava insistentment les maneres d’escapar-se del servei militar que tenien els rics i el clergat:

«Dentro de pocos días embarcarà con rumbo al infierno antillano otra remesa de carne de pobres, nuevos rebaños de parias de la miseria que en tiempos de paz viven ocultos en la sombra, sin alcanzar más que alguna migaja del banquete social en el que se sientan los privilegiados, pero que cuando llegan los momentos supremos, cuando toca pelear o morir, la ley "protectora y bondadosa" los coloca en primera fila para que gocen el alto y envidiable honor de ser degollados o morir en el camastro de un hospital en defensa de intereses que no son suyos y que jamás han de gozar, mientras que los poderosos, los opulentos, siguen disfrutando de todos los placeres de la vida. [...]

[...] se presenta el Estado con sus absurdos privilegios de clase, para decirle a la madre:

—¿Tienes mil quinientas pesetas? ¿No? Pues dame tu hijo. Sóis pobres, y esto basta. [...]

[...] ¿Hay guerra? ¿Peligra la integridad de la patria? Pues debe ir a las filas el hijo del rentista como va el hijo del obrero, pues tan español es uno como el otro, y el tener mil quinientas pesetas no supone que el que las posee sea de alguna raza superior.»

Llorente amb molta «dignitat literària, correcció lingüística i naturalitat expressiva» a Cartes de Soldat, justificava l’acció militar del govern espanyol a Cuba de manera subtil i apel·lant als sentiments del lector. I a Pro pàtria responia directament a les denuncies que Blasco Ibáñez feia de manera insistent:

A sa defensa obligats

estem tots; tots som soldats

de la Pàtria: qui a Déu prega

per ella; qui a al rei entrega

imposts, llaugers o pesats.

Però ningú ha mereixcut

tanta glòria i gratitud,

ni ha guanyat millor corona,

que aquell que lluitant li dona

sang i vida per tribut.

Blasco convertí la denúncia de la guerra en un atac a la Restauració i en un al·legat en favor d’una República que corregiria les injustícies socials i podria integrar Cuba en una Espanya democràtica. Després de l’ajuda nord-americana als insurgents va fer que Blasco passara a exigir una resposta militar a la «felonía de los Estados Unidos». A partir d’aquell moment, Blasco i Llorente coincidiren, des dels seus diaris, en els mateixos objectius patriòtics, per bé que amb estratègies diferents. Com que la monarquia tenia problemes en afrontar el problema com calia, Blasco trobava motius per instaurar el sistema republicà. Llorente, en canvi, pretenia donar suport al govern de l’estar per fer front a la crisi Cubana.

D’aquesta història és interessant el tema lingüístic i literari que planteja Ferrando. Llorente es dirigí en valencià per defensar el seu punt de vista. Apostava per la recuperació del valencià com a llengua literària, encara que no passava de la poesia. Va servir a la causa del valencianisme i a la dignificació del valencià a través del model de llengua que va fer servir. Un model de llengua que lloaria el mateix Pompeu Fabra. En canvi, Blasco va aprofitar l’increment de l’alfabetització en castellà per incrementar el seu públic. La seua furibunda oposició al conservadurisme monàrquic, encarnat per Teodoro Llorente i Lo Rat Penat, es traduí en una dura campanya contra aquesta institució «i, indirectament, contra els intents ratpenatistes de promoure una llengua literària digna, ni que fora circumscrita a la poesia». Blasco va tindre molt d’èxit en convertir-se en un novel·lista en castellà. Es va apuntar a l’ofensiva dels intel·lectuals espanyols contra la prosa en català i les altres llengües de l’estat diferents del castellà. No va ser el novel·lista valencià de la literatura catalana que hauria pogut ser.