Totes les cases són iguals

per Joaquim Iborra

Tribuna

Totes les cases són iguals
Totes les cases són iguals

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si pensem a comprar-nos una casa en un edifici nou, per poc que examinem l’oferta arribarem a la conclusió que les distribucions interiors es repeteixen amb molt poques variacions. Una vegada hem vist la publicitat d’uns pocs plànols dels habitatges, ja podem dir que els hem vistos tots. No espereu trobar-ne de diferents. Ha estat sempre així. En cada generació i en un lloc determinat, totes les cases són iguals. En el passat, el prototipus d’un habitatge es mantenia més o menys inalterat durant moltes generacions. Avui, tot canvia més de pressa, però encara podem dir que, almenys durant una generació, totes les cases són iguals.

La raó d’aquesta monotonia és comprensible. En les promocions comercials, el promotor professional s’hi juga molts duros i no vol perdre’ls. Per això, vol assegurar-se de vendre tots els habitatges i tan de pressa com siga possible. Està atent a la demanda i no voldrà separar-se’n un pèl, ni menys encara voldrà fer experiments o oferir alternatives, per molts avantatges que tinguen. Per la seua banda, la demanda està condicionada precisament per l’oferta: el públic demana el que coneix i desconfia de novetats que no ha vist enlloc. Cerca una casa ideal, original i absolutament personalitzada, però els seus ideals i necessitats són els de sempre. Com a molt, estarà encantat amb algun toc extremat per a distingir-se’n, limitat quasi sempre a la decoració i sense afectar aspectes substancials com la distribució interior. Oferta i demanda, doncs, s’empaiten i vigilen mútuament. Els arquitectes, entre l’una i l’altra, no sabem què dir ni què fer. Preferim no ficar el nas allà on no ens demanen.

La situació no és molt diferent quan no hi ha pel mig un promotor professional, és a dir, quan el particular promou directament la construcció d’una casa per al seu propi ús. En aquest cas, el client de l’arquitecte no és la demanda anònima sinó el destinatari de l’habitatge, el qual no estarà obligat a acceptar un producte estàndard i podrà adaptar la casa a les seues preferències i necessitats, des del principi i en tots els detalls. De fet, se’n fa aquesta il·lusió, que la realitat desmentirà de seguida. Si bé no hi ha promotor i ell és l’amo i senyor de l’operació, entropessarà amb dificultats insalvables. En primer lloc, el pressupost, que és la mateixa dificultat que lleva la son al promotor professional. En segon lloc, l’obligació de complir moltes normatives que ataquen per totes bandes. No es pot fer tot, o bé és massa car. En tercer lloc, el repertori de solucions constructives i funcionals de l’arquitecte és limitat. Ell sap el que sap i no està obligat a més. I encara d’altres circumstàncies, que fan que el client acabe marejat, amb una úlcera o barallat amb la parella.

No obstant això, per damunt de tot, hi ha el fet que ja hem assenyalat: el client demana el que coneix, el que ha vist, el que enveja de la casa del cunyat o el que li recomana el cosí. El seu repertori de necessitats és molt limitat. Creu que vol una casa única i original, però en el fons vol una casa com la del veí. Més exactament: vol la del veí, més gran i distingida, si és possible. L’èxit popular del modernisme arquitectònic té aquest fonament. No és fàcil emular el veí amb una arquitectura de més qualitat, però sí amb una ornamentació més recargolada, com en la barana de ferro dels balcons de la Pedrera, inclús a costa de no poder recolzar-hi els braços, o en algunes façanes del Cabanyal, on falta superfície per a encabir-hi tantes rajoletes de colors i formes infinites. En aquesta competició s’hi apuntaren tant els burgesos com les classes populars i només es va desinflar en comprovar que les línies rectes i la geometria eren més barates. En les últimes dècades, la industrialització de la construcció ha permès de nou aquestes fantasies, ara a base d’elements prefabricats, com les balustrades dels balcons i terrasses, que contemplem impressionats en molts pobles. Avui el client està molt viatjat, mira els sants de les revistes d’arquitectura i veu sèries de televisió. Quants no han volgut reproduir les cases de Falcon Crest en la casa de la seua vida, si més no algun detall! Així i tot, aquesta ampliació de mires ha estat viciada en el seu origen, perquè el turista no visita habitatges quan viatja i l’arquitectura que coneix en les revistes, en la televisió o en internet és sempre la mateixa, molt condicionada per la moda. Aquesta globalització del gust no ha trencat la monotonia, sinó que simplement l’ha desorganitzat.

La qüestió de fons és aquesta: no és fàcil imaginar un habitatge diferent, perquè l’arquitectura està lligada estretament a una manera de viure, en un lloc i un temps determinats. No és fàcil imaginar-ne una altra. Aquest és el principal obstacle per a fer una revolució: no és tan difícil destruir una societat com imaginar-ne una de nova en tots els detalls. L’arquitectura és un d’aquests detalls tan reticents a qualsevol canvi, a qualsevol revolució. L’arquitectura és la més antirevolucionària de les arts, perquè és impotent per a plantar cara a la llei de la gravetat, a la «gravetat» econòmica i als usos i costums dels qui la paguen. I és que la vida privada de les persones s’organitza sempre al voltant d’esquemes unànimement compartits. Per això totes les cases són iguals. Si canvien amb el temps no és perquè els seus inquilins ho reclamen ni perquè els arquitectes innoven, sinó obligats per transformacions socials i econòmiques. Si les nostres cases, per exemple, són cada vegada més petites i de sostre més baix no és perquè les preferim així, sinó perquè el cost del sòl i la construcció ens hi obliga. Ara hem descobert que és més fàcil i més barat mantenir cases petites i de sostre més baix, i per això en lloem els avantatges: es netegen en un tres i no res, el rebut de la climatització és raonable i l’impost de béns immobles, si mai no és raonable, almenys l’acceptem amb més resignació. Però aquest descobriment no és la causa de la reducció de la superfície dels habitatges. No ha estat una transformació volguda. En canvi, ha tingut conseqüències determinants en la distribució interior dels edificis i habitatges.

D’una manera o altra, el «programa funcional» dels habitatges ha anat evolucionant. Val la pena examinar, encara que òbvies, algunes d’aquestes transformacions, exclusivament en relació amb aquest «programa» interior dels habitatges. Ho faré en un altre article.