La Basílica del Salvador de Borriana

per NLV

Tresors del País Valencià

La Basílica del Salvador de Borriana
La Basílica del Salvador de Borriana

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

La Basílica del Salvador de Borriana (la Plana Baixa) està situada a la plaça Major. Va manar construir-la Jaume I, que volia dotar la població recentment conquerida amb un temple cristià que impressionara per la seua grandiositat. A mesura que avançava el projecte, el gòtic primitiu, a l'absis, es va alternar amb altres elements que van reforçar l’aire de fortificació, ja que la vila era encara fronterera amb el món islàmic i, per tant, un lloc insegur per als nous poblador vinguts del nord.

Al segle XIV, es va bastir una enorme torre campanar, el Templat. Posteriorment, durant el Barroc, es van revestir la nau i les capelles laterals, i també les portades exteriors. El resultat va ser una singular barreja d’estils que representa un valuós tresor de l'arquitectura valenciana.

El conjunt presenta una sola nau amb capelles entre els contraforts i capçalera heptagonal, coberta amb volta de creueria i plementeria de rajola, i formada per cinc capelles absidals poligonals i, als extrems, dues capelles quadrades.

Absis de l'església del Salvador | Viquipèdia

Evolució de l’edifici

El primer capellà ocupat de la nova parròquia (i de la comarca de la Plana) fou mossén Domènech Beltall, germà de l’abat del Monestir de Benifassà (el Maestrat), iniciador de les grans obres d'aquest cenobi de fundació reial i, més endavant, quan va ser nomenat rector de Morella (els Ports) el 1255, també de la basílica de Santa Maria de la ciutat. Per tant, era un home emprenedor i en contacte amb els mestres d'obra més avançats que ja treballaven en estil gòtic.

A Borriana, malgrat la lentitud dels treballs, l'absis i la nau ja estarien acabades el 20 de setembre del 1286, atés que el rei Alfons I hi va celebrar Corts i va jurar els Furs. Poc després, a finals del mateix segle, un terratrèmol va fer tremolar els murs, cosa que va obligar a reparar els finestrals superiors de l'absis. Arran d'aquest fet, l’aleshores senyora de Borriana, l'emperadriu de Grècia, Constança de Hohentaufen, va donar un impuls important a les obres, junt amb les aportacions de Jaume el Just. 

Així, el temple es va considerar acabat el segon terç del segle XIV, ja que Alfons el Benigne hi va tornar a celebrar Corts, un conclave que va canviar el Fur d'Aragó pel de València. A més, el monarca va concedir a la vila el dret i ús consuetudinari de percebre les primícies per a la construcció i reparació de l'església i altres edificis públics. 

Així doncs, aquest edifici, a banda del significat religiós també va ser rellevant en el terreny polític i en la vida civil i comercial (existeix constància escrita que era el lloc triat per a les transaccions importants). 

Volta de la capçalera | Viquipèdia

L'any 1694 la reconversió de l'estil gòtic al barroc va suposar la demolició de la nau per encabir entre els contraforts les noves capelles fetes amb llenguatge clàssic i cobertes amb un casquet semiesfèric. La resta de la construcció es va mantindre, però recoberta amb ornamentació barroca.

El 1872 la nau es va prolongar dos trams més per unir l'església amb el campanar, fins aleshores exempt. La portada principal, del 1697, es va desmuntar i fou traslladada a la façana sud, igual que la portada de la capella de la Comunió (del 1762), que també s’hi va integrar.

El juliol del 1938, els cossos superiors del campanar, junt amb les cobertes de la nau, la sagristia i la capella de la Comunió, van patir la destrucció de la guerra civil. 

L'absis no recuperaria la forma gòtica fins al 1967. L'any 1999 es va iniciar la primera fase de les obres de restauració i, finalment, durant el 2008, s'hi va celebrar una exposició de la Llum de les Imatges amb la qual van finalitzar els treballs, amb el resultat de la demolició de la Casa Abadia, per tal de tindre una visió completa de l'absis, i la restauració completa d'aquest.

Interior de l'església del Salvador | Viquipèdia

La torre del campanar

La torre campanar es va construir el segon terç del segle XIV com a torre forta de la Casa de la Vila, així com a torre de guaita i de comunicacions. En un principi era exempta (com les de Sant Mateu, Castelló de la Plana, Cervera del Maestrat, Benicarló o Vila-real) i formava part de les defenses urbanes, al mateix temps que era símbol cívic i emblema del poder municipal. Aquesta situació i la tipologia octogonal la van convertir en pionera d'una sèrie de campanars, que seguint aquest model es construïren arreu del País Valencià a partir del segle XV i que es continuaren construint amb poques variacions derivades de l'estil imperant fins al segle XVIII. 

Segurament, va tindre una armeria i aljub amb un accés directe a la torre, a través d'una obertura ogival, que a finals del segle XIX comunicava amb la casa del campaner, que hui dia recau a nivell de carrer i està custodiat per dues gàrgoles amb forma de lleó procedents de la reforma barroca del segle XVIII i les úniques conservades senceres després de la voladura del campanar. 

La torre del campanar | Viquipèdia

La tipologia de palau fortificat amb torre era freqüent a les ciutats italianes i franceses, però també valencianes. En són bons exemples el palau dels Borja, el de l'Almoina, l'antiga Casa de la Ciutat o el de la Generalitat.

A més, la torre tenia allotjat el rellotge (el novembre del 1492 es va contractar a València la reparació del rellotge mecànic amb el mestre Pere Alemany, d'origen germànic i instal·lat a la ciutat), perquè al segle XV el rellotge públic era una necessitat per a Borriana, tant pels quefers litúrgics, com pels municipals i la vida quotidiana, però també per controlar l'hora del reg, tan important a la Plana.

Com s'observa a les fotos antigues, totes exteriors, el campanar tindria tres cambres centrals cobertes amb voltes de creueria radiada. La segona per al rellotge i la superior destinada a allotjar el cos de campanes. Després de la Guerra Civil, entre el 1940 i 1945, es va reconstruir seguint els plànols d'Enric Pecourt i amb direcció d'obres de Vicent Piqueres, introduint-se algunes modificacions en l'estructura interna, però no a l'exterior.